ESCALDES-ENGORDANY
5 anys d’activisme cultural
La revista ‘Portella’ dedica el dossier central al cinema i aprofundeix en Amat-Piniella
Fa més de cinc anys, un grup d’amics apassionats de la literatura i de l’art es van constituir com a col·lectiu per iniciar un camí junts. La colla, vinculada al món de l’escriptura, la docència, la literatura i el periodisme, es va autoanomenar Portella, un terme vinculat a la cultura pirinenca i, alhora, un concepte relacionat amb l’obertura, les ganes de saber.
L’acció més destacada del col·lectiu ha estat editar la revista homònima, Portella, dirigida per Manel Gibert, i amb un consell de redacció format per Joan Peruga, Txema Díaz-Torrent, Roser Porta, Quim Torredà, David Gálvez i Iñaki Rubio. El col·lectiu volia «editar una revista de caràcter decididament andorrà i pirinenc amb vocació cosmopolita centrada en les arts i les lletres. Estàvem obrint la portella», confessa el grup en el manifest que inclou en l’últim número. De fet, després de cinc anys, Portella ha complert deu edicions. Des dels seus inicis, Portella s’ha editat bianualment, amb un volum de primavera i un de tardor, però enguany ha sortit un únic número que ha comptat amb més col·laboradors que mai: una trentena de firmes hi participen.
«Hem omplert prop de 800 pàgines de continguts de naturalesa diversa en què es fomenta el diàleg i la consciència crítica, es contribueix a la difusió del llegat artístic i literari comú, s’estableixen lligams amb nuclis intel·lectuals forans i s’aposta per la creació contemporània», continua el manifest portellià. Portella té espai per al passat, el present i el futur, amb una mirada especial per als joves creadors, als quals dóna explícitament suport en el desenvolupament del seu talent. «El treball dels autors emergents permet constatar que, malgrat la profunda crisi econòmica, social i espiritual que travessem, la cultura, actualment més imprescindible que mai, perviu gràcies a la combinació del talent i les ganes d’expressar-se dels joves creadors», reivindica el col·lectiu cultural.
Una Andorra de cine
El dossier central del desè número de Portella es dedica al cinema, tant a la producció local com a les internacionals que han utilitzat els paisatges andorrans per filmar, tant als directors i productors amb una trajectòria consolidada com als nous talents audiovisuals. A Andorra la indústria cinematogràfica no acaba d’arrencar, però d’intents n’hi ha hagut i ni segueixen havent, i molts; només falta un impuls definitiu perquè el país esdevingui un veritable plató.
El dossier arrenca amb una entrevista a la responsable de conservar i difondre el fons audiovisual de l’Arxiu Nacional d’Andorra, Cinta Pujal, que relata que la primera pel·lícula andorrana de la qual se’n té constància, tot i que no s’ha localitzat, és Andorra pintoresca, del 1909, dirigida i produïda per Ricard de Baños. «Diria que és un documental: segurament una sèrie de postals que formen un reportatge», argumenta Pujal. L’Arxiu Nacional, però, conserva filmografia rodada des dels anys 20, la majoria amateur. El cinema es comença a professionalitzar als anys 60 amb filmacions turístiques i institucionals per encàrrec, com Coneix vostè Andorra?, rodada el 1971 per Antoni Jover i Dalmau a petició del Consell General.
El dossier fa un profund repàs a tots els vessants relacionats amb els conceptes cinema i Andorra, des de les sales d’exhibició, com l’històric Cinema Valira, als èxits i fracassos de la indústria, des d’un guió que sobre el periple de Boris I, l’autoproclamat rei d’Andorra als anys 30, o les últimes aventures reexidis, com Nick, d’Imminent Produccions, i el projecte que prepara Isak Férriz, el film Pyrene.
Amat-Piniella, el supervivent
A més del cinema, que copa el gruix del número 10 de Portella, un altre personatge pren protagonisme: l’escriptor manresà Joaquim Amat-Piniella (1913-1974), que va escriure el manuscrit íntegre de K. L. Reich a Sant Julià de Lòria, mentre es recuperava de la seva llarga estada en camps de concentració nazis, entre 1941 i 1945.
Els fets són coneguts, però en l’última Portella, David Gálvez en revela la localització exacta: Amat-Piniella va reposar al número 50 de l’avinguda Verge de Canòlic. Al mateix edifici d’habitatges hi vivia, des del 1939, el doctor Faustí Llaverias, cunyat d’Amat-Piniella, que hi va residir fins al 1947. A Gálvez li ho ha confessat l’excap de Govern Òscar Ribas.
L’editora Maria Bohigas i el crític literari Sam Abrams completen l’imprescindible perfil de Joaquim Amat-Piniella.
Més llegenda negra
Les crueltats i les conseqüències del nazisme també són presents a Portella de la mà de Claude Benet, que a l’article L’eco del silenci narra tres expedicions de fugitius per les muntanyes andorranes de les quals no se sap què se’n va fer o, directament, se’n van trobar els cadàvers: les tres noies que van morir congelades a Ràmio i que van ser enterrades al cementiri d’Escaldes, on les va acompanyar molta gent; el sergent Charles Peacock, desaparegut el novembre de 1943 a Incles, i el cas més recent, el dels dos homes exhumats l’estiu del 2012 a Peyregrand, a l’Arieja, els cadàvers dels qual presentaven forats de bala al cap i que Benet sospita que eren dos fugitius assassinats per un passador.
Després de cinc anys i deu números «d’activisme cultural», el col·lectiu Portella espera que «la segona etapa de la revista sigui tan apassionant i productiva com ho ha estat el recorregut de la primera. Només caldrà donar-hi un nou impuls, perquè la raó de ser de ‘Portella’, el material estètic i conceptual de qualitat, sortosament, abunda».
L’acció més destacada del col·lectiu ha estat editar la revista homònima, Portella, dirigida per Manel Gibert, i amb un consell de redacció format per Joan Peruga, Txema Díaz-Torrent, Roser Porta, Quim Torredà, David Gálvez i Iñaki Rubio. El col·lectiu volia «editar una revista de caràcter decididament andorrà i pirinenc amb vocació cosmopolita centrada en les arts i les lletres. Estàvem obrint la portella», confessa el grup en el manifest que inclou en l’últim número. De fet, després de cinc anys, Portella ha complert deu edicions. Des dels seus inicis, Portella s’ha editat bianualment, amb un volum de primavera i un de tardor, però enguany ha sortit un únic número que ha comptat amb més col·laboradors que mai: una trentena de firmes hi participen.
«Hem omplert prop de 800 pàgines de continguts de naturalesa diversa en què es fomenta el diàleg i la consciència crítica, es contribueix a la difusió del llegat artístic i literari comú, s’estableixen lligams amb nuclis intel·lectuals forans i s’aposta per la creació contemporània», continua el manifest portellià. Portella té espai per al passat, el present i el futur, amb una mirada especial per als joves creadors, als quals dóna explícitament suport en el desenvolupament del seu talent. «El treball dels autors emergents permet constatar que, malgrat la profunda crisi econòmica, social i espiritual que travessem, la cultura, actualment més imprescindible que mai, perviu gràcies a la combinació del talent i les ganes d’expressar-se dels joves creadors», reivindica el col·lectiu cultural.
Una Andorra de cine
El dossier central del desè número de Portella es dedica al cinema, tant a la producció local com a les internacionals que han utilitzat els paisatges andorrans per filmar, tant als directors i productors amb una trajectòria consolidada com als nous talents audiovisuals. A Andorra la indústria cinematogràfica no acaba d’arrencar, però d’intents n’hi ha hagut i ni segueixen havent, i molts; només falta un impuls definitiu perquè el país esdevingui un veritable plató.
El dossier arrenca amb una entrevista a la responsable de conservar i difondre el fons audiovisual de l’Arxiu Nacional d’Andorra, Cinta Pujal, que relata que la primera pel·lícula andorrana de la qual se’n té constància, tot i que no s’ha localitzat, és Andorra pintoresca, del 1909, dirigida i produïda per Ricard de Baños. «Diria que és un documental: segurament una sèrie de postals que formen un reportatge», argumenta Pujal. L’Arxiu Nacional, però, conserva filmografia rodada des dels anys 20, la majoria amateur. El cinema es comença a professionalitzar als anys 60 amb filmacions turístiques i institucionals per encàrrec, com Coneix vostè Andorra?, rodada el 1971 per Antoni Jover i Dalmau a petició del Consell General.
El dossier fa un profund repàs a tots els vessants relacionats amb els conceptes cinema i Andorra, des de les sales d’exhibició, com l’històric Cinema Valira, als èxits i fracassos de la indústria, des d’un guió que sobre el periple de Boris I, l’autoproclamat rei d’Andorra als anys 30, o les últimes aventures reexidis, com Nick, d’Imminent Produccions, i el projecte que prepara Isak Férriz, el film Pyrene.
Amat-Piniella, el supervivent
A més del cinema, que copa el gruix del número 10 de Portella, un altre personatge pren protagonisme: l’escriptor manresà Joaquim Amat-Piniella (1913-1974), que va escriure el manuscrit íntegre de K. L. Reich a Sant Julià de Lòria, mentre es recuperava de la seva llarga estada en camps de concentració nazis, entre 1941 i 1945.
Els fets són coneguts, però en l’última Portella, David Gálvez en revela la localització exacta: Amat-Piniella va reposar al número 50 de l’avinguda Verge de Canòlic. Al mateix edifici d’habitatges hi vivia, des del 1939, el doctor Faustí Llaverias, cunyat d’Amat-Piniella, que hi va residir fins al 1947. A Gálvez li ho ha confessat l’excap de Govern Òscar Ribas.
L’editora Maria Bohigas i el crític literari Sam Abrams completen l’imprescindible perfil de Joaquim Amat-Piniella.
Més llegenda negra
Les crueltats i les conseqüències del nazisme també són presents a Portella de la mà de Claude Benet, que a l’article L’eco del silenci narra tres expedicions de fugitius per les muntanyes andorranes de les quals no se sap què se’n va fer o, directament, se’n van trobar els cadàvers: les tres noies que van morir congelades a Ràmio i que van ser enterrades al cementiri d’Escaldes, on les va acompanyar molta gent; el sergent Charles Peacock, desaparegut el novembre de 1943 a Incles, i el cas més recent, el dels dos homes exhumats l’estiu del 2012 a Peyregrand, a l’Arieja, els cadàvers dels qual presentaven forats de bala al cap i que Benet sospita que eren dos fugitius assassinats per un passador.
Després de cinc anys i deu números «d’activisme cultural», el col·lectiu Portella espera que «la segona etapa de la revista sigui tan apassionant i productiva com ho ha estat el recorregut de la primera. Només caldrà donar-hi un nou impuls, perquè la raó de ser de ‘Portella’, el material estètic i conceptual de qualitat, sortosament, abunda».