SANT JULIÀ DE LÒRIA
Surrealisme més enllà de Dalí
El Museu del Tabac exposa una selecció d’artistes empordanesos inspirats pels seus paisatges
Àngel Planells (1901-1989), Joan Massanet (1899-1969), Esteve Francés (1913-1976), Jaume Figueras (1914-1997), Evarist Vallès (1923-1999), Jaume Turró (1929-2005), Antoni Pitxot (1934-2015) i Ángeles Santos (1911-2013) són alguns dels pintors que han donat els paisatges de l’Empordà. Tots són menys coneguts que el mediàtic Salvador Dalí (1904-1989), però tots ells (i ella) eren tan o més surrealistes que el boig de Cadaquès.
La Fundació Reig ha contribuït a impulsar la retrospectiva dedicada als pintors empordanesos, amb Dalí al capdavant, que durant els últims mesos s’ha gaudit al prestigiós Museu de l’Hermitage de Sant Petersburg. De tornada del seu periple rus, una part d’aquests quadres –i escultures– s’han instal·lat al Museu del Tabac, on romandran fins al 26 de maig. La comissària de la mostra, Alícia Viñas –juntament amb Yuri R. Saveliev–, va presentar ahir amb detall quadre per quadre, autor per autor, revelant el profund coneixement de cadascun d’ells. No en va ser directora del Museu de l’Empordà entre 1974 i 1997, i va conèixer tots els surrealistes, excepte Massanet, que ja havia mort.
L’exposició té dos àmbits: el primer està dedicat a Planells i Massanet, dos surrealistes, dos contrastos; al segon hi ha Dalí i altres coetanis. En comú tots tenen els temes: els somnis, els personatges fora de context, les figures que es fonen i, sobretot, el blau del cel i del mar de l’Empordà, els ocres de les roques del cap de Creus i dels sorrals... Encara que molts d’ells van exiliar-se durant el primer franquisme o van marxar a triomfar a fora, tots tornaven als seus orígens, al seu Empordà, a la seva terra.
De Planells, la neboda i fillola del qual va assistir ahir a la visita guiada de Viñas, la comissària en va destacar que era «un poeta», literament, una sensibilitat que transmetia a les seves pintures. Com tots els surrealistes, plasmava els seus somnis, les seves dèries... En el seu cas, era admirador dels contes foscos d’Edgar Allan Poe. Per a Planells, el surrealisme era «una finestra oberta al meravellós, a l’involuntari, a l’absurd, a la violència i, per tant, a la poesia».
Planells comparteix sala amb Massanet, un intel·lectual, farmacèutic i alcalde de l’Escala, que investigava amb materials per crear collages. Una de les escultures que s’exposen al Museu del Tabac la va fer tractant un bolet. Sí, un fong. «Era autodidacta, com gairebé tots els surrealistes, molt culte i viatjat, que llegia molt d’art», va puntualitzar Viñas. La seva obra conté «tota la inconografia surrealista» i referents a algunes de les seves obsessions, com l’art romànic, les antiguitats (adorava un mascaró de proa amb cap de dona) i, fins i tot, el Greco.
A la segona sala de la mostra hi ha algunes peces dalinianes, poques, però que condensen les seves dèries: formigues, rellotges que es fonen, el pas del temps, la putrefacció i, sobretot, com no, l’Empordà i els seus paisatges; fins i tot, als Estats Units, pintava sempre el mar i el cel de Portlligat.
L’acompanyen la resta d’autors, menys coneguts, però als quals sempre va ajudar. «És una faceta poc coneguda de Dalí; quan es muntava una exposició sobre ell sempre hi incloïa quadres dels surrealistes empordanesos», va assegurar Viñas. «Quan estava en el seu entorn no era un personatge, era ell», va afegir.
Entre la colla de surrealistes hi ha quadres de Jaume Figueras, el Jaumet, de qui Dalí n’estava molt enamorat. Era pescador, i coneixia com ningú el color del mar, de les roques, les seves formes... I Dalí no se n’amagava de reconèixer-ho en públic.
Perquè, tot i que el pintor afirmava que «el surrealisme soc jo», també ho eren Vallès, Planells, Massanet i molts d’altres. Només calia ser de l’Empordà i molt hàbil amb les mans.
La Fundació Reig ha contribuït a impulsar la retrospectiva dedicada als pintors empordanesos, amb Dalí al capdavant, que durant els últims mesos s’ha gaudit al prestigiós Museu de l’Hermitage de Sant Petersburg. De tornada del seu periple rus, una part d’aquests quadres –i escultures– s’han instal·lat al Museu del Tabac, on romandran fins al 26 de maig. La comissària de la mostra, Alícia Viñas –juntament amb Yuri R. Saveliev–, va presentar ahir amb detall quadre per quadre, autor per autor, revelant el profund coneixement de cadascun d’ells. No en va ser directora del Museu de l’Empordà entre 1974 i 1997, i va conèixer tots els surrealistes, excepte Massanet, que ja havia mort.
L’exposició té dos àmbits: el primer està dedicat a Planells i Massanet, dos surrealistes, dos contrastos; al segon hi ha Dalí i altres coetanis. En comú tots tenen els temes: els somnis, els personatges fora de context, les figures que es fonen i, sobretot, el blau del cel i del mar de l’Empordà, els ocres de les roques del cap de Creus i dels sorrals... Encara que molts d’ells van exiliar-se durant el primer franquisme o van marxar a triomfar a fora, tots tornaven als seus orígens, al seu Empordà, a la seva terra.
De Planells, la neboda i fillola del qual va assistir ahir a la visita guiada de Viñas, la comissària en va destacar que era «un poeta», literament, una sensibilitat que transmetia a les seves pintures. Com tots els surrealistes, plasmava els seus somnis, les seves dèries... En el seu cas, era admirador dels contes foscos d’Edgar Allan Poe. Per a Planells, el surrealisme era «una finestra oberta al meravellós, a l’involuntari, a l’absurd, a la violència i, per tant, a la poesia».
Planells comparteix sala amb Massanet, un intel·lectual, farmacèutic i alcalde de l’Escala, que investigava amb materials per crear collages. Una de les escultures que s’exposen al Museu del Tabac la va fer tractant un bolet. Sí, un fong. «Era autodidacta, com gairebé tots els surrealistes, molt culte i viatjat, que llegia molt d’art», va puntualitzar Viñas. La seva obra conté «tota la inconografia surrealista» i referents a algunes de les seves obsessions, com l’art romànic, les antiguitats (adorava un mascaró de proa amb cap de dona) i, fins i tot, el Greco.
A la segona sala de la mostra hi ha algunes peces dalinianes, poques, però que condensen les seves dèries: formigues, rellotges que es fonen, el pas del temps, la putrefacció i, sobretot, com no, l’Empordà i els seus paisatges; fins i tot, als Estats Units, pintava sempre el mar i el cel de Portlligat.
L’acompanyen la resta d’autors, menys coneguts, però als quals sempre va ajudar. «És una faceta poc coneguda de Dalí; quan es muntava una exposició sobre ell sempre hi incloïa quadres dels surrealistes empordanesos», va assegurar Viñas. «Quan estava en el seu entorn no era un personatge, era ell», va afegir.
Entre la colla de surrealistes hi ha quadres de Jaume Figueras, el Jaumet, de qui Dalí n’estava molt enamorat. Era pescador, i coneixia com ningú el color del mar, de les roques, les seves formes... I Dalí no se n’amagava de reconèixer-ho en públic.
Perquè, tot i que el pintor afirmava que «el surrealisme soc jo», també ho eren Vallès, Planells, Massanet i molts d’altres. Només calia ser de l’Empordà i molt hàbil amb les mans.