Atent, Tubau escolta una de les preguntes durant l'entrevista, ahir.

Foto: TONY LARA

El 15 de setembre va fer dos anys que Ricard Tubau es va incorporar a la direcció d'Andbanc de la mà de l'actual director general Jordi Comas. Aquests dos anys s'han caracteritzat per una forta expansió internacional que ha consolidat l'entitat com el grup bancari andorrà amb més presència exterior. La recent obertura d'una nova oficina a Hong Kong és l'última fita en aquest procés.

--¿Quin balanç fa d'aquests dos anys i de les fites aconseguides?

--Estic molt content de la transformació que estem donant al banc, perquè el context ens ha vingut a ajudar. Teníem una agenda pel canvi i el context ens va legitimar per accelerar aquests canvis. Fa dos anys no es podia pensar que la signatura del tractat d'intercanvi d'informació fiscal entre Andorra i Espanya arribaria tan ràpid, però el crash del 2008 i a la pressió que alguns països van fer al si de l'OCDE van accelerar la negociació.

--¿El canvi era premeditat o han fet de la necessitat virtut?

--Ho teníem pensat i ho hem accelerat. No vam anar a Luxemburg perquè sabíem que hi hauria pànic amb Espanya per la crisi i que alguns clients espanyols voldrien treure els diners d'Espanya pel pànic; no. Vam anar a Luxemburg perquè sabíem que era una plaça necessària i clau per al nostre creixement internacional. Un cop ja hi hem anat, el fet que Espanya hagi entrat en cert risc per la debilitat de la seva economia sumat a l'acord fiscal ha suposat una oportunitat sobrevinguda.

--¿La redefinició del secret bancari ha accelerat el procés?

--Calia anar a fora per un anàlisi de riquesa i ¿on es genera riquesa? A l'Amèrica Llatina, Àsia i altres economies emergents. Per tant, era lògic anar a buscar oportunitats en aquells mercats. Després hi ha hagut una sèrie de factors que ho han accelerat: hem parlat del tractat d'intercanvi d'informació que es va signar amb Espanya, però també hi ha la crisi espanyola i la necessitat d'alguns clients d'una major liquidesa i fins i tot el risc potencial d'una futura amnistia fiscal a Espanya.

--¿Hi ha temor a que es tanqui encara més l'aixeta del secret?

--L'entrada en vigor de l'acord fiscal no significa un gran canvi, perquè el secret bancari perdura i en termes pràctics el format és equivalent a l'anterior. El problema no és aquest, sinó la involució d'Espanya, l'atur i la depressió econòmica. La situació d'Espanya fa que alguns dels nostres clients en lloc d'estalviar consumeixin estalvi. Per desgràcia, la meva sensació amb Espanya és que seguirem tenint una Espanya dèbil com a mínim en els propers tres anys. El problema de fons és que tenim uns veïns que no creixen.

--¿És factible pensar en una amnistia fiscal a Espanya?

--El govern actual del PSOE no la farà: Ho va valorar en el seu dia i ho va desestimar. Si hi ha un nou govern del PP tindrà aquest tema damunt la taula i haurà de valorar-ho. No tinc clar què faran, però no hi ha indicis que això es faci. Si es fes, tindríem un impacte i en aquest sentit la banca andorrana s'està preparant perquè també volem estar presents a Espanya i adoptaríem un model similar al de Suïssa amb Itàlia, en què el servei que hem de donar als nostres clients és acompanyar-los i mantenir-los a Espanya.

--Si els bancs s'internacionalitzen ¿vol dir això que la plaça andorrana ja no té l'atractiu que tenia?

--No es tracta d'això, sinó de construir multinacionals que repatriïn els beneficis a Andorra. Una de les coses bones de ser andorrà i no ser, per exemple, espanyol, és que quan un està en un mercat domèstic relativament gran a un li costa marxar. En canvi, quan el mercat domèstic és petit anar a fora és una necessitat si es vol créixer. A vegades tinc reunions amb empresaris andorrans i els animo a fer el mateix que fan els bancs: convertir-se en multinacionals que repatrien els beneficis a Andorra, que tenen les feines de més valor afegit a Andorra i utilitzen el talent andorrà per créixer a fora. Per anar a fora cal tenir un perímetre de confiança que tingui una única cultura i per això nosaltres donem carrera internacional al nostre equip.

--¿Hi ha reticències en l'empresariat andorrà a internacionalitzar-se?

--No, perquè la gent ho té clar. De fet, ja hi ha algunes empreses andorranes que han anat a l'exterior i els està anant molt bé, és el cas d'algunes empreses d'enginyeria que han aprofitat tecnologies que han desenvolupat aquí. El que sí que hi ha és una lluita contra el temor. Ser una multinacional sembla glamurós, però com a empresari comporta la preocupació de com controlar l'execució de tot el que succeeix lluny. La reticència que pot tenir un empresari és la por a perdre diners per no poder liderar adequadament un negoci que està lluny: tenir l'equip correcte, saber entendre el mercat...

--¿Fins a quin punt les noves lleis financeres i els acords amb supervisors estrangers són peces clau?

--Ho són i encara en falten més. Una plaça de mercat de capitals necessita tenir tot el desplegament legal, que el desplegament legal sigui estable i que estigui fonamentat en un estat democràtic de dret. A Andorra el tercer factor hi ha estat sempre, el desplegament legal que s'ha fet és bo i era necessari, però encara s'ha de fer més. En el sentit en què caldria treballar seria en la posada en marxa de tractats per evitar la doble imposició internacional. És un punt de normalització que avui encara no hi és. La signatura de memoràndums d'entesa entre l'INAF i els organismes supervisors estrangers ens ajuda a operar en aquells mercats: Si un banc andorrà vol anar a un país on no coneixen la legalitat i el funcionament d'Andorra, l'obtenció d'aprovacions i permisos es fa molt més llarga. En la mesura que l'INAF agilitzi aquest procés de connexió d'Andorra als altres mercats s'afavoreix l'expansió internacional de la banca.

--¿Els supervisors estrangers han endurit les condicions?

--No, el que es demana a nivell financer és molt raonable. Quant al que demana Espanya, l'opinió d'Andbanc és raonable i el que se li demana a Andorra és el que se li demana a tothom, és de sentit comú. Estem en el debat dels matisos, però el plantejament és correcte.

--Espanya no és un model de creixement econòmic, però sí de supervisió financera. ¿La legislació andorrana hauria de caminar en aquest sentit?

--Conec bastant bé el model espanyol i és cert que és un bon model, i el mèrit és del Banc d'Espanya. És un model basat en la prudència i l'exemple més clar el tenim amb les provisions anticícliques que el Banc d'Espanya va demanar a les entitats. Tot això ha permès que quan Espanya feia un canvi econòmic de molt bo a molt dolent i li ha caigut a sobre tota la crisi financera internacional, en lloc de ser un país on els bancs feien fallida, s'ha donat la sorpresa que han quedat indemnes. Els bancs anglesos, holandesos, belgues, americans... han tingut problemes molt greus, però no els espanyols. El model de supervisió bancària que l'INAF està aplicant aquí està inspirat en aquest model.

--Ara tothom parla bé de la supervisió conservadora i potser quan torni l'època de les alegries se'n tornaran a oblidar...

--Sempre hi ha aquesta tensió, però cal pensar que la banca andorrana és molt i molt solvent. En la negociació de la futura regulació bancària de Basilea III s'està parlant de passar del 4,5% o el 5% al 7,5% quant a la ràtio de solvència i aquí el sector de mitjana deu estar al 16%. És a dir, tenim una solvència equivalent a dues vegades més capital del que es demanarà a Basilea III. Això és el resultat de ser pocs i petits i, per tant, conservadors. L'època de les alegries és perillosa pel que fa al crèdit, perquè al final quan un banc entra en problemes és perquè un excés de morositat causa insolvències. La banca andorrana és tot el contrari: no és un model de crèdit, sinó un model de passiu. Els bancs andorrans són una rara avis perquè el fet de tenir molt més passiu que crèdit --però molt més-- fa que siguem prestataris en liquiditat als governs i als altres bancs.

--¿Amb l'expansió internacional canviarà aquest model?

--No, nosaltres fem i seguirem fent banca privada. Andbanc quan va a fora va a captar passiu; de fet, a fora és que no donem ni crèdit. El crèdit el donem a l'economia domèstica andorrana, com que a fora no hi ha economia domèstica, només captem passiu. Per tant, la internacionalització encara ens fa més forts en aquest sentit.

Per a més informació consulti l'edició en paper.