ESCALDES-ENGORDANY
Les quatre claus per a la seducció
En vista de la pèrdua d’atractiu del preu dels vicis el sector turístic aposta de manera ferma per l’esport però també per la salut i l’estètica
La bellesa i l’esport en concret i, consegüentment i a nivell general la salut, són a mitjà termini –i paradoxalment– els aspirants a substituir la visita de cap de setmana obligada a Andorra per a adquirir xocolata, tabac, litres i litres de vermut i aprovisionament de sucre per a un període d’un any per a la família, tot el seu entorn i encara els seus amics. Els viatges per a practicar esport i vetllar per la integritat física pròpia són les caselles en què Andorra té avui les apostes més altes versades, en conseqüència amb les tendències internacionals.
L’electrònica i els vicis –majoritàriament tabac i alcohol– han perdut molt d’atractiu els darrers anys degut a l’encara notable però menys evident diferència de preu ara existent entre els productes al Principat i les mateixes matèries als països veïns (d’on encara provenen la majoria dels visitants que s’apropen al país per comprar més barat). En vista d’això i en línia amb l’actuació governamental i en concret del departament de turisme encapçalat per Camp i Budzaku a la cerca d’una nova mena de turista –amb major poder adquisitiu–, les empreses relacionades amb els àmbits de l’esport i la bellesa s’han aferrissat darrerament a l’atractiu potencial dels clients forans, tot encetant companyes de comunicació que ja no només cerquen cridar l’atenció dels residents sinó anar més enllà.
Publicitat a l’exterior
Les empreses dels sectors ja esmentats, especialitzats en la manutenció de la figura però sobretot de la salut, han vist la seva oportunitat fora de les fronteres del país, en un món on el que es veu per fora ha esdevingut quelcom tan o més important com la llaura del coneixement. Amb la finalitat, doncs, de captivar una família que desitgi portar els nens a fer excursions senzilles o d’aquell esportista anhelós de conquerir cims, firmes importants han sortit a promocionar els atractius amb què en aquest sentit compta Andorra. Però no només les marques importants han fet aquest pas. Avui dia, el centre d’estètica que tenim sota casa i la clínica on tard o d’hora trauran els queixals del seny als nostres fills o aquella on per fi ens desfarem de la miopia també es troben ja bombardejant possibles turistes a base de publicitat emesa a l’estranger.
Un monogràfic en un conegut i prestigiós periòdic català, un simple anunci a través d’una entitat homòloga estrangera, la ràdio o les avui dia inobviables xarxes socials i el món web en general. Són algunes de les línes preses per les petites empreses andorranes que cerquen clientela més enllà dels andorrans.
L’anunci situat a dos quilòmetres de la frontera hispanoandorrana s’ha vist rellevat per una publicitat encoberta sota forma de reportatge a mitja pàgina a mitjans de comunicació. El boca-orella entre cunyades sobre quant s’ha estalviat una comprant les capses de galetes per Nadal als centres comercials d’Andorra s’estan veient igualment substituïts pels comentaris sobre quant econòmic ha estat el tractament liponoséquinahistòria, o sobre «quant content estic després d’haver-me operat a Andorra de les cataractes» o per haver-me comprat aquelles ulleres de sol que avui estan tan de moda i que, a sobre, no he pagat perquè les de vista eren més cares i com que hi havia un dos per un m’he pogut endur gratuïtament». L’èxit d’aquella Game Boy grisa –i totxo–, del walkman i de la xocolata fondant (aquella que venia envasada de parell en parell de tauletes, que existien la blanca i la negra però no la de llet i cacau i que ens encantava als infants), així com del Martini i succedanis, s’han vist eclipsats pels tractaments de bellesa i mèdics, per les excursions en bicicleta. No és que això estigui ni molt menys malament. És la nostàlgia que desencadena. Esperem que el Ricard, i amb ell els turistes francesos que combinen xancleta i mitjó resisteixin. Per una qüestió romàntica, més enllà de la necessitat d’adequació al mercat i a les modes i a l’expectativa de saber per quines altres tendències seran substituïdes en el futur aquestes modes passatgeres.
Una expectativa que esdevé més esborrosa com més se sent a parlar d’acord d’associació i de l’inherent pèrdua de característiques pròpies com una baixa fiscalitat que això evidentment comportarà. Perquè igual que ara s’adapta el turisme algun dia s’haurà d’adaptar el marc financer. Per molt que des de dalt ho neguin.
L’electrònica i els vicis –majoritàriament tabac i alcohol– han perdut molt d’atractiu els darrers anys degut a l’encara notable però menys evident diferència de preu ara existent entre els productes al Principat i les mateixes matèries als països veïns (d’on encara provenen la majoria dels visitants que s’apropen al país per comprar més barat). En vista d’això i en línia amb l’actuació governamental i en concret del departament de turisme encapçalat per Camp i Budzaku a la cerca d’una nova mena de turista –amb major poder adquisitiu–, les empreses relacionades amb els àmbits de l’esport i la bellesa s’han aferrissat darrerament a l’atractiu potencial dels clients forans, tot encetant companyes de comunicació que ja no només cerquen cridar l’atenció dels residents sinó anar més enllà.
Publicitat a l’exterior
Les empreses dels sectors ja esmentats, especialitzats en la manutenció de la figura però sobretot de la salut, han vist la seva oportunitat fora de les fronteres del país, en un món on el que es veu per fora ha esdevingut quelcom tan o més important com la llaura del coneixement. Amb la finalitat, doncs, de captivar una família que desitgi portar els nens a fer excursions senzilles o d’aquell esportista anhelós de conquerir cims, firmes importants han sortit a promocionar els atractius amb què en aquest sentit compta Andorra. Però no només les marques importants han fet aquest pas. Avui dia, el centre d’estètica que tenim sota casa i la clínica on tard o d’hora trauran els queixals del seny als nostres fills o aquella on per fi ens desfarem de la miopia també es troben ja bombardejant possibles turistes a base de publicitat emesa a l’estranger.
Un monogràfic en un conegut i prestigiós periòdic català, un simple anunci a través d’una entitat homòloga estrangera, la ràdio o les avui dia inobviables xarxes socials i el món web en general. Són algunes de les línes preses per les petites empreses andorranes que cerquen clientela més enllà dels andorrans.
L’anunci situat a dos quilòmetres de la frontera hispanoandorrana s’ha vist rellevat per una publicitat encoberta sota forma de reportatge a mitja pàgina a mitjans de comunicació. El boca-orella entre cunyades sobre quant s’ha estalviat una comprant les capses de galetes per Nadal als centres comercials d’Andorra s’estan veient igualment substituïts pels comentaris sobre quant econòmic ha estat el tractament liponoséquinahistòria, o sobre «quant content estic després d’haver-me operat a Andorra de les cataractes» o per haver-me comprat aquelles ulleres de sol que avui estan tan de moda i que, a sobre, no he pagat perquè les de vista eren més cares i com que hi havia un dos per un m’he pogut endur gratuïtament». L’èxit d’aquella Game Boy grisa –i totxo–, del walkman i de la xocolata fondant (aquella que venia envasada de parell en parell de tauletes, que existien la blanca i la negra però no la de llet i cacau i que ens encantava als infants), així com del Martini i succedanis, s’han vist eclipsats pels tractaments de bellesa i mèdics, per les excursions en bicicleta. No és que això estigui ni molt menys malament. És la nostàlgia que desencadena. Esperem que el Ricard, i amb ell els turistes francesos que combinen xancleta i mitjó resisteixin. Per una qüestió romàntica, més enllà de la necessitat d’adequació al mercat i a les modes i a l’expectativa de saber per quines altres tendències seran substituïdes en el futur aquestes modes passatgeres.
Una expectativa que esdevé més esborrosa com més se sent a parlar d’acord d’associació i de l’inherent pèrdua de característiques pròpies com una baixa fiscalitat que això evidentment comportarà. Perquè igual que ara s’adapta el turisme algun dia s’haurà d’adaptar el marc financer. Per molt que des de dalt ho neguin.