LA SEU D'URGELL
Xanxo seguia Miquel Àngel
El retaule de la Pietat del Museu Diocesà d’Urgell és un dels pocs exemples esculpits de mitjans de segle XVI a Catalunya
Mitjan segle XVI. L’activitat eclesiàstica a la Seu d’Urgell bull. La Comunitat de Preveres de la Pietat, que té una capella homònima que forma part del conjunt catedralici de Santa Maria d’Urgell, encarrega a l’escultor de moda un retaule per a la seva església. L’artista escollit és el barceloní Jeroni Xanxo, que va realitzar la peça entre 1548 i 1550. «Per l’estil, el retaule té una concepció arquitectònica pròpia del renaixement. Xanxo coneix l’obra de Miquel Àngel perquè la Pietat traspua el coneixement de l’obra renaixentista italiana», assegura la delegada de Patrimoni del Bisbat d’Urgell, Clara Arbués.
Però l’excepcionalitat de la peça no es queda en la fusteria, ja que la policromia no es queda enrere. L’obra no va ser pintada fins l’any 1573, gairebé 25 anys després que l’acabés Xanxo, ja que els preveres van haver de buscar finançament. Els canonges de la catedral de la Seu els van donar un cop de mà econòmic. L’encàrrec es va fer a un pintor de Tolosa de Llenguadoc, Antoni Peitaví, que a l’època tenia el taller a Puigcerdà. Com que els preveres no tenien referències de Peitaví, li van fer una prova: li van lliurar una taula, concretament, la del camí del calvari, perquè la policromés. Després la van exposar i, com que va tenir molt d’èxit, li van fer l’encàrrec complet.
La negociació pel contracte va ser complexa i, fins i tot, va haver d’intervenir el mestre de capella de la catedral, Joan Brudieu. El taller de Peitaví demanava 400 ducats per la feina i, finalment, la va fer per 280. Una xifra molt important per l’època. Del cost de la fusteria no se’n conserva cap document, però si Xanxo era un artista reconegut, podem suposar que va superar el pressupost.
PEÇA CABDAL / «Segurament és el retaule amb més valor d’aquest període al Bisbat d’Urgell. És renaixentista, un període del qual tenim molt poques peces», explica Arbués. «Pensem que en aquella època, al Pirineu, s’està treballant amb un estil tardogòtic, molt diferent al del retaule, i la peça és molt pionera quant al tipus de treballs a Catalunya», afegeix l’experta en art.
«El segle XVI és un moment molt rellevant a la Seu i el retaule de la Pietat és el símbol del període. A més, la seva factura i estat de conservació és excepcional. Tot i que estava molt brut superficialment, s’ha conservat molt bé i tenim una peça de primer ordre, tant per l’escultura com la policromia», destaca la delegada de Patrimoni.
«En Jeroni Xanxo era un primera espasa de l’escultura renaixentista a Catalunya, i la comunitat de preveres el va anar a buscar», insisteix Arbués. «Xanxo té obra a la Seu vella de Lleida i a la catedral de Tarragona, per tant, la Seu d’Urgell se situa, al segle XVI, a l’avantguarda de l’art renaixentista a Catalunya, tot i estar en un context pirinenc», remarca. A la capella de la Pietat, Xanxo no va esculpir només el retaule, sinó que també va crear el conjunt de la Dormició de la Mare de Déu i l’apostolat.
Quant a la policromia, tot i que tradicionalment només s’havia atribuït a Peitaví, estudis recents han confirmat que també hi va treballar el pintor Miquel Verdaguer, que formava part del mateix taller. «Recentment s’ha deduït que van treballar junts en policromar i estofar la peça», puntualitza Arbués.
El procés de pintura del retaule de fusta realitzat pel tàndem Peitaví-Verdaguer va ser el següent: primer, amb pa d’or, van daurar la peça; a continuació, van policromar per sobre del daurat i, finalment, amb una petita canya de fusta van fer ressorgir el daurat per sobre de la pintura. Un procés, l’estofat, molt delicat i precís.
LA RESTAURACIÓ / Al retaule de la Pietat, de mitjan segle XVI, mai se li havia practicat una neteja a fons. «Puntualment s’hi havia fet algun tipus de restauració», matisa la delegada patrimonial. Amb el pas dels segles, el retaule va patir algunes pèrdues i s’hi van afegir algunes peces com, per exemple, dues còpies amb guix dels pares de l’església perquè s’havien perdut dos personatges. «Ara no les hem reposat perquè, en el nou remuntatge, hem cregut convenient col·locar només les peces originals, les del segle XVI, i eliminar les posteriors.
La intervenció de conservació-restauració en el retaule ha seguit el criteri de la mínima intervenció, el màxim respecte per la peça i la seva història, i com que és una peça de museu, no de culte, hem eliminat el que no correspon al segle XVI».
Arbués es refereix a la restauració integral que es va practicar a l’obra d’art renaixentista entre el juliol del 2015 i el gener del 2016. Set restauradors van desmuntar el retaule en 49 peces que es van traslladar al Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya (CRBMC). Durant mig any, tres restauradores van tenir cura del retaule per retornar-li l’esplendor original.
La delegada de Patrimoni del Bisbat d’Urgell detalla la intervenció: «Al CRBMC es va procedir, en primer lloc, a fer-li una sèrie d’analítiques; després es va desinsectar tota la peça, que és de fusta, i per fer-ho es va col·locar dins de la cambra d’anòxia, on amb gasos inerts s’elimina tot l’oxigen i es maten tots els éssers vius; després es va procedir a consolidar tot el que són les capes pictòriques i, finalment, una neteja amb el tractament necessari a cadascuna de les parts del retaule». Cada peça del conjunt necessita un tractament específic.
«El retaule estava molt i molt brut, no s’havia netejat ni restaurat mai», insisteix Arbués. Els experts han realitzat a la peça una neteja mecànica (aspiració, una primera neteja molt superficial). A les carnacions, és a dir, les cares rosades, també s’hi ha destinat un tractament específic amb neteja aquosa, amb cotó. Finalment, l’equip de restauradores han fet uns retocs, uns repintats, «amb un acabat posterior de consolidació perquè la peça pugui durar molt de temps en bon estat de conservació», conclou.
EL MISSATGE / El retaule de la Pietat està dedicat a la figura de la Mare de Déu sofrent, la Verge Dolorosa, que és la figura central de l’obra. Al centre destaca una Mare de Déu que sosté el cos inert del seu fill, Jesús, i el rostre d’ella mostra l’intens patiment que està vivint. Una Pietat amb els tocs renaixentistes de Xanxo, seguidor de l’obra de Miquel Àngel.
A les taules del retaule hi ha escenes de la vida de Jesús. A la predel·la inferior, l’anunciació i els quatre evangelistes (Sant Marc, Sant Mateu, Sant Lluc i Sant Joan). A les escenes s’hi pot veure Jesús, de nadó, entre els savis doctors; la circumcisió de Jesús (tradició jueva); la fugida d’Egipte, «una imatge magnífica amb molta expressivitat»; el camí del calvari (la peça que va servir de prova a Peitaví); la crucifixió i el davallament de la creu.
A la part superior hi ha una figura del Pare etern i dos medallons de Sant Ot i Sant Ermengol, els bisbes sants de la diòcesi d’Urgell. La restauració ha revelat una sorpresa: els sants Ot i Ermengol porten barba de quatre dies! «Tenen una mitja barba que abans no es veia de tan foscos que estaven», confessa la delegada.
I avui, el rentat de cara del retaule es presenta en societat.
Inauguració amb l’arquebisbe i el CRBMC
La restauració del retaule de la Pietat, que forma part de la col·lecció del Museu Diocesà d’Urgell, es presenta avui oficialment. L’acte, a les set de la tarda, serà presidit per l’arquebisbe d’Urgell, Joan-Enric Vives i Sicília, i comptarà amb la presència de l’alcalde de la Seu d’Urgell, Albert Batalla.
Durant l’acte es projectarà un audiovisual que mostra el procés de restauració del retaule, des que es va desmuntar i traslladar a Valldoreix, al Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya (CRBMC), fins que va tornar al Museu Diocesà i es va remuntar. La directora del CRBMC, Àngels Solé, explicarà la intervenció realitzada a la peça renaixentista. A continuació, el doctor Joan Bosch, professor d’història de l’art modern de la Universitat de Girona i director tècnic de l’Institut Català en Recerca del Patrimoni Cultural, que pronunciarà una conferència parlant de la història del retaule i el seu context artístic.
El retaule, format per 49 peces, va ser desmuntat el juliol del 2015 per un equip de set restauradors. Durant sis mesos, tres restauradores van rehabilitar la peça, que va tornar al Museu el 25 de gener.
Però l’excepcionalitat de la peça no es queda en la fusteria, ja que la policromia no es queda enrere. L’obra no va ser pintada fins l’any 1573, gairebé 25 anys després que l’acabés Xanxo, ja que els preveres van haver de buscar finançament. Els canonges de la catedral de la Seu els van donar un cop de mà econòmic. L’encàrrec es va fer a un pintor de Tolosa de Llenguadoc, Antoni Peitaví, que a l’època tenia el taller a Puigcerdà. Com que els preveres no tenien referències de Peitaví, li van fer una prova: li van lliurar una taula, concretament, la del camí del calvari, perquè la policromés. Després la van exposar i, com que va tenir molt d’èxit, li van fer l’encàrrec complet.
La negociació pel contracte va ser complexa i, fins i tot, va haver d’intervenir el mestre de capella de la catedral, Joan Brudieu. El taller de Peitaví demanava 400 ducats per la feina i, finalment, la va fer per 280. Una xifra molt important per l’època. Del cost de la fusteria no se’n conserva cap document, però si Xanxo era un artista reconegut, podem suposar que va superar el pressupost.
PEÇA CABDAL / «Segurament és el retaule amb més valor d’aquest període al Bisbat d’Urgell. És renaixentista, un període del qual tenim molt poques peces», explica Arbués. «Pensem que en aquella època, al Pirineu, s’està treballant amb un estil tardogòtic, molt diferent al del retaule, i la peça és molt pionera quant al tipus de treballs a Catalunya», afegeix l’experta en art.
«El segle XVI és un moment molt rellevant a la Seu i el retaule de la Pietat és el símbol del període. A més, la seva factura i estat de conservació és excepcional. Tot i que estava molt brut superficialment, s’ha conservat molt bé i tenim una peça de primer ordre, tant per l’escultura com la policromia», destaca la delegada de Patrimoni.
«En Jeroni Xanxo era un primera espasa de l’escultura renaixentista a Catalunya, i la comunitat de preveres el va anar a buscar», insisteix Arbués. «Xanxo té obra a la Seu vella de Lleida i a la catedral de Tarragona, per tant, la Seu d’Urgell se situa, al segle XVI, a l’avantguarda de l’art renaixentista a Catalunya, tot i estar en un context pirinenc», remarca. A la capella de la Pietat, Xanxo no va esculpir només el retaule, sinó que també va crear el conjunt de la Dormició de la Mare de Déu i l’apostolat.
Quant a la policromia, tot i que tradicionalment només s’havia atribuït a Peitaví, estudis recents han confirmat que també hi va treballar el pintor Miquel Verdaguer, que formava part del mateix taller. «Recentment s’ha deduït que van treballar junts en policromar i estofar la peça», puntualitza Arbués.
El procés de pintura del retaule de fusta realitzat pel tàndem Peitaví-Verdaguer va ser el següent: primer, amb pa d’or, van daurar la peça; a continuació, van policromar per sobre del daurat i, finalment, amb una petita canya de fusta van fer ressorgir el daurat per sobre de la pintura. Un procés, l’estofat, molt delicat i precís.
LA RESTAURACIÓ / Al retaule de la Pietat, de mitjan segle XVI, mai se li havia practicat una neteja a fons. «Puntualment s’hi havia fet algun tipus de restauració», matisa la delegada patrimonial. Amb el pas dels segles, el retaule va patir algunes pèrdues i s’hi van afegir algunes peces com, per exemple, dues còpies amb guix dels pares de l’església perquè s’havien perdut dos personatges. «Ara no les hem reposat perquè, en el nou remuntatge, hem cregut convenient col·locar només les peces originals, les del segle XVI, i eliminar les posteriors.
La intervenció de conservació-restauració en el retaule ha seguit el criteri de la mínima intervenció, el màxim respecte per la peça i la seva història, i com que és una peça de museu, no de culte, hem eliminat el que no correspon al segle XVI».
Arbués es refereix a la restauració integral que es va practicar a l’obra d’art renaixentista entre el juliol del 2015 i el gener del 2016. Set restauradors van desmuntar el retaule en 49 peces que es van traslladar al Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya (CRBMC). Durant mig any, tres restauradores van tenir cura del retaule per retornar-li l’esplendor original.
La delegada de Patrimoni del Bisbat d’Urgell detalla la intervenció: «Al CRBMC es va procedir, en primer lloc, a fer-li una sèrie d’analítiques; després es va desinsectar tota la peça, que és de fusta, i per fer-ho es va col·locar dins de la cambra d’anòxia, on amb gasos inerts s’elimina tot l’oxigen i es maten tots els éssers vius; després es va procedir a consolidar tot el que són les capes pictòriques i, finalment, una neteja amb el tractament necessari a cadascuna de les parts del retaule». Cada peça del conjunt necessita un tractament específic.
«El retaule estava molt i molt brut, no s’havia netejat ni restaurat mai», insisteix Arbués. Els experts han realitzat a la peça una neteja mecànica (aspiració, una primera neteja molt superficial). A les carnacions, és a dir, les cares rosades, també s’hi ha destinat un tractament específic amb neteja aquosa, amb cotó. Finalment, l’equip de restauradores han fet uns retocs, uns repintats, «amb un acabat posterior de consolidació perquè la peça pugui durar molt de temps en bon estat de conservació», conclou.
EL MISSATGE / El retaule de la Pietat està dedicat a la figura de la Mare de Déu sofrent, la Verge Dolorosa, que és la figura central de l’obra. Al centre destaca una Mare de Déu que sosté el cos inert del seu fill, Jesús, i el rostre d’ella mostra l’intens patiment que està vivint. Una Pietat amb els tocs renaixentistes de Xanxo, seguidor de l’obra de Miquel Àngel.
A les taules del retaule hi ha escenes de la vida de Jesús. A la predel·la inferior, l’anunciació i els quatre evangelistes (Sant Marc, Sant Mateu, Sant Lluc i Sant Joan). A les escenes s’hi pot veure Jesús, de nadó, entre els savis doctors; la circumcisió de Jesús (tradició jueva); la fugida d’Egipte, «una imatge magnífica amb molta expressivitat»; el camí del calvari (la peça que va servir de prova a Peitaví); la crucifixió i el davallament de la creu.
A la part superior hi ha una figura del Pare etern i dos medallons de Sant Ot i Sant Ermengol, els bisbes sants de la diòcesi d’Urgell. La restauració ha revelat una sorpresa: els sants Ot i Ermengol porten barba de quatre dies! «Tenen una mitja barba que abans no es veia de tan foscos que estaven», confessa la delegada.
I avui, el rentat de cara del retaule es presenta en societat.
Inauguració amb l’arquebisbe i el CRBMC
La restauració del retaule de la Pietat, que forma part de la col·lecció del Museu Diocesà d’Urgell, es presenta avui oficialment. L’acte, a les set de la tarda, serà presidit per l’arquebisbe d’Urgell, Joan-Enric Vives i Sicília, i comptarà amb la presència de l’alcalde de la Seu d’Urgell, Albert Batalla.
Durant l’acte es projectarà un audiovisual que mostra el procés de restauració del retaule, des que es va desmuntar i traslladar a Valldoreix, al Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya (CRBMC), fins que va tornar al Museu Diocesà i es va remuntar. La directora del CRBMC, Àngels Solé, explicarà la intervenció realitzada a la peça renaixentista. A continuació, el doctor Joan Bosch, professor d’història de l’art modern de la Universitat de Girona i director tècnic de l’Institut Català en Recerca del Patrimoni Cultural, que pronunciarà una conferència parlant de la història del retaule i el seu context artístic.
El retaule, format per 49 peces, va ser desmuntat el juliol del 2015 per un equip de set restauradors. Durant sis mesos, tres restauradores van rehabilitar la peça, que va tornar al Museu el 25 de gener.