És la cultura de la imatge, la de voler deixar sempre una icona marcada en un lloc desitjat. Fer una empremta, una marca, un símbol, un t’estimo, una ganyota o una data. És com una tradició, un acte social similar al que avui en dia deixen veure les xarxes socials. Jo he estat aquí, he passat per allà, va ser tal dia, a tal hora, amb aquestes persones, junts, sí, després d’observar la meravellosa vista que aporta el mirador del Roc del Quer, passejant el nostre amor. Oh, sí, què maco, què net, quin espai allà al fons de tot, tan lluny, Canillo, la vall que puja des d’Encamp, Soldeu a l’altre costat... cari, agafem la clau i marquem aquesta pedra, sí, avui, 8 d’agost, vam ser aquí, tu i jo. Per sempre. T’estimo. Tal. 
 

I en aquest punt està la zona del Roc del Quer, que si bé va ser inaugurat fa menys d’un mes –el passat 18 de juliol–, ja té marques suficients com per escriure un llibre d’amor. Són ratllades de claus, de navalles o ferros fins sobre la pedra de pissarra que obre al visitant a la plataforma enlairada. Gairebé ni es veuen, perquè és cert que el turista, el curiós, l’enamorat de la naturalesa que va allà a gaudir de veritat el que li aporta l’obra, entra directe a la balconada com el brau que només té una porta per accedir a la plaça, sense mirar, extasiat davant de la immensitat de la vista. 
 

És la cultura de fer-se veure la que fa que el turisme de massa pugui arribar a ser un problema, un descontrol com el que es viu per exemple al terrat del castell de Roma, per posar un exemple, on allà Paolo i Michaela –noms ficticis– van deixar la seva marca amb la data de la seva visita de la mateixa manera que, un any abans, marcaven amb la seva gràcia habitual les parets de l’aqüeducte de Segòvia. 
 

Tan brut tot plegat fins que aquestes tradicions arribin també, com ja fa temps que ocorre, a Andorra. Perquè la massa és massa, i de turisme, encara més. El Roc del Quer ho pateix, i no en una ni en dos de les seves pedres de pissarra de la barana d’abans del volat, sinó en diverses d’elles, per no dir en totes. Un es recolza en aquella base escalfada pel sol i veu dates ratllades, noms i alguna frase illegible. Tot molt maco i molt cuidat. 
 

I és una pena, perquè precisament és el Roc del Quer un indret espectacular, ben cuidat, amb les explicacions oportunes, l’evolució i tot allò que el visitant pot llegir en baixar fins el balcó. És cert que res no impedeix gaudir de l’espectacle que ofereix, ni tan sols les ratllades, però fa lleig el primer cop visual que es rep en veure unes pedres negres pròpies del Pirineu amb línies blanques i noms personals d’un turisme que no entén el que significa gaudir sense més del que t’aporta la vista. Veure, observar, fins i tot volar pel Principat des d’aquell punt tan alt. Sense dir-li a tothom que vas passar per allà.