ANDORRA LA VELLA
L’adéu a l’edat de la innocència
Joan Peruga publica ‘Alcanadre’, una novel·la en què transgredeix el límit d’autobiografia i ficció
«No oblidaré mai l’estiu que vaig travessar l’oceà per primera vegada». És l’estiu del 68, el de les grans revolucions socials, el del maig francès, l’any declarat per l’ONU el dels Drets Humans, amb Otis Redding de banda sonora... I és l’any dels descobriments, de deixar enrere la innocència de la infància per endinsar-se en la pertorbadora adolescència. Després de nou mesos intern en un seminari de la Lleida franquista, amb l’Amaro com a company inseparable, arriba l’estiu a Sarinyena (Osca), la llibertat i, sobretot, la Martinne...
Joan Peruga fa trampes i barreja els records amb ficció. «Volia tornar a aquell moment, tot i que jugo amb els anacronismes», confessa l’autor. «Ja ho deia Roland Barthes: ‘Quan has escrit 10 línies del teu passat, segur que hi ha ficció’». De fet, Peruga no se n’amaga de «la voluntat de fer ficció». La fina línia que separa veritat i ficció, però, l’haurà d’endevinar el lector.
Alcanadre (Editorial Andorra) és el títol de la novel·la que avui a la tarda (19.30 hores) presenta a la Llacuna, acompanyat d’Enric Pociello, un antic company d’internat que, llegint el relat, «ja m’ha trobat algunes trampes!», confessa l’escriptor. Alcanadre és el nom del riu de joventut de Peruga, afluent del Cinca, que desemboca al Segre i, finalment, a l’Ebre.
Alcanadre és un vocable d’origen àrab que es refereix a un riu amb ponts i, segons l’etimologia ibèrica, és un riu que fa una corba. «És un riu indecís, que té dubtes, com jo quan tenia 15 anys», rememora. «Alcanadre és una metàfora dels canvis, dels girs, de les inseguretats que pateixes quan tens uns 16 anys», insisteix.
La mort del pare de Peruga, l’any 2005, i la troballa d’alguns documents, com el reglament del seminari, van portar l’autor a «la necessitat de tornar a aquell moment de la vida, em tornaven els records lluminosos, com una obsessió. Per què recordo tan nítidament la noia que vaig conèixer a les basses d’Alpicat, els seus llavis? No tinc cap fotografia de la Martinne, i no trobo la polsera que em va regalar. Va existir de veritat?», insinua divertit.
El llibre, però, no es va materialitzar fins al 2015. Un relat escrit amb precisió mil·limètrica, en què Peruga ha eliminat tot el superflu. «M’explico poc i he corregit molt. He podat molt! Aquesta obra és orfebreria pura, no falta ni sobra res. He utilitzat la balança de precisió!», adverteix.
Peruga, amb 11 anys complerts, «pobre, però no míser», com exigia el reglament de l’internat, va ingressar al seminari lleidatà, on va estudiar sis anys. Treia sempre 10 en llatí i era un apassionat de l’etimologia, i discutia amb el seu amic de l’ànima, l’Amaro, que preferia el francès. Fins que el Joan va topar amb la Martinne, és clar... L’Amaro i la Martinne són els contrapunts del Joan mig de veritat, mig de ficció. L’Amaro és el company, nit i dia, durant nou mesos, pel qual sentirà una atracció especial... «Els psicòlegs tenen estudis que constaten que els adolescents primer experimenten amb el seu mateix sexe les coses que després aplicaran amb l’altre sexe», revela Peruga, però no ens n’avança quines. Rialler, aconsella llegir la novel·la.
Un seminari, un internat, capellans, anys 60, repressió, franquisme, nois amb nois... La imaginació vola. I l’arribada de l’estiu del 68, la llibertat, la llum, la descoberta, la franceseta procedent de la banlieue de París... Això promet.
Un llibre de sentiments
Alcanadre és, sobretot, un llibre de «sentiments». Peruga no s’esplaia en els detalls, ni el context, sinó que deixa que «les accions senzilles dels personatges els descobreixin». L’autor ens posa la mel als llavis davant de tot allò que ens descobrirà la novel·la sobre el seu pas de la infància a l’adolescència, «una època d’aprenentatge, de decepcions de qui en més confies, de viure la frontera difusa entre l’amistat i l’atracció...». Com es prendrà l’Amaro que després de l’estiu en Joan sigui un altre després de conèixer la Martinne?
Peruga clama que «m’ho he passat molt bé revivint, reescrivint, recreant fets com a mi m’agradaria que haguessin passat. I si m’ho he inventat?», alerta. «Més enllà de les etiquetes de ficció i no-ficció, vull que els lectors retornin als anys transcendentals de la seva vida, quan els somnis es disfressaven de realitat. Tots tenim un estiu definitiu en què vivim els actes fundacionals de la vida».
I tots tenim un riu, un poble, un amic, un primer amor, una gran decepció... Peruga ens conta els seus a Alcanadre. O no?
Joan Peruga fa trampes i barreja els records amb ficció. «Volia tornar a aquell moment, tot i que jugo amb els anacronismes», confessa l’autor. «Ja ho deia Roland Barthes: ‘Quan has escrit 10 línies del teu passat, segur que hi ha ficció’». De fet, Peruga no se n’amaga de «la voluntat de fer ficció». La fina línia que separa veritat i ficció, però, l’haurà d’endevinar el lector.
Alcanadre (Editorial Andorra) és el títol de la novel·la que avui a la tarda (19.30 hores) presenta a la Llacuna, acompanyat d’Enric Pociello, un antic company d’internat que, llegint el relat, «ja m’ha trobat algunes trampes!», confessa l’escriptor. Alcanadre és el nom del riu de joventut de Peruga, afluent del Cinca, que desemboca al Segre i, finalment, a l’Ebre.
Alcanadre és un vocable d’origen àrab que es refereix a un riu amb ponts i, segons l’etimologia ibèrica, és un riu que fa una corba. «És un riu indecís, que té dubtes, com jo quan tenia 15 anys», rememora. «Alcanadre és una metàfora dels canvis, dels girs, de les inseguretats que pateixes quan tens uns 16 anys», insisteix.
La mort del pare de Peruga, l’any 2005, i la troballa d’alguns documents, com el reglament del seminari, van portar l’autor a «la necessitat de tornar a aquell moment de la vida, em tornaven els records lluminosos, com una obsessió. Per què recordo tan nítidament la noia que vaig conèixer a les basses d’Alpicat, els seus llavis? No tinc cap fotografia de la Martinne, i no trobo la polsera que em va regalar. Va existir de veritat?», insinua divertit.
El llibre, però, no es va materialitzar fins al 2015. Un relat escrit amb precisió mil·limètrica, en què Peruga ha eliminat tot el superflu. «M’explico poc i he corregit molt. He podat molt! Aquesta obra és orfebreria pura, no falta ni sobra res. He utilitzat la balança de precisió!», adverteix.
Peruga, amb 11 anys complerts, «pobre, però no míser», com exigia el reglament de l’internat, va ingressar al seminari lleidatà, on va estudiar sis anys. Treia sempre 10 en llatí i era un apassionat de l’etimologia, i discutia amb el seu amic de l’ànima, l’Amaro, que preferia el francès. Fins que el Joan va topar amb la Martinne, és clar... L’Amaro i la Martinne són els contrapunts del Joan mig de veritat, mig de ficció. L’Amaro és el company, nit i dia, durant nou mesos, pel qual sentirà una atracció especial... «Els psicòlegs tenen estudis que constaten que els adolescents primer experimenten amb el seu mateix sexe les coses que després aplicaran amb l’altre sexe», revela Peruga, però no ens n’avança quines. Rialler, aconsella llegir la novel·la.
Un seminari, un internat, capellans, anys 60, repressió, franquisme, nois amb nois... La imaginació vola. I l’arribada de l’estiu del 68, la llibertat, la llum, la descoberta, la franceseta procedent de la banlieue de París... Això promet.
Un llibre de sentiments
Alcanadre és, sobretot, un llibre de «sentiments». Peruga no s’esplaia en els detalls, ni el context, sinó que deixa que «les accions senzilles dels personatges els descobreixin». L’autor ens posa la mel als llavis davant de tot allò que ens descobrirà la novel·la sobre el seu pas de la infància a l’adolescència, «una època d’aprenentatge, de decepcions de qui en més confies, de viure la frontera difusa entre l’amistat i l’atracció...». Com es prendrà l’Amaro que després de l’estiu en Joan sigui un altre després de conèixer la Martinne?
Peruga clama que «m’ho he passat molt bé revivint, reescrivint, recreant fets com a mi m’agradaria que haguessin passat. I si m’ho he inventat?», alerta. «Més enllà de les etiquetes de ficció i no-ficció, vull que els lectors retornin als anys transcendentals de la seva vida, quan els somnis es disfressaven de realitat. Tots tenim un estiu definitiu en què vivim els actes fundacionals de la vida».
I tots tenim un riu, un poble, un amic, un primer amor, una gran decepció... Peruga ens conta els seus a Alcanadre. O no?