El passat diumenge, circulava la novena etapa del Tour de França per les carreteres andorranes. Les imatges des del cel mostraven un país de muntanya, verd, boscós, frondós i ben maco, amb un sol de justícia –fins que va caure la tromba d’aigua que va afectar el final de la jornada– i tot semblava preciós: hi havia batalla en la cursa, el públic feia gust veure’l a banda i banda de la carretera i la tele emetia al món l’espectacle global. Els espectadors, a peu de carretera, intentaven mostrar les seves senyeres, els seus missatges de suport als ciclistes o fins i tot només pretenien saludar a les càmeres de televisió que, bé des de les motos o des dels helicòpters, els enfocaven. 
 

Aquesta circumstància era aprofitada per alguns, com ara els Castellers d’Andorra, per mostrar part de la cultura del país arreu del món. Així, al pas per Ordino, dues colles formaven els castells i, en enfocar-los la televisió, la retransmissió de la televisió colombiana que segueix el Tour relliscava. «Aquí està la festa, encara segueix aquí la de Sant Fermí?», preguntava la periodista, a la que de seguida els seus companys li van respondre que no era així, sinó que els castells és «una cosa molt tradicional, a aquesta regió i també a Catalunya a on en la festa es fan aquest tipus de piràmides i qui arriba més alt normalment és qui guanya, i normalment l’últim és un nen». D’aquesta manera se solucionava l’explicació, tan ajustada com els ho permet la distància amb la nostra cultura. 

La narració es pot veure en el següent enllaç a partir del minut 10:50.
https://www.youtube.com/watch?v=yFff3N8RDIo