• Pagès publicarà al gener 'La veritat és sexi', premi Grandalla de poesia

El poeta David Escamilla, dijous al Complex d'Encamp. Foto: TONY LARA

keats, Nietsche, Goethe, Browning, Voltaire, Gide, Shopenhauer i Orwell, sobretot Orwell –«En aquest temps d’engany generalitzat dir la veritat s’ha convertit en un acte revolucionari»– són algunes de les patums que esquitxen amb les seves cites la setantena de poemes reunits sota el títol definitiu de La veritat és sexi amb què David Escamilla (Barcelona, 1969) es va endur el Grandalla de poesia a l’última nit literària. Un floreig com aquest denota les altes aspiracions de qui es posa sota la seva tutela intel·lectual, però al mateix temps pot converitr-se en una delicada, elegant, erudita forma de suïcidi literari si s’incompleixen les expectatives creades. ¿Se n’ha sortit Escamilla? El jurat del Grandalla així ho creu. El lector del carrer haurà d’esperar fins al gener, que és quan Pagés publicarà La veritat és sexi.

Es tracta del sisè volum de poesia d’aquest prolífic periodista, escriptor, músic (a estones) català, amb una trentena de títols al sarró i que ha convertit la poesia en el seu refugi més íntim. Com en els poemaris anteriors –La casa del temps, jardí de silenci, Els somnis del col·leccionista i Les edats del fred– Escamilla es peocupa aquí pel pas del temps, però no pas a l’estil malencònic del virgilià tempus fugit, sinó des de la molt legítima aspiració d’omplir de sentit, és a dir, de veritat –diu ell– cada segon que ens és donat: «·Tot el que tenimés temps, i el temps és vida. La meva gran preocupació és com viure aquesta vida, fer-ho de la forma més autèntica possible, en el convenciment que una vida falsa és una vida malaguanyada». Visca el carpe diem horacià.

La veritat és sexi és, per tant, un poemari de tesi que parteix del demolidor diagnòstic d’Orwell –ja saben, que dir la veritat és en aquets món d’enganys un acte revolucionari– encara més vigent avui que mi segle enrere. Si més no, això és el que sosté Escamilla: «La nostra cultura ha institucionalitzat la mentida en tots els àmbits i en tots els nivells. Vivim instal·lats en un món de falsedats, i el ball de màscares ja no dura un dia, sinó tot l’any». L’autor advoca doncs per ser revolucionari i «dir la veritat», vici que té a més un inqüestionable valor terapèutic perquè, diu, «es viu millor dient la veritat, que és el millor equipatge per viure una bona vida. Només hi ha una vida. I qui la viu de mentida malgasta l’únic cartutx que té a la recambra».

Per a més informació consulti l'edició en paper.