• La història demostra que les derrotes aniquilen els dèbils i fan més forts els forts

"Victrix causa diis placuit sed victa Catoni" --"la causa dels vencedors agrada als déus, però la dels vençuts agrada a Cató"--, va escriure Lucà a Pharsalia, l'obra que narra la guerra civil que va enfrontar Cèsar amb Pompeu. La frase en qüestió està esculpida al cementiri d'Arlington, a Washington, per honrar la memòria dels caiguts per la nova Roma. És una frase una mica fosca i no gaire evident que ens ve a dir que els vençuts estan més avançats en la seva experiència moral que els vencedors i que, per tant, són més savis.

Al capdavall, els fundadors de Roma eren descendents de troians, vençuts pels grecs; i els Estats Units es van formar agregant les personalitats de tots els vençuts d'Europa. Més a prop d'aquí, Catalunya no es va expandir per la Mediterrània fins que no va caure derrotada de les seves aventures occitanes a la batalla de Muret el 1213. En certa manera, d'aquella desfeta també en va néixer el Coprincipat d'Andorra i el seu delicat equilibri transpirinenc...

El que vull dir és que les derrotes aniquilen els dèbils i fan més forts els forts. La nit anterior a la tornada de semifinals de la Champions contra l'Inter de Milà vaig escriure que no passava res si el Barça no superava l'eliminatòria. I ho continuo pensant ara.
...

Això del destí està mal muntat, perquè en la majoria dels casos no sabem que les coses havien de passar fins que no han passat, fins i tot quan disposem de prediccions infalibles. ¿De què servia saber que havíem de perdre si no ho vam poder evitar? Doncs serveix --i això els grecs i els romàntics alemanys ho tenien prou clar-- per saber que les coses no podien ser d'una altra manera, per donar sentit a la derrota i d'aquesta manera posar les pedres d'una futura victòria.

Per a més informació consulti l'edició en paper.