LA SEU D'URGELL
Amb corda per a estona
Enrico Onofri i Imaginarium Ensemble interpreten la independència del Renaixement
El músic italià Enrico Onofri no és un desconegut a la Seu d’Urgell, sinó tot el contrari. En companyia de l’Orquestra Barroca de Sevilla, el seu virtuosisme ja s’havia apreciat a la capital alturgellenca durant la primera edició del Femap, en un ja llunyà 2011. En aquella ocasió el temps va comportar que el concert, programat al claustre de la Catedral, s’hagués de traslladar fins a la Sala Sant Domènec. No sorprenia, doncs, la resposta del públic que, una bona estona abans de començar, ja feia cua davant la Capella del Seminari per escoltar la seva nova proposta, La Voce nel violino, que en aquesta ocasió presentava en companyia de la formació Imaginarium Ensemble.
Aquesta capella situada en una de les ales d’aquest immens edifici que és el seminari és una magnífica troballa per aquesta mena de concerts. Redescoberta com a sala per a concerts, poc després de la seva restauració, per al Festival Joan Brudieu i l’any passat per al Femap, gaudeix d’una molt bona acústica i un aforament prou considerable que, tot sigui dit, dilluns, es podia considerar ple del tot.
El recorregut musical proposat, basat únicament en els instruments de corda –potser cal apuntar que el clavicèmbal és un instrument de corda percudit, el arxillaüt és de corda pinçada i el violí i el violoncel són de corda fregada– volia mostrar el camí realitzat pel violí, com a instrument, a l’hora de trobar el seu camí al marge de la música vocal. Lògicament, com en qualsevol procés d’independència, la resta d’instruments es converteixen en una eina essencial per aconseguir que la música adquireixi molts més detalls i, per tant, esdevingui mol més expressiva.
Com em comentava un dels espectadors durant la mitja part, el violinista Enrico Onofri és una bèstia escènica, disposada a transmetre la seva energia amb el públic. En companyia de l’Imaginarium Ensemble, va anar desgranant tot un seguit de composicions, d’un programa que mostrava l’evolució d’aquest procés d’independència, que ara ningú es veuria en cor de desmentir, des del Renaixement envers al Barroc.
En el darrer tram del concer,t i especialment durant la interpretació de les suites de Corelli, Vivaldi i de Veracini, cridava l’atenció l’ús que aconseguien els compositors dels silencis. Un recurs que, tot i que pugui semblar contradictori, és part essencial i per tant indissociable de qualsevol mena de música.
Després d’un darrer bis, el públic va anar abandonant la sala de manera ordenada i va ser llavors que un dels espectadors va pronunciar la frase que dona títol a la crònica: «Aquest músics han demostrat que tenen corda per estona». No puc estar-hi més d’acord.
Aquesta capella situada en una de les ales d’aquest immens edifici que és el seminari és una magnífica troballa per aquesta mena de concerts. Redescoberta com a sala per a concerts, poc després de la seva restauració, per al Festival Joan Brudieu i l’any passat per al Femap, gaudeix d’una molt bona acústica i un aforament prou considerable que, tot sigui dit, dilluns, es podia considerar ple del tot.
El recorregut musical proposat, basat únicament en els instruments de corda –potser cal apuntar que el clavicèmbal és un instrument de corda percudit, el arxillaüt és de corda pinçada i el violí i el violoncel són de corda fregada– volia mostrar el camí realitzat pel violí, com a instrument, a l’hora de trobar el seu camí al marge de la música vocal. Lògicament, com en qualsevol procés d’independència, la resta d’instruments es converteixen en una eina essencial per aconseguir que la música adquireixi molts més detalls i, per tant, esdevingui mol més expressiva.
Com em comentava un dels espectadors durant la mitja part, el violinista Enrico Onofri és una bèstia escènica, disposada a transmetre la seva energia amb el públic. En companyia de l’Imaginarium Ensemble, va anar desgranant tot un seguit de composicions, d’un programa que mostrava l’evolució d’aquest procés d’independència, que ara ningú es veuria en cor de desmentir, des del Renaixement envers al Barroc.
En el darrer tram del concer,t i especialment durant la interpretació de les suites de Corelli, Vivaldi i de Veracini, cridava l’atenció l’ús que aconseguien els compositors dels silencis. Un recurs que, tot i que pugui semblar contradictori, és part essencial i per tant indissociable de qualsevol mena de música.
Després d’un darrer bis, el públic va anar abandonant la sala de manera ordenada i va ser llavors que un dels espectadors va pronunciar la frase que dona títol a la crònica: «Aquest músics han demostrat que tenen corda per estona». No puc estar-hi més d’acord.