PROFESSIÓ: CANTANT

L'Auditori Nacional aparca la lànguida existència a què sembla definitivament condemnat i recupera per unes setmanes l'alegria d'altres èpoques gràcies al Narciso Yepes i, especialment, a Concha Buika (Palma de Mallorca, 1972). La mallorquina obre aquesta nit el cartell amb El último trago, homenatge explícit a la gran Chavela Vargas parit a quatre mans amb un vell conegut del festival, Chucho Valdés. Avui, però, l'acompanyaran Iván Melón Lewis, al piano; Dany Noel, al contrabaix, i Fernando Favier, a la percussió, el quartet que l'ha acompanyat durant la maratoniana gira d'El último trago, que tanca precisament a Ordino l'etapa europea abans de saltar a les Amèriques. La Buika que debuta aquesta nit al Principat és una intèrpret reconsagrada que ha protagonitzat l'improbable miracle de casar el jazz més negre amb la copla i les rancheras, i tot plegat passat per un sedàs aflamencat. Poca broma. A la vetllada d'avui no hi faltaran els temes que han catapultat Chavela al firmament musical, des de Cruz del olvido fins a Luz de luna i Las simples cosas. I, naturalment, l'últim traguet que dóna títol a l'àlbum. Ja ho saben: "Quiero ver a qué sabe tu olvido.... Buika fa com Woody Allen: "Em vaig comprometre a estimar-me, cuidar-me i honrar-me enla salit i en la malaltia i fins al final". Un últim secret: Concha fuma, beu i vol ser una gran pecadora. És una dels nostres. No es descuidin els kleenex. Per les llàgrimes.

--La vida sense Chavela és...

--Ni me la imagino. Desconèixer Chavela és com haver-se perdut tots els grans metres. Dubto molt que hi hagi ningú que no hagi plorat amb ella.

--Llegit en una entrevista: "Chavela ens ha ensenyat a convertir el dolor en una cosa bella". ¿No estarem davant d'un cas flagrant de masoquisme sentimental?

--En absolut. Al contrari: ella ens ensenya a solemnitzar el dolor. Ho va clavar Sabina: "Las amarguras no son amargas, cuando las canta Chavela Vargas, y las escribe un tal José Alfredo". I tenia tota la raó.

--¿Quina de les seves rancheras s'enduria a l'illa deserta de torn?

--Puc cantar-les i sentir-les totes, i no me'n cansaria mai. ¿Per què escollir?

--Això de l'últim glop i tota la lírica del perdedor està molt bé per una cançó o una pel.lícula. Però a la vida real, després de l'últim traguet s'oculta el clau de la ressaca. Que no té res de recomfortant, precisament...

--L'últim glop sempre és el penúltim. Mai l'últim. Sobre aquest últim no podem ni parlar, perquè després no hi ha res. L'últim glop és el que et fa aixecar la mà per demanar la ronda següent.

--Segons la seva experiència, ¿constitueix l'amor un accident per definició temporal, que desemboca sempre en desengany?

--L'amor és una experiència única, i el desamor no és res més que un pas per tornar a estimar-se a un mateix. Jo mai no els he viscut amb un sentiment tràgic: ni l'amor ni el desamor. Tots dos m'han servit per fer cançons cada vegada més maques.

--El desamor estimula sens dubte la creativitat, el nostre costat líric i sentimental. Però, en la disjuntiva d'un desamor creatiu i una felicitat petita, domèstica, sense sobresalts, ¿amb quina es queda?

--Això tampoc no es pot escollir. No es pot fer plans, amb l'amor. Amb els sentiments no hi ha matemàtiques que valguin. És una llàstima... per als que tenen facilitats amb els números. És clar que tampoc no és el meu cas.

--D'una altra entrevista: "El sofriment és part de la vida, però avui entenem el dolor com una experiència de la qual hem de fugir". ¿No em dirà que hem vingut al món per patir, per ser infeliços?

--Tampoc, és clar. No hem vingut a patir. Hem vingut a viure. Del que un no pot fugir és de la vida. I es viu amb alegries i amb penes, amb dolor i sense dolor.

--¿Cal tenir sang africana per reivindicar sense embuts la copla, com ho fa a Mi Niña Lola i Niña de fuego?

--No és qüestió de tenir sang africana a les venes, sinó de cultura general. ¿Qui no ha experimentat en primera persona la lletra d'una copla?

[email protected]

Per a més informació consulti l'edició en paper.