SANT JULIÀ DE LÒRIA
Una desaparició i 12 sospitosos, l’atípica proposta de ‘L’últim crit’
L’obra, dirigida per Ivana Miño, està interpretada per usuaris de la Fundació Arrels
La gira de L’últim crit acabarà el seu periple a Sant Julià de Lòria. L’obra, dirigida per Ivana Miño, compta amb actors professionals i amb intèrprets usuaris de la Fundació Arrels, que dona suport a gent que viu o ha viscut al carrer. Precisament, el Museu del Tabac acull una exposició de retrats hiperrealistes d’usuaris de la Fundació Arrels, un projecte de Samantha Bosque que es pot visitar fins al 26 de maig.
Miñova va presentar ahir a Sant Julià L’últim crit, un projecte que es va iniciar fa dos anys i mig com un taller de teatre que va impartir de manera voluntària als usuaris de la fundació. «L’ambient que es respirava demanava alguna cosa més», va explicar i, finalment, es va transformar en una obra amb un format inèdit: una primera part, que consisteix en un migmetratge de 35 minuts, en què es planteja la desaparició d’una noia (interpretada per l’actriu Carlota Olcina), i una segona part, en format escènic, en què es resol la incògnita entre els 12 personatges sospitosos.
La directora va definir l’obra com «una proposta atípica, allunyada del teatre comercial i gens fàcil», i va agrair que Sant Julià sempre hi hagi mostrat interès, segons informa l’ANA. L’últim crit es projectarà i es representarà el diumenge 21 de maig a les sis de la tarda a l’Auditori Rocafort del Centre Cultural i de Congressos lauredià.
Actors amateurs / El repartiment el formen actors professionals i amateurs, entre els quals hi ha usuaris i voluntaris de la Fundació Arrels. Un dels intèrprets és Enric Molina, que havia estudiat per ser actor als 16 anys i sempre havia estat esperant una oportunitat. «Ha estat una experiència molt maca, perquè hem compartit un projecte sense distincions», va assegurar. Després d’aquesta incursió al teatre li han sortit d’altres treballs com una participació en la pel·lícula Sense sostre.
Miño va subratllar que els sis actors amateurs que participen a L’últim crit, que vivien en pisos cedits per la Fundació Arrels, han pogut fer un pas endavant en la seva vida, no tant en el sentit de tenir una casa, sinó a nivell de superació personal, de dignificació, de relacions personals i de treballar amb valors com la responsabilitat de tirar endavant un objectiu.
L’últim crit és una obra de misteri: «No parlem de la temàtica del carrer, perquè ells ja en parlen prou durant tot el dia, sinó que el que volem és divertir-nos», va dir Miño.
Miñova va presentar ahir a Sant Julià L’últim crit, un projecte que es va iniciar fa dos anys i mig com un taller de teatre que va impartir de manera voluntària als usuaris de la fundació. «L’ambient que es respirava demanava alguna cosa més», va explicar i, finalment, es va transformar en una obra amb un format inèdit: una primera part, que consisteix en un migmetratge de 35 minuts, en què es planteja la desaparició d’una noia (interpretada per l’actriu Carlota Olcina), i una segona part, en format escènic, en què es resol la incògnita entre els 12 personatges sospitosos.
La directora va definir l’obra com «una proposta atípica, allunyada del teatre comercial i gens fàcil», i va agrair que Sant Julià sempre hi hagi mostrat interès, segons informa l’ANA. L’últim crit es projectarà i es representarà el diumenge 21 de maig a les sis de la tarda a l’Auditori Rocafort del Centre Cultural i de Congressos lauredià.
Actors amateurs / El repartiment el formen actors professionals i amateurs, entre els quals hi ha usuaris i voluntaris de la Fundació Arrels. Un dels intèrprets és Enric Molina, que havia estudiat per ser actor als 16 anys i sempre havia estat esperant una oportunitat. «Ha estat una experiència molt maca, perquè hem compartit un projecte sense distincions», va assegurar. Després d’aquesta incursió al teatre li han sortit d’altres treballs com una participació en la pel·lícula Sense sostre.
Miño va subratllar que els sis actors amateurs que participen a L’últim crit, que vivien en pisos cedits per la Fundació Arrels, han pogut fer un pas endavant en la seva vida, no tant en el sentit de tenir una casa, sinó a nivell de superació personal, de dignificació, de relacions personals i de treballar amb valors com la responsabilitat de tirar endavant un objectiu.
L’últim crit és una obra de misteri: «No parlem de la temàtica del carrer, perquè ells ja en parlen prou durant tot el dia, sinó que el que volem és divertir-nos», va dir Miño.