Font: "El còmic és l'últim reducte del realisme pictòric"
- L'autor de 'Tex' protagonitza la primera mostra del curs a les Fontetes
- Sosté que el tebeo europeu ha perdut la guerra davant del manga i els videojocs
LA MASSANA
- El guionista i il.lustrador català va inaugurar ahir al Museu del còmic la mostra Una vida d'aventures en vinyetes. Foto: TONY LARA
El còmic occidental com l'entenem avui té els dies comptats. És només qüestió de temps que es converteixi definitivament en un vedat de nostàlgics i de col.leccionistes. La guerra l'han guanyat el manga i el videojoc. Aquest és el diagnòstic "realista" de l'il.lustrador i guionista català Alfonso Font (Barcelona, 1945), que ahir mateix va obrir la temporada al Museu del còmic amb Una vida d'aventures en vinyetes. I si ho diu ell --gran premi del Saló del còmic de Barcelona i una de les patums de la il.lustració espanyola-- convé creure'l: fa quatre decennis llargs que va fer les primeres passes --a can Bruguera, per cert-- i des d'aleshores calcula que ha dibuixat més de 2.000 planxes.
A les Fontetes hi compareix amb una trentena corresponents a algunes de les sèries més representatives que ha dibuixat i, en ocasions, escrit: des de les cròniques de la guerra civil espanyola d'Historias negras fins a la ciència ficció (El prisionero de las estrellas, Clark & Kubrick), passant per Jon Rohner --una mena de Corto Maltés hispà-- i la seva gran obra, Tex, el megaclàssic de l'Oest del còmic italià, que va començar a il.lustrar als anys 90 com una feina d'encàrrec i s'ha acabat convertint en una de les sèries més extenses i longeves de la seva dilatada trajectòria. A la Massana hi ha penjat també sengles seccions consagrades a Barcelona al alba --atenció a l'enorme esvàstica de la portada, censurada a Europa-- i a Heloïse de Montfort, trilogia medieval que aquest mateix curs ha publicat a Glénat: cosí germà del gran Hermann i de Philippe Xavier, l'última sensació del saló de la Massana. Cosa fina.
EL SOCIÒLEG BENEJAM Però tornem a la batalla del manga. Per a Font, el còmic europeu va començar a perdre la guerra als anys 70, quan la invasió dels productes japonesos --començant per Heidi i Marco-- va crear el caldo de cultiu perquè la generació següent abandonés quasi definitivament la historieta tradicional. Les consoles de videojocs van ser la puntilla: "Entre llegir un còmic i arrasar una ciutat en pantalla, l'elecció és òbvia. I no acuso el manga. Al contrari: li envejo aquesta capacitat de seducció que fa que un xaval sigui capaç de posar-se a estudiar japonès per llegir manga en versió original". Amb tot, no és catastrofista: el còmic es convertirà en un reducte d'entesos, però no desapareixerà per la inèrcia dels anys daurats --i un públic encara massiu a França i a Itàlia, on cada nou àlbum de Tex, per exemple, ven centenars de milers de còpies-- i perquè, diu, "constitueix l'últim bastió del realisme pictòric i del dibuix anatòmic, tan desacreditat en el món de l'art".
Font forma part del batalló de grans, enormes dibuixants espanyols que s'ha hagut de guanyar les garrofes als mercats estrangers. Espanya, sosté, "ens ha ignorat. No pas per mala fe, sinó perquè el mercat no donava per mantenir-nos". I culpa als editors sense escrúpols ni vocació que a finals dels anys 70, en ple boom de la historieta, es van apuntar al carro per esprémer la gallina dels ous d'or. "El resultat és que van inundar el mercat amb productes mediocres, i que allò va petar". Revistes de l'època com ara Cimoc, Tótem i Creepy --en totes tres hi va col.laborar-- són avui peces de museu. Font és, en fi, un dels supervivents en actiu de l'edat d'or de la historieta espanyola, al costat de Carlos Giménez, Adolfo Usero i el guionista Víctor Mora. I conserva un cert gust per a la boutade: ahir es va destapar amb la reivindicació de Josep Coll --un dels clàssics del TBO-- com un dels mestres de la línia clara, al costat del gran Hergé. Encara va anar més enllà, en definir la mítica Familia Ulises de l'enorme Benejam com "un tractat de sociologia indispensable per comprendre l'evolució de la societat espanyola durant el franquisme". Segur que doña Filomena hi estaria d'acord. [email protected]
Per a més informació consulti l'edició en paper.