ESCALDES-ENGORDANY
Quatre anys a l’espera d’un judici per recuperar la filla segrestada
La doctora Bruni encara no té data per a la vista que ha de jutjar al seu exmarit
Luna compleix avui 14 anys, i en fa quatre –i quatre mesos– que ho celebra lluny de la seva mare, la neuropsiquiatra Rosamaria Bruni, que des de la impotència d’estar tancada a la presó de la Comella va veure com el seu exmarit, Peter Tinneman, la segrestava i se l’emportava d’Andorra a Alemanya.
Des del juliol del 2011, Bruni està a l’espera d’una resposta de la justícia, que a dia d’avui encara no ha fixat data per a la celebració del judici. Mentre, el seu exmarit gaudeix de la filla a Alemanya, després de declarar-se culpable del segrest i de pagar una simple multa pel delicte de segrest. La mare, en canvi, no pot passar unes dies amb Luna, se li permet la comunicació per telèfon i ara ha aconseguit poder reunir-se amb ella cada 15 dies, això sí,ha d'entregar el seu passaport a les autoritats alemanyes cada cop que visita la seva filla a Berlín.
El Tribunal de Corts encara no sap quan tindrà lloc la celebració de la vista, que ha perillat a causa de la postura –per a alguns lletrats incomprensible– de la fiscalia, que va demanar que el cas sigui arxivat en considerar que un mateix delicte que ha estat jutjat en una altre jurisdicció no pot ser jutjat després a Andorra. Sortosament, el batlle Pijoan no ha escoltat la petició i amb sort, cap al març o l’abril tindrà lloc la vista. Hi ha cua a Corts, i el tribunal ha de donar pas als judicis d’aquells reclusos en presó preventiva per evitar que quedin en llibertat.
El Govern / L’advocat de la psiquiatra ha citat a declarar al ministre d’Afers Exteriors, Gilbert Saboya. I és que el Govern, malgrat que opta pel silenci, té molt a dir. El pare es va dur la nena en una de les sortides. Luna estava sota custòdia en el centre de menors de la Gavernera, sota tutela de l’Executiu. En aquell moment Saboya es va comprometre a fer totes les gestions necessàries per recuperar Luna i que tornés d’on no havia d’haver sortit. Malgrat tot, Tinneman va planejar el segrest amb meticulositat i l’estratègia li ha sortit bé. Com quasi li va sortir bé al pare emparar-se en una sentència a Anglaterra que li atorgava la custòdia, però una altra sentència posterior a Guatemala va fallar a favor de la mare, el que va permetre a Corts donar la raó a Bruni i desestimar la demanda d’extradició que va arribar d’Alemanya.
Avui Luna celebra el seu aniversari lluny de la seva mare, que espera amb un petit fil d’esperança que finalment el Tribunal de Corts posi data a la vista que tant espera.
Molt suport i poques conquestes
El Tribunal Superior va decidir el juliol del 2011 no atorgar l’extradició de Rosamaria Bruni tal com havien sol·licitat les autoritats alemanyes per un presumpte delicte de sostracció d’una menor. El tribunal va decretar la llibertat sense garanties de Bruni, que va agrair que Andorra hagi demostrat ser un «país digne», malgrat recordar que la seva filla va ser segrestada «amb una actitud de total menyspreu per a la sobirania d’Andorra».
La psiquiatra havia rebut el suport del Consell Europeu dels Infants de Divorci, que va explicar que el cas de Bruni no és aïllat, sinó que hi ha uns 300.000 nens en la mateixa situació. En aquest sentit, l’associació va denunciar el sistema de justícia familiar d’Alemanya, ja que va assegurar que en els casos de divorci on un dels cònjuges és estranger, sempre atorguen la custòdia al progenitor de nacionalitat alemanya i posen en marxa un sistema per evitar que el cònjuge estranger no pugui recuperar mai els fills. Bruni va rebre la notícia amb una barreja d’alegria per haver quedat finalment en llibertat, i de dolor, després que el seu exmarit es va endur la filla a Alemanya. La metgessa va assegurar que li esperava una dura lluita per recuperar-la i va desitjar que Andorra pugui fer alguna cosa per ajudar-la a tornar a estar amb la seva filla Luna, ja que va afirmar que l’Estat va protegit els seus drets però no els de la filla.
El cas va tenir un gran ressò popular i un important seguiment mediàtic, ja que una gran part de la societat no va acabar d’entre que la Batllia tingués tancada tres mesos Bruni a la presó, i alguns van voler veure un doblegament d’Andorra davant la potent Alemanya. Els companys de Bruni –que treballa a Salut Mental de l’Hospital– van fer diversos actes de suport. El Govern es va veure obligat a manifestar-se perquè tenia la custòdia de la nena quan va ser segestrada, i va prometre que activaria tots els mecanismes possibles per fer que Luna tornés a Andorra.
L’Executiu va assegurar que havia fet arribar al Ministeri d’Afers Exteriors alemany els formularis previstos en el marc dels convenis per garantir el dret de la menor a mantenir contactes amb els dos progenitors. L’Executiu va notificar a les autoritats alemanyes l’activació dels convenis de la Haia sobre els aspectes del segrest internacional de menors i d’Estrasburg sobre el reconeixement i l’execució de les decisions en matèria de custòdia de menors i el restabliment d’aquesta custòdia. Gairebé quatre anys i mig després aquesta iniciativa no ha servit. Els informes dels psicòlegs que van avaluar a la filla de Bruni i Tinneamann exposaven que es trobava «en una situació en la qual manifestava clarament el rebuig a anar amb el seu pare». Aquesta avaluació va quedar exposada a l’aute judicial del Tribunal Superior en data 29 de juliol, respecte a dues apel·lacions, una per a cada part (Bruni i Tinnemann), interposades a la sentència ferma de Corts sobre la custòdia de la menor.
Tinnemann havia demanat al seu recurs que se li concedís la custòdia per poder endur-se la seva filla del centre de menors de la Gavernera. Però les proves pericials psicològiques asseguraven que aquest lliurament era «prematur i no adequat, essent necessari un procés progressiu per a la integració de la figura paterna en la vida de la menor». És a dir, i tal i com va concloure el Superior, degut a «obstacles» entre pare i filla com «l’idioma, l’ambivalència de sentiments i la manca d’inclinació i confiança», era necessari concretar «un programa d’actuacions per enfortir el vincle afectiu». Aquest programa, però, no es va arribar a concretar tenint en compte que Tinnemann va endur-se sense permís la seva filla el juliol del 2011.
Des del juliol del 2011, Bruni està a l’espera d’una resposta de la justícia, que a dia d’avui encara no ha fixat data per a la celebració del judici. Mentre, el seu exmarit gaudeix de la filla a Alemanya, després de declarar-se culpable del segrest i de pagar una simple multa pel delicte de segrest. La mare, en canvi, no pot passar unes dies amb Luna, se li permet la comunicació per telèfon i ara ha aconseguit poder reunir-se amb ella cada 15 dies, això sí,ha d'entregar el seu passaport a les autoritats alemanyes cada cop que visita la seva filla a Berlín.
El Tribunal de Corts encara no sap quan tindrà lloc la celebració de la vista, que ha perillat a causa de la postura –per a alguns lletrats incomprensible– de la fiscalia, que va demanar que el cas sigui arxivat en considerar que un mateix delicte que ha estat jutjat en una altre jurisdicció no pot ser jutjat després a Andorra. Sortosament, el batlle Pijoan no ha escoltat la petició i amb sort, cap al març o l’abril tindrà lloc la vista. Hi ha cua a Corts, i el tribunal ha de donar pas als judicis d’aquells reclusos en presó preventiva per evitar que quedin en llibertat.
El Govern / L’advocat de la psiquiatra ha citat a declarar al ministre d’Afers Exteriors, Gilbert Saboya. I és que el Govern, malgrat que opta pel silenci, té molt a dir. El pare es va dur la nena en una de les sortides. Luna estava sota custòdia en el centre de menors de la Gavernera, sota tutela de l’Executiu. En aquell moment Saboya es va comprometre a fer totes les gestions necessàries per recuperar Luna i que tornés d’on no havia d’haver sortit. Malgrat tot, Tinneman va planejar el segrest amb meticulositat i l’estratègia li ha sortit bé. Com quasi li va sortir bé al pare emparar-se en una sentència a Anglaterra que li atorgava la custòdia, però una altra sentència posterior a Guatemala va fallar a favor de la mare, el que va permetre a Corts donar la raó a Bruni i desestimar la demanda d’extradició que va arribar d’Alemanya.
Avui Luna celebra el seu aniversari lluny de la seva mare, que espera amb un petit fil d’esperança que finalment el Tribunal de Corts posi data a la vista que tant espera.
Molt suport i poques conquestes
El Tribunal Superior va decidir el juliol del 2011 no atorgar l’extradició de Rosamaria Bruni tal com havien sol·licitat les autoritats alemanyes per un presumpte delicte de sostracció d’una menor. El tribunal va decretar la llibertat sense garanties de Bruni, que va agrair que Andorra hagi demostrat ser un «país digne», malgrat recordar que la seva filla va ser segrestada «amb una actitud de total menyspreu per a la sobirania d’Andorra».
La psiquiatra havia rebut el suport del Consell Europeu dels Infants de Divorci, que va explicar que el cas de Bruni no és aïllat, sinó que hi ha uns 300.000 nens en la mateixa situació. En aquest sentit, l’associació va denunciar el sistema de justícia familiar d’Alemanya, ja que va assegurar que en els casos de divorci on un dels cònjuges és estranger, sempre atorguen la custòdia al progenitor de nacionalitat alemanya i posen en marxa un sistema per evitar que el cònjuge estranger no pugui recuperar mai els fills. Bruni va rebre la notícia amb una barreja d’alegria per haver quedat finalment en llibertat, i de dolor, després que el seu exmarit es va endur la filla a Alemanya. La metgessa va assegurar que li esperava una dura lluita per recuperar-la i va desitjar que Andorra pugui fer alguna cosa per ajudar-la a tornar a estar amb la seva filla Luna, ja que va afirmar que l’Estat va protegit els seus drets però no els de la filla.
El cas va tenir un gran ressò popular i un important seguiment mediàtic, ja que una gran part de la societat no va acabar d’entre que la Batllia tingués tancada tres mesos Bruni a la presó, i alguns van voler veure un doblegament d’Andorra davant la potent Alemanya. Els companys de Bruni –que treballa a Salut Mental de l’Hospital– van fer diversos actes de suport. El Govern es va veure obligat a manifestar-se perquè tenia la custòdia de la nena quan va ser segestrada, i va prometre que activaria tots els mecanismes possibles per fer que Luna tornés a Andorra.
L’Executiu va assegurar que havia fet arribar al Ministeri d’Afers Exteriors alemany els formularis previstos en el marc dels convenis per garantir el dret de la menor a mantenir contactes amb els dos progenitors. L’Executiu va notificar a les autoritats alemanyes l’activació dels convenis de la Haia sobre els aspectes del segrest internacional de menors i d’Estrasburg sobre el reconeixement i l’execució de les decisions en matèria de custòdia de menors i el restabliment d’aquesta custòdia. Gairebé quatre anys i mig després aquesta iniciativa no ha servit. Els informes dels psicòlegs que van avaluar a la filla de Bruni i Tinneamann exposaven que es trobava «en una situació en la qual manifestava clarament el rebuig a anar amb el seu pare». Aquesta avaluació va quedar exposada a l’aute judicial del Tribunal Superior en data 29 de juliol, respecte a dues apel·lacions, una per a cada part (Bruni i Tinnemann), interposades a la sentència ferma de Corts sobre la custòdia de la menor.
Tinnemann havia demanat al seu recurs que se li concedís la custòdia per poder endur-se la seva filla del centre de menors de la Gavernera. Però les proves pericials psicològiques asseguraven que aquest lliurament era «prematur i no adequat, essent necessari un procés progressiu per a la integració de la figura paterna en la vida de la menor». És a dir, i tal i com va concloure el Superior, degut a «obstacles» entre pare i filla com «l’idioma, l’ambivalència de sentiments i la manca d’inclinació i confiança», era necessari concretar «un programa d’actuacions per enfortir el vincle afectiu». Aquest programa, però, no es va arribar a concretar tenint en compte que Tinnemann va endur-se sense permís la seva filla el juliol del 2011.