En Francesc Figueras és un destacat membre de la comunitat catalana a la capital francesa. Membre actiu del Casal Català i vicepresident de la penya blaugrana de París , treballa molt a prop de l’estadi de Saint-Denís. 
 

Divendres a la nit va plegar força tard de treballar i va passa molt a prop del lloc on va tenir lloc la primera explosió, poca estona abans de que aquesta succeís, tot dirigint-se a sopar amb els seus companys del Casal Català per preparar noves activitats per donar a conèixer la nostra llengua al país gal, ben a la vora on van tenir lloc els següents tirotejos. 
 

Malgrat ser a una distància de menys de dues parades de metro del lloc on passava tot, no se’n van assabentar fins que van començar a rebre missatges de companys i amics seus que sabien que eren per la zona. A partir d’aquí, segons explica, tot van ser, corredisses, i sensació d’impotència, sense saber què fer ni on anar. Ell i els seus companys van decidir finalment separar-se i anar cadascú cap a casa seva, morts de por amb el transport públic.
 

Malgrat tot, amb sort, el metro funcionava tot i que amb moltes parades cancel·lades, però va poder arribar a casa sense més problemes, on va poder endollar l’aparell de televisió, i obrir l’ordinador, per adonar-se que havia estat, des de que va plegar de la feina, ben a prop dels dramàtics llocs.
 

 Dissabte al matí, va decidir fer el cor fort per sortir de casa intentant tornar a una falsa normalitat la ciutat, amb veïns que no parlaven de res més però tots decidits a que els radicals no cambiessin el com eren i el què feien cada dia a les seves vides. Segons explica, va fer «una excursió fins al forn de pa de la cantonada» això sí, amb el cap ple d’imatges del que havia passat el dia anterior. El mercat del seu barri era obert, amb la meitat de paradistes i encara menys clients que un dia normal, i és que com en Francesc diu, ja no era un dia normal.

 

De la seva part, Rodrigo Díaz narra la seva història des de casa seva, just a 50 metres del Bataclan. Aquest espanyol natural de Logronyo viu i treballa a París, i divendres a la nit i dissabte es va haver de quedar a casa. Tancat. Per ordre de les autoritats cap veí podia sortir al carrer.
 

La zona dels atacs és on acudeixen els parisins les nits de cap de setmana. És una zona d’oci nocturn per als autòctons que volen fugir dels barris més turístics. «Sempre passo per davant del Bataclan per anar a qualsevol lloc i habitualment n’hi ha moltes cues», assegura Diaz, que durant els fets de la nit de dissabte «ja era a casa mirant el partit de la selecció espanyola contra Anglaterra i amb la ràdio posada i van explicar el que passava». Va ser quan es va posar alerta. Diaz explica que de sobte va començar a aparéixer policia «per tot arreu» i que es va fer un «perímetre de seguretat rapidíssimament».
 

El que va veure aleshores van ser «policies molt nerviosos i molt seriosos que ens van dir que no se’ns passés pel cap sortir de casa nostra». El problema era que el perímetre establert no permetia ni entrar d’ell ni sortir-ne, «i llavors la gent que no hi vivia en la zona era al carrer».
 

Diaz va romandre «mirant per la finestra» de casa al carrer i amb els cinc sentits al que passava a 50 metres d’on ell viu. «No vaig veure gran cosa», afirma, «però sí que vais escoltar jaleo, una explosió i algun petardeig de fons, que va coincidir amb l’assalt dels cossos especials al Bataclan». Però Diaz ho té clar: el «shock», diu, va continuar al dia següent, sobretot en despertar-se amb l’alt nombre de víctimes. Diaz assegura que al barri hi ha molta «incomprensió, incredulitat i nerviosisme», i confirma que els comerços «que habitualment són oberts els dissabtes» van estar «amb les persianes avall, tancats».

El bulevard Voltaire, hi afegeix Diaz, està tancat i ple de policies, així com el Metro de la zona, tot i que explica que per internet «hi ha bastant informació per als usuaris».
 

Al dia següent dels atemptats els voltants de casa seva van canviar totalment. No només pels efectes que ha deixat la barbàrie de la nit anterior en els sentiments dels veïns, sinó per la quantitat de policies, militars «que patrullen en grups de tres en tres amb els seus rifles, la qual cosa impressiona bastant, i molts periodistes». «La plaça de la República, on normalment es fan concentracions, està tancada», continua explicant, per cloure que tot plegat «està capgirat».