La discussió que va acabar en separació en dues forces de la línia socialdemòcrata d’Andorra va acabar amb una divisió de poders que va afectar, i molt, en les passades eleccions generals. Només cal mirar la disposició del Consell General per veure que la socialdemocràcia va relliscar estrepitosament el passat mes de març, i aquestes eleccions comunals havien de ser per a ells el principi de la recuperació. El Partit Socialdemòcrata aspirava en aquestes comunals a recuperar terreny, però la veritat és que s’ha mantingut en els mateixos nivells de representativitat, si no ha baixat, com ara a Escaldes-Engordany, on perd un representant i ara només Cèlia Vendrell és consellera. Cop dur que no s’esperaven al partit.

El PS encara té molta feina per fer, tot i que des de dins de la formació afirmen que continuen sent l’alternativa –David Rios, ahir: «Estem molt contents de tenir representants als comuns que ens hem presentat i això ens confirma que som l’única forma progressista». Això sembla evident donada l’ensopegada d’SDP, però encara el seu potencial és fluix, sobretot perquè en comparació a altres partits, com ara Liberals d’Andorra, la progressió no existeix. Els liberals han crescut molt més que ells, i això els relega en la vida política. Vendrell es manté a Escaldes, però cau Aleix Mañosas, mentre que a la capital només s’hi queda Dolors Carmona –abans era amb Josep Vila, que va passar a ser d’SDP després de l’escissió–, i a Encamp és on es fa efectiva la comparativa amb Liberals, que els avancen. Joan Sans aguanta a l’oposició, juntament amb Pere Marsenyach, però sembla poca renda.

Que el partit segueixi sense el poder en cap de les tres parròquies en què es presentava, no deixa de ser una mala notícia si el que vol Andorra és un repartiment de poders, és a dir, una visió menys unidireccional de la situació. El PS necessita revertir la seva situació, perquè sense la política local, continuarà sense tenir més pes en la nacional.