Quim Masferrer, l'últim guerriller.

Foto: EL PERIÒDIC

S’obre el teló i surt un paio engominat que pretén engiponar-nos un grapat de cremes, ungüents, gotes i cataplasmes per als mals més insospitats. ¿Quin és el títol de l’obra? El xarlatan, primer muntatge de Teatre de Guerrilla versió 2.0, després de la separació –amistosa– de Carles Xuriguera i Rafel Faixedas. El guerriller que queda és Quim Masferrer, que obre dijous al Centre de congressos la Temporada de teatre amb un monòleg que s’acaba convertint en una càrrega de profunditat contra els incontinents verbals, els entabanadors professionals i els vividors de pa sucat amb oli, tots ells encarnats aquí en la trista figura d’un traficant de medecines alternatives.

–Tingui en compte que ens acabem d’estrenar en el fabulós món de l’exociència. Però, ¿com se’l detecta, un xarlatà?

–Per començar, un xarlatan mai no es presentarà com a tal. I en l’habilitat a no delatar-se rau part del seu èxit. Els reconeixereu perquè rere el seu discurs més o menys altruista, humanista o solidari hi rau un interès obertament comercial. Ells volen vendre, guanyar-s’hi uns quartets. I el que pretenc amb aquest monòleg és demostrar que avui hi ha més xarlatans que mai. Una autèntica plaga.

–¿Què li ha col·locat, a vostè, el xarlatà de torn?

?–He sigut, com tants altres, víctima d’aquests teleoperadors que et truque a qualsevol hora i t’acaben venent no sé quina tarifa plana i un abonament a Gol TV que mai no havia cregut que necessitava. I el de les medeines alternatives –l’hàbitat del meu xarlatan– és un camp especialment abonat per a la xarlataneria: en un moment de crisi de valors, necessitem certeses a què aferrar-nos.

–¿Qui es deixa enredar per un xarlatà, s’ho mereix, per babau?

–No, home, no. L’ésser humà és innocent. Els enganyats no som babaus. Som bons jans que piquem.

–¿Què fem, amb els xarlatans? ¿Els lapidem?

–No ho recomano. He de dir que a part del costat farsant, que el tenen, he intentat reflectir un vessant més poètic i fins i tot quixotesc: un paio que es guanya la vida amb la paraula i amb les dots de seductor.

–Els polítics, ¿són la pitjor espècie de xarlatans contemporanis?

–No sé si els pitjors, però sí els més nombrosos. Et prometen l’oro i el moro a canvi del vot, i després se n’obliden de complir, amb tota la patilla. Atenció, perquè amb les autonòmiques de novembre, als catalans ens esperen unes setmanes de xarlataneria sense mesura.

–El departament de Política Lingüística no deu estar gaire content , amb el seu xarlatan, quan tots sabem que en català correcte és xarlatà...

–En sóc conscient. Però així és com se’ls ha dit sempre al meu poble. I sí que hi ha hagut qui m’ha dit que és una castellanada. I això, no. Com a molt, un castellanisme.

–Potser és que els xarlatans d’abans –i molts d’ara– eren castellans...

–Una possibilitat que se m’escapa. Això sí, un denominador comú de tot xarlatan és que sempre és algú que ve de fora. No ser del poble et dóna un plus de credibilitat per vendre productes fabulosos, ja sigui l’elixir de l’eterna joventut o paraigües... com aquells paios que apareixen carregats de paraigües just quan comença a ploure a bots i barrals. Comerciants llestos... fins que el paraigües es trenca al segon dia i comprovem que eren uns timadors.

–Això és perquè no els havien comprat a Andorra. Canviant de tema: ¿Quin d’aquestes tres xarlatans ho fa millor: Mourinho, Zapatero o Rahola?

–Zapatero es va convertir en un xarlatan el dia que es va oblidar d’aprovar l’Estatut que havia sortit del Parlament català, tal com havia promès que faria. Rahola es guanya la vida parlant, esprem la seva capacitat d’oratòria i la seva efusivitat, i com que parla tant, m’imagino que es contradiu sovint.

–¿I Mourinho?

–Mourinho és més un provocador que un xarlatan.

–Guardiola, en canvi, és un xarlatà fi, sofisticat...

–¡Qualsevol el critica! Però sí: ell recorre a les seves armes dialèctiques, que són la sinceritat, l’admissió d’errors. Et porta al seu terreny buscant el mateix que tots els xarlatans: persuadir-te, convèncer-te.

–La separació de Guerrilla, ¿va ser amistosa, o van acabar al jutjat?

–Són dotze anys, molts bolos, moltes hores de furgoneta i moltes sessions de televisió. Així que vam patir el trauma que comporta tota separació. Però som amics, és clar. I de vegades, els canvis et permeten evolucionar: jo mai m’hauria plantejat fer un monòleg.

–Quan Catalunya proclami la independència, ¿plantejarà un referèndum secessionista la República de Guerrilla?

–Estic absolutament convençut que els dia que Catalunya sigui independent nosaltres continuarem trobant motius per a la secessió. NI que sigui per l’ínfim nivell dels regidors de Cultura d’aquest país. De fet, sospito que rere tot regidor de Cultura s’hi amaga un regidor d’Urbanisme frustrat. Que quedi clar: Guerrilla, sempre a la trinxera.

–¿Han pensat a demandar Ikea per la República Independent de Casa Meva?

–Davant d’un exèrcit regular i tan ben organitzat, la guerrilla no té res a fer. Així que aquesta vegada ho deixarem córrer. Però que consti que la primera República Independent d’aquest racó de l’univers va ser la de Guerrilla.

Per a més informació consulti l'edició en paper.