ANDORRA LA VELLA
Bernard Buffet: l’artista envejat per Picasso i detestat per Malraux
La Sala d’exposicions del Govern s’acomiada amb una mostra d’un pintor ignorat i reivindicat
André Malraux el detestava i Pablo Picasso l’envejava. Bernard Buffet (1928-1999) no va ser un pintor qualsevol, era «un provocador» que va ser ningunejat per les institucions franceses (el ministre de Cultura, Malraux, li va donar l’esquena) tot i que sempre va mantenir l’admiració del públic. Amb tot, sense projecció, Buffet va ser condemnat a l’ostracisme i el reconeixement se’l va endur molt lluny de casa, per exemple, al Japó, on hi ha un museu dedicat a la seva obra. El fill de Buffet, Nicolas, ho explica amb una anècdota: «Als anys 90, mentre la Xina finançava una exposició del meu pare a Taipei, França en finançava una de Botero a Taiwan».
El comissari del pavelló andorrà a la Biennal de Venècia, Henry Périer, també és el responsable de la mostra Bernard Buffet. Post 1958: una simfonia de color de més a més, l’última que acollirà la Sala d’exposicions del Govern abans de traslladar-se temporalment al CIAM. El comissari va confessar ahir que porta treballant en la mostra de Buffet des de l’any 2009, «ja que en el món hispànic no és molt conegut». Périer ha escollit una cinquantena d’obres del Fonds de Dotation Bernard Buffet «de diferents èpoques» a partir de finals dels anys 50, quan va començar a ser ignorat. «És un geni de la pintura del segle XX», va subratllar.
El fill de Buffet va assistir ahir a la inauguració de la retrospectiva dedicada als últims 40 anys de treball del seu progenitor i va insistir que «mai va deixar de treballar, el meu pare vivia pel seu treball, per i per a la pintura, pel seu art enorme. Tenia una personalitat molt complexa que mai va deixar de pintar, sempre estava rodejat del seu material. Abans d’home era pintor», va concloure.
El periple vital de Buffet va passar de ser considerat un geni, «una pop star» que als 20 anys ja tenia la crítica a la butxaca, a ser detestat, aïllat pel món de l’art, dels crítics i de les institucions quan ja passava la trentena. «El meu pare sempre va ser fidel a la figuració, fins i tot quan va explotar l’abstracció», va puntualitzar el seu fill, motiu que va motivar el món cultural a deixar-lo de banda.
El Fonds de Dotation Bernard Buffet es dedica a preservar, difondre i protegir l’obra de Buffet, amb l’objectiu final d’obrir un museu dedicat a l’artista. La directora del centre, Céline Lévy, va matisar que Buffet «no es va repetir mai, tenia un estil, però tractava molts temes». Les seves pintures són «violentes i dolces, riques i fortes», i plenes de contrastos. L’artista francès va fer explotar el color de manera que la seva obra «no deixa indiferent, marca emocionalment», va advertir Nicolas Buffet.
LA MORT I EL COLOR / La mort va ser un tema recorrent en Buffet, i a la mostra comissariada per Périer hi ha diverses obres en què hi plana, tant en forma d’inquietants esquelets com en forma de pistoles. Un passeig per l’exposició permet descobrir les múltiples facetes de l’artista francès, en què hi trobem des de dones esveltes i nues a autoretrats, des de castells, vehicles i paisatges a rostres que transmeten horror.
La majoria de l’obra seleccionada és de gran format, com els imponents quadres Intérieurs, le couple (1953), La leçon d’anatomie d’après Rembrandt (1968) i Kabuki, Ren Jishi (1987). Périer també ha portat tres autoretrats de l’autor, un de 1964 i dos de 1981, en què contrasta la visió de si mateix de l’artista en dues dècades de diferència, però amb el segell inconfusible de Buffet.
El comissari del pavelló andorrà a la Biennal de Venècia, Henry Périer, també és el responsable de la mostra Bernard Buffet. Post 1958: una simfonia de color de més a més, l’última que acollirà la Sala d’exposicions del Govern abans de traslladar-se temporalment al CIAM. El comissari va confessar ahir que porta treballant en la mostra de Buffet des de l’any 2009, «ja que en el món hispànic no és molt conegut». Périer ha escollit una cinquantena d’obres del Fonds de Dotation Bernard Buffet «de diferents èpoques» a partir de finals dels anys 50, quan va començar a ser ignorat. «És un geni de la pintura del segle XX», va subratllar.
El fill de Buffet va assistir ahir a la inauguració de la retrospectiva dedicada als últims 40 anys de treball del seu progenitor i va insistir que «mai va deixar de treballar, el meu pare vivia pel seu treball, per i per a la pintura, pel seu art enorme. Tenia una personalitat molt complexa que mai va deixar de pintar, sempre estava rodejat del seu material. Abans d’home era pintor», va concloure.
El periple vital de Buffet va passar de ser considerat un geni, «una pop star» que als 20 anys ja tenia la crítica a la butxaca, a ser detestat, aïllat pel món de l’art, dels crítics i de les institucions quan ja passava la trentena. «El meu pare sempre va ser fidel a la figuració, fins i tot quan va explotar l’abstracció», va puntualitzar el seu fill, motiu que va motivar el món cultural a deixar-lo de banda.
El Fonds de Dotation Bernard Buffet es dedica a preservar, difondre i protegir l’obra de Buffet, amb l’objectiu final d’obrir un museu dedicat a l’artista. La directora del centre, Céline Lévy, va matisar que Buffet «no es va repetir mai, tenia un estil, però tractava molts temes». Les seves pintures són «violentes i dolces, riques i fortes», i plenes de contrastos. L’artista francès va fer explotar el color de manera que la seva obra «no deixa indiferent, marca emocionalment», va advertir Nicolas Buffet.
LA MORT I EL COLOR / La mort va ser un tema recorrent en Buffet, i a la mostra comissariada per Périer hi ha diverses obres en què hi plana, tant en forma d’inquietants esquelets com en forma de pistoles. Un passeig per l’exposició permet descobrir les múltiples facetes de l’artista francès, en què hi trobem des de dones esveltes i nues a autoretrats, des de castells, vehicles i paisatges a rostres que transmeten horror.
La majoria de l’obra seleccionada és de gran format, com els imponents quadres Intérieurs, le couple (1953), La leçon d’anatomie d’après Rembrandt (1968) i Kabuki, Ren Jishi (1987). Périer també ha portat tres autoretrats de l’autor, un de 1964 i dos de 1981, en què contrasta la visió de si mateix de l’artista en dues dècades de diferència, però amb el segell inconfusible de Buffet.