Andorra la Vella
Usurpant la intimitat
L’obra del guanyador del concurs Jardins d’Art, Rodrigo Illescas, s’exposa a la galeria Pilar Riberaygua fins el 28 d’octubre
Protagonistes d’escenes íntimes usurpades per l’objectiu d’una càmera fotogràfica. Aquest és l’aspecte principal de l’obra del guanyador del concurs Jardins d’Art d’Ordino, Rodrigo Illescas, que exposa el seu treball ¿Están ahí? a la galeria Pilar Riberaygua fins el 28 d’octubre.
En totes les imatges hi destaca, també, una reflexió entorn de la soledat a la qual, d’alguna manera, tots estem exposats. Precisament aquestes dues característiques són les que van decantar Josep Maria Ubach, membre del jurat, a escollir l’obra Illescas. «Va ser com veure un rovelló en època de sequera», va comparar, ja que, al seu entendre, «el seu discurs artístic s’apartava del clàssic».
Illescas cuida molt l’escenificació aconseguint que l’observador viatgi més enllà del que veu. «Té un enquadrament més cinematogràfic que no pas fotogràfic», destacava Ubach fent referència a les històries que s’amaguen darrera de cada un dels personatges fotografiats. Es tracta, destacava, d’imatges misterioses detingudes en el temps que t’obliguen a imaginar-te l’abans i el després d’aquella escena. «Són com un bumerang amb una estela d’emocions que et retorna quan observes la fotografia», va opinar. L’autor narra històries incompletes summergides en el silenci i la tranquil·litat de la nit, deixant molt d’espai a la subjectivitat del que observa l’escena des de fora.
Josep Maria Ubach en va destacar també la malenconia dels personatges que va equiparar als protagonistes solitaris dels llenços d’Edward Hopper. En aquest sentit va posar en relleu també el fet que els personatges del treball d’Illescas tenen diferents edats, escapant així de l’estereotips de la solitud associat a la gent gran.
D’altra banda, hi juguen un paper molt important les llums i, per conseqüència, les ombres. Les imatges van sempre acompanyades d’un focus que il·lumina el protagonista en una escena fosca, entre la nit. Així, els observadors s’introdueixen dins dels habitatges de persones desconegudes que comparteixen mirades perdudes, desencís d’il·lusions, de somnis, de misteri. Per això, el públic se situa sempre a patis interiors o jardins que, malgrat estar totalment a les fosques, si s’observa amb atenció, guarden infinitat de detalls.
La llum focalitzada de les fotografies, va indicar Ubach, «ens obliga a mirar el protagonista com si estiguessin darrera d’un vidre». «Reforça la mirada», va remarcar.
El millor, sigui com sigui, és sempre que cada un miri, vegi i observi per treure la seva pròpia conclusió d’un projecte que deixa molt d’espai a la imaginació.
En totes les imatges hi destaca, també, una reflexió entorn de la soledat a la qual, d’alguna manera, tots estem exposats. Precisament aquestes dues característiques són les que van decantar Josep Maria Ubach, membre del jurat, a escollir l’obra Illescas. «Va ser com veure un rovelló en època de sequera», va comparar, ja que, al seu entendre, «el seu discurs artístic s’apartava del clàssic».
Illescas cuida molt l’escenificació aconseguint que l’observador viatgi més enllà del que veu. «Té un enquadrament més cinematogràfic que no pas fotogràfic», destacava Ubach fent referència a les històries que s’amaguen darrera de cada un dels personatges fotografiats. Es tracta, destacava, d’imatges misterioses detingudes en el temps que t’obliguen a imaginar-te l’abans i el després d’aquella escena. «Són com un bumerang amb una estela d’emocions que et retorna quan observes la fotografia», va opinar. L’autor narra històries incompletes summergides en el silenci i la tranquil·litat de la nit, deixant molt d’espai a la subjectivitat del que observa l’escena des de fora.
Josep Maria Ubach en va destacar també la malenconia dels personatges que va equiparar als protagonistes solitaris dels llenços d’Edward Hopper. En aquest sentit va posar en relleu també el fet que els personatges del treball d’Illescas tenen diferents edats, escapant així de l’estereotips de la solitud associat a la gent gran.
D’altra banda, hi juguen un paper molt important les llums i, per conseqüència, les ombres. Les imatges van sempre acompanyades d’un focus que il·lumina el protagonista en una escena fosca, entre la nit. Així, els observadors s’introdueixen dins dels habitatges de persones desconegudes que comparteixen mirades perdudes, desencís d’il·lusions, de somnis, de misteri. Per això, el públic se situa sempre a patis interiors o jardins que, malgrat estar totalment a les fosques, si s’observa amb atenció, guarden infinitat de detalls.
La llum focalitzada de les fotografies, va indicar Ubach, «ens obliga a mirar el protagonista com si estiguessin darrera d’un vidre». «Reforça la mirada», va remarcar.
El millor, sigui com sigui, és sempre que cada un miri, vegi i observi per treure la seva pròpia conclusió d’un projecte que deixa molt d’espai a la imaginació.