Una campiona del món i tres internacionals espanyoles van ser les rivals de Sandra Herver en la Copa Internacional que es va disputar el cap de setmana passat a Madrid. Un cartell que demostra el nivell que hi ha i la importància de la medalla de plata aconseguida per la karateca andorrana. Amb només vint anys, aquest resultat no fa més que augurar un futur prometedor. Xavier Herver, el seu pare, entrenador i president de la Federació Andorrana de Karate, assegura que «és el millor resultat en la història del karate del Principat», fins i tot superant la ronda que va passar una ex alumna seva, Tània Ribeiro, en l’Europeu del 2010. En tot cas, Sandra té tot el que cal per poder igualar una gesta com aquesta.
 

La karateca del club Fudo-Shin porta una vida molt enfocada en aquest esport. De dilluns a dissabte fa gimnàs al matí i tatami a les tardes. «Un mínim de tres hores al dia», va assegurar ahir. En tot cas ella va deixar clara una cosa: «És molt de temps invertit, sí, però no és important la quantitat, sinó la qualitat dels entrenaments. El karate és un esport de llestos».
 

Per això ahir, ja a casa seva i atenent a EL PERIÒDIC D’ANDORRA, va admetre que es veia capaç de guanyar totes les seves rivals, que de confiança en sí mateix en té per donar i vendre, que per treball, «per molt dur que sigui», no li ha faltat, però no ho nega: «Mai esperes un resultat com aquest».
 

Molt hauria pogut canviar aquesta idíl·lic cap de setmana si a la lliguta inicial de dissabte s’hagués presentat la lluitadora de la Rioja que estava enquadrada amb ella i l’egípcia Hoda Nabil Sayed Mohamed Mohrsraf al grup 1. Això garantia que totes dues tinguessin la classificació garantida per als quarts. Amb tot, es van enfrontar i l’egípcia va guanyar per 3-0 gràcies a un cop de peu al cap a falta de 30 segons. «Ha estat campiona del món i això es nota. Té experiència, domina el tatami, té una estratègia clara... Sempre aixeca la cama i m’ha pillat d’imprevist», va explicar sobre el primer combat.
 

La derrota va fer que Sandra hagués de lluitar als quarts contra la primera del grup 3, Elena Fernández, campiona d’Espanya a la qual va guanyar 3-2. M’havia guanyat les dues vegades que ens havíem enfrontat, l’última l’any passat al trofeu de Piélagos i per decisió arbitral molt polèmica... Però dissabte estava convençuda de que podia guanyar-la. Vaig dominar, guanyava 2-0,ella em va empatar a falta de 10 segons i a falta de 3 vaig fer una anticipació que servia per eliminar-la». A les semis es va enfrontar amb la catalana Naiara Moreno, a la que va guanyar per decisió arbitral després d’empatar 0-0. Ja estava a la final, que es disputaria diumenge aprofitant el trofeu Villa de Madrid. «Saltava, cridava, plorava... Més que una sorpresa, va ser una enorme satisfacció. Per fi m’arribava un premi de debò, un resultat important. Hi ha tanta feina per darrere...», va explicar.
 

L’endemà, a la final, li esperava la campionat d’Espanya Lourdes Posadas i els prop de 4.000 espectadors que hi havia al pavelló Vista Alegre. «Allò intimida, però a l’hora de lluitar t’oblides de tot el que t’envolta», va explicar sobre les seves sensacions. Prou feina que tenia amb preocupar-se de qui tenia davant: «És una lluitadora veterana, que m’esperava, va fer que jo no em sentís còmoda». La jove andorrana no va poder amb ella. Dos punts amb tècniques de puny a la cara, la segona a falta de 30 segons, la van deixar sense l’or. 
 

La plata, però, ja era massa. Sandra assegura que el mòbil va treure fum amb trucades, missatges i whatsapps, també la van felicitar a través de les xarxes socials, però per a ella, hi ha una especial, per sobre d la resta. La del seu pare. «No va poder venir perquè s’ha trencat el taló d’Aquil·les i el vaig trobar molt a faltar. Ivan Leal és un gran entrenador, però l’afinitat amb el meu pare no la tinc amb ningú. Amb tot, no va parar de parlar amb mi per telèfon. El vaig sentir a prop».
 

Avui ha tornat a sortir el sol i Sandra tornarà a entrenar, dia i tarda, amb la vista posada en le Mundial Universitari de l’agost, l’Europeu de Petits Estats al setembre i, si es guanya la plaça, els Mundials absoluts a l’octubre, als quals debutaria. «Així que no tindré vacances», matisa. Detalls com aquest, però, són els que diferencien una karateca del pilot i una que guanya la plata en una Copa Intercontinental.