Composen el col·lectiu de voluntariat alumnes de tots els centres d’ensenyament d’Andorra, que actualment es roben cursant batxillerat. També n’hi ha de més petits, alumnes que encara es troben al darrer curs de la ESO. I professors, també de gairebé tots els sistemes, que acompanyen els seus pupils les tardes de divendres que dediquen a aquesta activitat que no volen titllar de solidària, sinó més aviat de «comprensiva».
 

La iniciativa té tal magnetisme que, malgrat ja no ser estudiant dels primers cursos postobligatoris, la Carlota Veloso segueix integrant el grup. «Poder donar alguna cosa a algú que no té perquè ser material» i que de fet, segons comenta «en moltes ocasions les persones l’agraeixen molt més que qualsevol cosa» és per  a Veloso motiu de més per donar continuïtat a la seva labor dins d’aquest club de lectura. Però la dació del seu temps a aquesta causa no es limita al que dóna sinó que també s’explica pel que rep a canvi: «Em donen molt més ells a mi que a la inversa», assegura.
 

Veloso estudia actualment Infermeria a la Universitat d’Andorra (UdA), però s’estrenava amb la iniciativa ara fa tres anys i no l’ha volgut abandonar. La idea naixia en el si d’una classe en què es desenvolupava un comentari de text amb «la solidaritat com a tema central». Així ho explica en Joan Bernat, malgrat no haver estat present en aquella hora lectiva en què els alumnes van concloure amb la professora que «la llengua, les paraules i la veu» havien de ser posats «al servei dels altres». Ara és, però, un més de les desenes de voluntaris. Estudia al Col·legi dels Pirineus que, juntament amb l’Institut espanyol de la Margineda, esdevenia pioner en aquest àmbit. Després de tres cursos oferint les seves veus a «llegir a persones incapacitades», el projecte està més que consolidat. Ho demostra la presència d’Emma Brightley, provinent de l’Escola Andorrana.
 

El grup Jove Voluntariat Lector no és únicament una via d’aplegament de nois i noies de totes les escoles del país –i, per tant, també font d’enriquiment lingüístic– sinó una via per a la conscienciació social, el contacte intergeneracional i un homenatge a la llengua. I amb aquests objectius, s’adreça a persones amb discapacitats visuals i els ja esmentats padrins, però també a biblioteques i a l’hospital, així com a centres com l’Escola de Meritxell o el Centre d’Acollida d’Infants. I el que intenten, amb tots ells i amb les seves diferències, «és fer-los sentir com ens sentim nosaltres quan llegim», tal com expressa Brightley, de 16 anys. 
 

L’expressió d’orgull a la cara de la Sali Carballo (una de les professores impulsora de la iniciativa), en sentir parlar els joves, és també una via d’expressió dels vincles que s’ha creat entre els membres del Jove Voluntariat Lector que, aplegat sota la consigna ens queda la paraula, rep el suport de Bomosa i va ser condecorat, en la seva primera edició, amb el premi Civisme per a la Joventut. 
 

«Gratitud» és la paraula que en més ocasions se sent en parlar amb aquests joves d’entre 16 i 19 anys d’aquest projecte solidari. 
 

«Gratitud més que solidaritat», dels avis «envers els lectors», insisteix Brightley. Cosa que corrobora Bernat: «Proporciones una atenció i un benestar que agraeixen demostrant-se atesos i contents». Cristina Martínez, es manifesta en la mateixa línia però va més enllà, fent referència a «un creixement com a persona, i un aprenentatge per part de totes dues bandes. És tot un món». 

Tot plegat es resumeix en dues frases amb què Veloso, sense adonar-se, dóna compte del poder de la paraula que reivindica l’agrupació solidària: amb aquest projecte, assegura, «és donar el millor de tu i rebre moltíssim més a canvi».