Morosos amb impunitat
Les societats de l’IBEX 35 paguen als seus proveïdors en terminis de 171 dies de mitjana
EAE Business School (www.eae.es) presenta l’informe ‘Contractistes vs Subcontractistes’ dirigit pel professor Pere Brachfield, responsable del Centre d’Estudis de Morosologia de l’Escola. L’objecte d’aquest estudi és comprovar la ineficàcia en la realitat empresarial del control legal dels pagaments dels adjudicataris d’obra pública (contractistes principals) a subcontractistes i subministradors malgrat els preceptes legals que regulen les condicions i terminis de pagament, fet que s’ha cronificat a Espanya. A més, l’estudi proposa solucions per pal·liar aquest problema.
El panorama de la contractació pública a Espanya es continua caracteritzant per una sèrie de males pràctiques en forma de retards en els pagaments, en particular els duts a terme pels grans adjudicataris d’obra pública amb la part més feble de la cadena contractació, o sigui , amb proveïdors i subcontractistes que solen ser l’última baula que suporta tot l’entramat. Els grans contractistes poden actuar amb impunitat a causa de l’absència d’un règim sancionador (reiteradament demandat per les organitzacions empresarials) que penalitzi l’incompliment del termini de pagament legal.
El Centre d’Estudis de Morosologia d’EAE Business School, en el qual col·laboren els millors experts en la lluita contra la morositat, proposa la implantació de dos tipus de solucions combinades perquè les administracions públiques assumeixin certa responsabilitat en el que es refereix als pagaments dels adjudicataris als seus subcontractistes en el marc dels contractes públics. D’una banda, que el contractista principal estigui sotmès a unes condicions imperatives per al pagament dels seus subcontractistes i proveïdors, i a més estigui sotmès a un control administratiu durant l’execució del contracte amb possibilitat d’imposar sancions en cas d’incompliment dels terminis de pagament legals; de l’altra, el pagament directe als subcontractistes per part de les entitats públiques adjudicatàries quan el contractista principal no compleixi amb els terminis de pagament legals.
Per això, el legislador haurà de modificar íntegrament l’article 228 del Reial Decret Legislatiu 3/2011, de 14 de novembre, a fi de corregir les possibles interpretacions gramaticals errònies de la norma. Haurà de promulgar un règim sancionador que instauri la possibilitat d’imposar sancions econòmiques als adjudicataris en cas d’incompliment dels terminis de pagament legals amb els seus subcontractistes i proveïdors. També haurà de modificar el primer apartat de l’article 228 bis del Reial Decret Legislatiu 3/2011, de 14 de novembre, substituint el verb «podran» per «hauran de». I finalment, haurà d’incorporar al Dret positiu espanyol el que estableix l’article 71.3 de la Directiva 2014/24 / UE: «Els Estats membres podran disposar que, a petició del subcontractista i quan la naturalesa del contracte ho permeti, el poder adjudicador transfereixi directament al subcontractista les quantitats que se li deuen pels serveis prestats, els subministraments lliurats o les obres realitzades per l’operador econòmic al qual s’hagi adjudicat el contracte públic (contractista principal)».
El panorama de la contractació pública a Espanya es continua caracteritzant per una sèrie de males pràctiques en forma de retards en els pagaments, en particular els duts a terme pels grans adjudicataris d’obra pública amb la part més feble de la cadena contractació, o sigui , amb proveïdors i subcontractistes que solen ser l’última baula que suporta tot l’entramat. Els grans contractistes poden actuar amb impunitat a causa de l’absència d’un règim sancionador (reiteradament demandat per les organitzacions empresarials) que penalitzi l’incompliment del termini de pagament legal.
El Centre d’Estudis de Morosologia d’EAE Business School, en el qual col·laboren els millors experts en la lluita contra la morositat, proposa la implantació de dos tipus de solucions combinades perquè les administracions públiques assumeixin certa responsabilitat en el que es refereix als pagaments dels adjudicataris als seus subcontractistes en el marc dels contractes públics. D’una banda, que el contractista principal estigui sotmès a unes condicions imperatives per al pagament dels seus subcontractistes i proveïdors, i a més estigui sotmès a un control administratiu durant l’execució del contracte amb possibilitat d’imposar sancions en cas d’incompliment dels terminis de pagament legals; de l’altra, el pagament directe als subcontractistes per part de les entitats públiques adjudicatàries quan el contractista principal no compleixi amb els terminis de pagament legals.
Per això, el legislador haurà de modificar íntegrament l’article 228 del Reial Decret Legislatiu 3/2011, de 14 de novembre, a fi de corregir les possibles interpretacions gramaticals errònies de la norma. Haurà de promulgar un règim sancionador que instauri la possibilitat d’imposar sancions econòmiques als adjudicataris en cas d’incompliment dels terminis de pagament legals amb els seus subcontractistes i proveïdors. També haurà de modificar el primer apartat de l’article 228 bis del Reial Decret Legislatiu 3/2011, de 14 de novembre, substituint el verb «podran» per «hauran de». I finalment, haurà d’incorporar al Dret positiu espanyol el que estableix l’article 71.3 de la Directiva 2014/24 / UE: «Els Estats membres podran disposar que, a petició del subcontractista i quan la naturalesa del contracte ho permeti, el poder adjudicador transfereixi directament al subcontractista les quantitats que se li deuen pels serveis prestats, els subministraments lliurats o les obres realitzades per l’operador econòmic al qual s’hagi adjudicat el contracte públic (contractista principal)».