Quan una família s’apropa al ministeri d’Afers Socials i vol demanar informació per adoptar un nen, el primer pas que ha de superar és el filtratge. «Tenim una legislació i uns criteris tècnics que han de valorar en quin punt es troba aquesta família i si es convenient o no, si tenen l’estructura i els requisits legals per tirar endavant el procés», comenta Mallol amb fermesa. 
 

En el supòsit que sigui així s’inicia un procés de formació en el que les famílies han de rebre una sèrie d’informació, d’on prové la motivació, se’ls hi aporta unes lectures perquè coneguin tot l’engranatge i tot el procés i es treballen els països. «Clar, cada país té unes característiques que fa que puguin estimar o desestimar l’oferiment d’una família» apunta la cap de l’àrea. Els interessats, també, recullen una sèrie de documentació per tal que, un mes després, ells puguin dir si «aquest és el projecte o no que havien contemplat per ells». En aquest punt intervé el psicòleg d’adopcions i acolliments de l’àrea, Bruno Martínez, i afegeix que, en aquesta fase formativa, posen l’accent en «diferenciar el que és la parentalitat biològica i la adoptiva». 

Nens cada cop més grans

 

L’adopció, explica Martínez, ha anat evolucionant i les circumstàncies han permutat. «Fa uns anys els nens venien molt petits i, pràcticament, sense cap trauma, però ens trobem amb nens cada cop més grans, que han passat més temps institucionalizats i que, per tant, ja tenen una motxilla de dificultats i certs traumes i són aquests als que tenim accés a adoptar». 
 

Tot respon a l’evolució natural  i hi ha diferents factors que intervenen en el procés. Mallol explica que «els països potencien l’adopció nacional» i, per tant, els nens que es troben en el circuit internacional són els que «han passat per la negativa de tots els altres recursos». 

L’accés a l’adopció s’ha endurit i els requisits cada cop són més conscients i exigents. «La realitat ho ha canviat» admeten els dos a l’hora. «Ha canviat el perfil dels nens i, per tant, els pares potencials han de tenir unes característiques que donin cobertura a les necessitats d’aquests nens en concret» remarca Mallol. «Noves necessitats, noves capacitats», remata Martínez. Els dos tenen molt clar que ells no busquen nens per a les famílies que venen a l’àrea d’adopcions, «nosaltres estem buscant famílies pels nens que hi ha allà», als països on es té un conveni. «El concepte canvia radicalment i la mirada es posa en les necessitats dels nens», insisteix el psicòleg. Mallol intercedeix i afegeix que «busquem què necessita el nen, no el què volen uns pares». 
 

Els dos, també, expliquen que el seu paper no és ajudar als pares a que tinguin fills i apunta que «el nostre rol en aquest procés és valorar si seran capaços o tenen els elements per ser bons pares adoptius». A més, asseguren que ells han de respondre a un compromís adquirit, que «en el procés de valoració som molt curosos, rigorosos, tècnics i professionals» i que, d’alguna manera, s’han de conjugar els desitjos. Explica el psicòleg que els requisits entre països «varien molt» i que ha de cohabitar el que «demanem nosaltres a nivell tècnic i el que demana el país d’origen del nen». 
 

Un cop la família passa un procés d’idoneïtat, és a dir, quan Ruth i Bruno valoren que són aptes per adoptar, es tramita l’expedient allà on és l’oferiment. «La idoneïtat està feta per un país i un perfil de menor en concret», accentua Mallol. En següent terme, quan el país rep la documentació, la revisen i accepten l’expedient. «I just en aquest punt comença el temps d’espera, que es mou en una forquilla de dos a sis anys», culmina la cap de l’àrea d’adopcions i acolliments. 
 

En l’esmentat procés d’idoneïtat es pot trobar, però, que siguin les pròpies famílies les que facin el pas de no continuar. «Hi ha casos de pares que veuen que no els motiva i que prefereixen no seguir amb el procés perquè se n’adonen que això no és el que buscaven», declara Bruno Martínez. Hi ha molta gent que ha abandonat a la meitat del procés per alguns d’aquests motius i, tot i no ser motiu per generalitzar, els dos especialistes apunten que «aproximadament un 30%» dels que comencen, decideixen acabar per declinar la possibilitat per voluntat pròpia.