• Recomanen aturar l'edificació, reflexionar i regenerar, 'que no implica demolir'

Sant Andreu d'Arinsal, amb el monstre de ciment que se'l menja. Foto: TONY LARA

L'arquitecte espanyol Pedro Salmerón és el coordinador del pla director de l'Alhambra de Granada, patrimoni de la humanitat des del 1984. Una veu, per tant, autoritzada, que ahir va participar en les sessions acadèmiques de les Jornades Europees de Patrimoni i que no va tenir pèls a la llengua a l'hora de llançar una dura advertència: segons ell, el Govern podria haver fet tard en la preservació d'algunes de les joies del seu patrimoni arquitectònic. En va tenir prou amb dos exemples perpetrats els últims anys al Principat: l'erecció de la nova seu del Consell General --que ha liquidat la perspectiva històrica de la Casa de la Vall des de Prada Casadet-- i la nul.la integració del pont de la Margineda en el seu entorn natural. No són els únics casos que el van horroritzar en la primera sortida de reconeixement pel país. Es va quedar de pedra, diu, en comprovar els talls verticals en roca viva que esquitxen el paisatge urbà. Li sorprèn, insisteix, que no es tracti de casos aïllats "sinó d'un recurs habitual per guanyar sòl edificable, i una forma duríssima d'intervenció en el paisatge".

Es va quedar aquí, potser perquè desconeix altres casos flagrants com ho és el mastodont arquitectònic que ofega la capella de Sant Andreu d'Arinsal. Però va ser contundent: "Un pont romànic és una joia excepcional. Ningú no en dubta. Però, ¿de què serveix, preservar-lo, si li poses al costat una rotonda? ¿Quin sentit té conservar un monument si el descontextualitzes, si el prives de l'entorn que l'explica?" Segons Salmerón, casos com el del pont de la Margineda o el de la Casa de la Vall són avui "difícilment imaginables" a Espanya. És clar que la llei espanyola del patrimoni data del 1975 i Espanya li treu a Andorra, per tant, més de tres decennis d'avantatge en cultura conservacionista. ¿Qui en té la culpa? L'arquitecte s'explica els nyaps urbanístics per l'escassetat de sòl edificable en mans privades, que van estimular un urbanisme "excessiu", diu, que es va cruspir els entorns de molts monuments. La resposta institucional, amb la promulgació de la llei del Patrimoni que obligava el Govern a la redacció dels entorns de protecció, no va arribar fins als 2003. ¿Massa tard? "Potser si s'haguessin pres mesures abans, s'hauria arribat a una solució és amable, menys agressiva amb el meravellós entorn natural que té el país. La realitat és que avui hi ha un diàleg de sords entre natura i urbanisme. Més que un diàleg, una confrontació oberta", es lamenta.

PARROQUIALISME URBANÍSCTIC Atenció, que Salmerón no és en absolut un talibà del conservacionisme. Ell predica el que anomena un "respecte actiu" cap al llegat arquitectònic: "Les ciutats són per viure-les, no són museus de pedra". El repte és aconseguir que passat, present i futur convisquin en harmonia. No es tracta d'una quimera: segons l'arquitecte, Tarragona i Barcelona "modernitat respectuosa amb la conservació del patrimoni". ¿Tenen solució els nyaps andorrans? Per a Salmerón, ha arribat l'hora d'"aturar-se, reflexionar, prendre mesures correctores i regenerar el paisatge. I això no vol dir necessàriament demolir".

[email protected]

Per a més informació consulti l'edició en paper.