ESCALDES-ENGORDANY
La llei electoral a les Comunals
Anàlisi de la normativa però sobretot dels casos que han estat més curiosos, conforme a la llei, en la història de les eleccions en les diferents parròquies
Tal i com vàrem veure dimecres passat amb les candidatures presentades a darrera hora, aquesta vegada ha quedat demostrat més que mai que els partits han de sumar i fer pactes abans de les eleccions. El sistema electoral andorrà per a les eleccions comunals no permet els pactes posteriors, doncs el partit amb més vots governarà el Comú sense cap dificultat.
A Andorra, a semblança d’altres democràcies, s’ha triat el sistema majoritari per a les eleccions comunals. Això vol dir que la llista més votada s’enduu la meitat dels consellers de comú, i l’altre 50% es distribueix proporcionalment segons els vots obtinguts. Aquesta circumstància fa que, per exemple, algú pugui arribar a ser cònsol amb el 26% dels vots i que el conjunt de l’oposició, amb un 74%, no pugui governar.
La llei electoral ara vigent va ser aprovada al setembre de 1993, entrant en vigor el 2 de gener de 1994, quan Jordi Farràs era Síndic General i els Coprínceps eren els ja desapareguts François Mitterrand i Joan Martí.
Segons diu aquesta llei, «efectuada l’elecció, correspondrà directament a la candidatura més votada en cada Parròquia la meitat dels Consellers, sigui quina sigui la diferència amb vots amb la resta de candidatures. L’altra meitat de Consellers es distribuirà proporcionalment (...) i a cada candidatura li correspondran tants escons com resulti de dividir el seu nombre de vots pel quocient electoral. Si efectuada aquesta operació no s’haguessin cobert els catorze càrrecs de Conseller, els escons restants s’adjudicarien (...) als que tinguessin la resta més elevada».
Què és el quocient electoral? I la resta?
El quocient electoral es determina dividint el nombre total de vots vàlids pel nombre de consellers a cobrir. La resta és aquella que resulta de dividir el nombre total de vots de cadascuna de les candidatures pel quocient electoral. Són els vots que sobren de cada candidatura que no han arribat a la xifra del quocient electoral.
Ho expliquem millor amb un exemple: Als comuns s’elegeixen 12 consellers, excepte a Canillo i Ordino, que en tenen 10. La candidatura que guanya s’emporta 6 consellers i els altres 6 es reparteixen proporcionalment segons els vots que s’han tret, comptant també al grup guanyador. Així per exemple si la força majoritària i la següent han quedat molt igualades, se’n repartiran 3 cadascuna, essent aleshores 6+3 per al guanyador i 3 per al que ha quedat segon. Si la diferència és important, seran 4 per als guanyadors i 2 per als que han aconseguit menys vots i el Comú quedarà format per 10 consellers de la majoria i 2 de la minoria. O 11 i 1 si la diferència és més gran o 12 i 0 si la minoria no arriba a la quantitat mínima.
En el cas que hi hagi més de dues llistes, la distribució es farà igualment atorgant-ne 6 al guanyador i repartint proporcionalment els altres 6 consellers segons el nombre de vots obtinguts.
Es necessita un nombre de vots mínims?
Sí, encara que la legislació no ho especifiqui així com en altres sistemes electorals, s’ha de prendre com a referència el text que diu: «Si efectuada aquesta operació no s’haguessin cobert els catorze càrrecs de conseller general, els escons restants s’adjudicarien a aquella o aquelles candidatures que ja tinguessin representació i que tinguessin la resta o restes més elevades, en funció del nombre de vacants existents», és a dir, que quan es fa la distribució de restes, s’ha de fer entre les candidatures que ja han obtingut almenys 1 conseller. Això traslladat a percentatges vol dir que, en cas que es distribueixin 6 consellers (parròquies que en tenen 12), el nombre mínim de vots serà del 16’66%. En el cas de parròquies amb 10 consellers, on se’n reparteixen 5, el percentatge mínim de vots a assolir serà del 20%. En alguns casos això podria significar que una candidatura amb el 19% dels vots quedi fora del Consell de Comú.
Evitar transfuguisme i assegurar l’estabilitat
Aquest sistema pot semblar injust i permetria que un partit amb el 34% dels vots en cas d’haver-hi tres llistes, o el 26% en cas d’haver-ne quatre, governi amb majoria absoluta al Comú. L’avantatge més gran és que l’equip de govern comunal té prou consellers per realitzar la feina de la corporació i que s’evita el transfuguisme o el que a Espanya denominen ‘Tamayazo’, quan al 2003 dos diputats electes socialistes no es van presentar a votar (un d’ells Eduardo Tamayo) capgirant el resultat electorals a la Comunidad de Madrid. Tot va acabar en una nova convocatòria d’eleccions que va guanyar Esperanza Aguirre del Partit Popular.
Una Cònsol amb el 38% dels vots
A Escaldes-Engordany el mandat de Jacint Casal va estar marcat, entre d’altres, pel condicionament rodat de l’accés a la Vall del Madriu. La candidatura d’Unió de Ciutadans pel Progrés i l’Administració (UCPA) va veure com se li apartava una part de l’electorat disconforme en permetre aquest accés i donaven suport a la força jove emergent en aquell moment, Iniciativa Democràtica Nacional (IDN). A les eleccions del 1995 Casal es va presentar a la reelecció i va treure 636 vots, el seu afí fins aleshores, Joaquim Dolsa, 496, i l’oposició liderada per Lydia Magallón, 696. Això va permetre que Magallón es proclamés cònsol amb el 38% dels vots. Ajustat sí, però completament dins de la legalitat.
I si hi ha empat? Ha passat a Andorra?
Si s’arribés a empatar en el nombre de vots absoluts, la llei diu que s’ha de resoldre per sorteig: «Si es produís empat en l’adjudicació de restes, es resoldria en favor de la candidatura amb més nombre de vots absoluts. Si també en nombre de vots absoluts es produís un empat, es resoldria per sorteig».
A Andorra, des que hi ha aquesta llei no ha passat mai, però ha estat a punt de passar. L’any 1999 les eleccions comunals a la Massana van ser un frec a frec fins a l’últim sospir i, al marge dels 70 vots en blanc, 433 van ser per a Antoni Garrallà i 432 per a Josep Montané. Però, a més, va haver-hi un vot nul, i s’explica que va ser per a la candidatura de Montané, però on hi havia tatxat un dels noms de la llista. Sense cap mena de dubte, el vot nul més important de la història electoral a Andorra i una càrrega per al candidat amb el nom tatxat que mai esborrarà.
Es pot optar a la reelecció?
Sí, la llei electoral andorrana permet presentar-se una vegada a la reelecció, és a dir, es poden fer seguides dues legislatures completes. És important aquest darrer terme «completes», doncs en cas de no haver-la acabat o agafar una legislatura ja començada es podria optar a una tercera. La llei s’aplica igual per a cònsols com per al cap de Govern. Aquest va ser el cas de Marc Forné com a cap de Govern, que va ser designat el 1994 després de la dimissió d’Òscar Ribas a meitat de legislatura i va ser reelegit en les dues convocatòries següents, completant així un cicle de més de 10 anys. Aquest podria ser el cas de l’actual cònsol d’Andorra la Vella, Jordi Minguillón, si fos reelegit. Minguillón va entrar en lloc de l’ara ministra Rosa Ferrer i opta a la reelecció. Si fos reelegit, la llei diu: «Els cònsols major i menor seran elegits d’entre i pels consellers de comú. No podran exercir més de dos mandats consecutius complets». Però no queda clar si un cònsol menor durant dues legislatures consecutives pot presentar-se com a cònsol major a continuació.
Tot i que algunes fonts han apuntat que no es pot fer, d’altres han mostrat els seus dubtes. De moment mai ningú ha optat per presentar-se més de dues vegades consecutives, postulant a un càrrec diferent.
Un exemple a destacar és el de l’actual cònsol d’Escaldes Engordany, Trini Marin, que va ser cònsol menor arran de la marxa d’Antoni Martí a les eleccions Generals del 2011, presentant-se a l’elecció com a cònsol major a final del mateix any i optant ara a la reelecció. Ho pot fer sense cap dubte, doncs la primera vegada no va ser completa.
Es pot elegir més de dos cops si no són seguits?
Sí, i s’ha donat el cas en dues ocasions, i a Encamp totes dues. El cònsol actual, Jordi Mas Torres, va ser elegit al 1995 i al 1999, deixant el mandat el 2001 quan va encapçalar la llista nacional del Partit Demòcrata. Posteriorment es va tornar a presentar i va tornar a guanyar en les darreres eleccions del desembre de 2011. Ara, segons la legislació podria tornar a presentar-se, però no opta a la reelecció.
L’altre cas és anterior i és qui té el rècord en l’era moderna dels consolats. Miquel Alís va ser elegit cònsol el 1987 i el 1991 i després es va tornar a presentar, essent també elegit el 2003 i 2007, completant així dos cicles de 8 anys cadascun.
De manera també no consecutiva opta en aquestes eleccions a repetir Josep Vila, de Sant Julià de Lòria. Va guanyar en solitari les eleccions comunals del 1995 i ara es presenta de nou encapçalant la candidatura Laurèdia en Comú.
S’han de presentar DOS COPS consecutiUs?
No, i de fet en més d’una ocasió els cònsols no repeteixen mandat. A més del ja esmentat Jordi Mas a Encamp, en aquesta ocasió tampoc opten a la reelecció els cònsols de Sant Julià de Lòria, Montserrat Gil i Manel Torrentallé. Curiosament de la llista amb que es van presentar només opten a la reelecció Maria Servat, neboda de Josep Pintat, màxim dirigent de la formació, i Eva París, que només portava uns mesos en el càrrec quan va substituir a Josep Majoral quan va ser elegit conseller general l’1 de març de 2015.
En legislatures anteriors tampoc havien optat a la reelecció d’altres possibles candidats com ara Josep Vila, del comú de Sant Julià de Lòria (1995-1999), Joan Pujal, també del de Sant Julià de Lòria (1999-2003), Conxita Mora, que en va formar part del comú d’Andorra la Vella (1999-2003), i Francesc Xavier Mora, també d’Andorra la Vella (2003-2007).
Un candidat perdedor que després guanya
Bonaventura Espot (Ordino) va perdre les eleccions el 1995, després d’un pas per l’oposició va fer un parèntesi tornant-se a presentar el 2007 per, ara sí, guanyar, circumstància que va repetir el 2011 fins a l’actualitat.
Quants consellers s’elegeixen?
Tornem a mirar què diu la llei: «Els consells de comú estaran compostos per entre deu i setze consellers de comú, sempre en nombre parell. (...) es podran modificar el nombre de consellers de comú (...) sempre que aquesta modificació sigui aprovada per 2/3 parts dels seus membres. Perquè aquest acord tingui efecte per a les eleccions següents, s’haurà d’adoptar amb un any d’antelació a la celebració d’aquestes».
Tots els comuns, excepte Canillo i Ordino, en tenen 12. Aquestes dues excepcions s’han de tractar per separat, doncs han seguit cadascuna camins ben diferents.
Pel que fa a Ordino, va decidir en la sessió dels Sants Innocents del 28 de desembre de 2010 que el nombre de consellers es reduiria a 10 a partir de les següents eleccions, a celebrar el desembre del 2011. En l’anterior mandat, s’havia decidit augmentar el nombre de consellers (de 10 a 12). En aquell moment es va argumentar que era «amb la voluntat de donar veu a la resta de grups» i ara s’argumentava que la reducció obeïa a temes econòmics.
El 28 de juny de 2014 el comú de Canillo va decidir passar, a partir del proper mandat que començarà després de les eleccions del 13 de desembre, a tenir deu consellers en compte dels 14 actuals. Fins ara la parròquia tenia 14 consellers ja que, antigament, n’hi havia d’haver un de cada veïnat més els del mateix poble de Canillo. Actualment això ja no es complia, ja que hi ha veïnats que tenen dos o tres consellers, i d’altres que cap. Aquest canvi, però, sembla que no ha agradat a la gent més gran de la parròquia.
A Andorra, a semblança d’altres democràcies, s’ha triat el sistema majoritari per a les eleccions comunals. Això vol dir que la llista més votada s’enduu la meitat dels consellers de comú, i l’altre 50% es distribueix proporcionalment segons els vots obtinguts. Aquesta circumstància fa que, per exemple, algú pugui arribar a ser cònsol amb el 26% dels vots i que el conjunt de l’oposició, amb un 74%, no pugui governar.
La llei electoral ara vigent va ser aprovada al setembre de 1993, entrant en vigor el 2 de gener de 1994, quan Jordi Farràs era Síndic General i els Coprínceps eren els ja desapareguts François Mitterrand i Joan Martí.
Segons diu aquesta llei, «efectuada l’elecció, correspondrà directament a la candidatura més votada en cada Parròquia la meitat dels Consellers, sigui quina sigui la diferència amb vots amb la resta de candidatures. L’altra meitat de Consellers es distribuirà proporcionalment (...) i a cada candidatura li correspondran tants escons com resulti de dividir el seu nombre de vots pel quocient electoral. Si efectuada aquesta operació no s’haguessin cobert els catorze càrrecs de Conseller, els escons restants s’adjudicarien (...) als que tinguessin la resta més elevada».
Què és el quocient electoral? I la resta?
El quocient electoral es determina dividint el nombre total de vots vàlids pel nombre de consellers a cobrir. La resta és aquella que resulta de dividir el nombre total de vots de cadascuna de les candidatures pel quocient electoral. Són els vots que sobren de cada candidatura que no han arribat a la xifra del quocient electoral.
Ho expliquem millor amb un exemple: Als comuns s’elegeixen 12 consellers, excepte a Canillo i Ordino, que en tenen 10. La candidatura que guanya s’emporta 6 consellers i els altres 6 es reparteixen proporcionalment segons els vots que s’han tret, comptant també al grup guanyador. Així per exemple si la força majoritària i la següent han quedat molt igualades, se’n repartiran 3 cadascuna, essent aleshores 6+3 per al guanyador i 3 per al que ha quedat segon. Si la diferència és important, seran 4 per als guanyadors i 2 per als que han aconseguit menys vots i el Comú quedarà format per 10 consellers de la majoria i 2 de la minoria. O 11 i 1 si la diferència és més gran o 12 i 0 si la minoria no arriba a la quantitat mínima.
En el cas que hi hagi més de dues llistes, la distribució es farà igualment atorgant-ne 6 al guanyador i repartint proporcionalment els altres 6 consellers segons el nombre de vots obtinguts.
Es necessita un nombre de vots mínims?
Sí, encara que la legislació no ho especifiqui així com en altres sistemes electorals, s’ha de prendre com a referència el text que diu: «Si efectuada aquesta operació no s’haguessin cobert els catorze càrrecs de conseller general, els escons restants s’adjudicarien a aquella o aquelles candidatures que ja tinguessin representació i que tinguessin la resta o restes més elevades, en funció del nombre de vacants existents», és a dir, que quan es fa la distribució de restes, s’ha de fer entre les candidatures que ja han obtingut almenys 1 conseller. Això traslladat a percentatges vol dir que, en cas que es distribueixin 6 consellers (parròquies que en tenen 12), el nombre mínim de vots serà del 16’66%. En el cas de parròquies amb 10 consellers, on se’n reparteixen 5, el percentatge mínim de vots a assolir serà del 20%. En alguns casos això podria significar que una candidatura amb el 19% dels vots quedi fora del Consell de Comú.
Evitar transfuguisme i assegurar l’estabilitat
Aquest sistema pot semblar injust i permetria que un partit amb el 34% dels vots en cas d’haver-hi tres llistes, o el 26% en cas d’haver-ne quatre, governi amb majoria absoluta al Comú. L’avantatge més gran és que l’equip de govern comunal té prou consellers per realitzar la feina de la corporació i que s’evita el transfuguisme o el que a Espanya denominen ‘Tamayazo’, quan al 2003 dos diputats electes socialistes no es van presentar a votar (un d’ells Eduardo Tamayo) capgirant el resultat electorals a la Comunidad de Madrid. Tot va acabar en una nova convocatòria d’eleccions que va guanyar Esperanza Aguirre del Partit Popular.
Una Cònsol amb el 38% dels vots
A Escaldes-Engordany el mandat de Jacint Casal va estar marcat, entre d’altres, pel condicionament rodat de l’accés a la Vall del Madriu. La candidatura d’Unió de Ciutadans pel Progrés i l’Administració (UCPA) va veure com se li apartava una part de l’electorat disconforme en permetre aquest accés i donaven suport a la força jove emergent en aquell moment, Iniciativa Democràtica Nacional (IDN). A les eleccions del 1995 Casal es va presentar a la reelecció i va treure 636 vots, el seu afí fins aleshores, Joaquim Dolsa, 496, i l’oposició liderada per Lydia Magallón, 696. Això va permetre que Magallón es proclamés cònsol amb el 38% dels vots. Ajustat sí, però completament dins de la legalitat.
I si hi ha empat? Ha passat a Andorra?
Si s’arribés a empatar en el nombre de vots absoluts, la llei diu que s’ha de resoldre per sorteig: «Si es produís empat en l’adjudicació de restes, es resoldria en favor de la candidatura amb més nombre de vots absoluts. Si també en nombre de vots absoluts es produís un empat, es resoldria per sorteig».
A Andorra, des que hi ha aquesta llei no ha passat mai, però ha estat a punt de passar. L’any 1999 les eleccions comunals a la Massana van ser un frec a frec fins a l’últim sospir i, al marge dels 70 vots en blanc, 433 van ser per a Antoni Garrallà i 432 per a Josep Montané. Però, a més, va haver-hi un vot nul, i s’explica que va ser per a la candidatura de Montané, però on hi havia tatxat un dels noms de la llista. Sense cap mena de dubte, el vot nul més important de la història electoral a Andorra i una càrrega per al candidat amb el nom tatxat que mai esborrarà.
Es pot optar a la reelecció?
Sí, la llei electoral andorrana permet presentar-se una vegada a la reelecció, és a dir, es poden fer seguides dues legislatures completes. És important aquest darrer terme «completes», doncs en cas de no haver-la acabat o agafar una legislatura ja començada es podria optar a una tercera. La llei s’aplica igual per a cònsols com per al cap de Govern. Aquest va ser el cas de Marc Forné com a cap de Govern, que va ser designat el 1994 després de la dimissió d’Òscar Ribas a meitat de legislatura i va ser reelegit en les dues convocatòries següents, completant així un cicle de més de 10 anys. Aquest podria ser el cas de l’actual cònsol d’Andorra la Vella, Jordi Minguillón, si fos reelegit. Minguillón va entrar en lloc de l’ara ministra Rosa Ferrer i opta a la reelecció. Si fos reelegit, la llei diu: «Els cònsols major i menor seran elegits d’entre i pels consellers de comú. No podran exercir més de dos mandats consecutius complets». Però no queda clar si un cònsol menor durant dues legislatures consecutives pot presentar-se com a cònsol major a continuació.
Tot i que algunes fonts han apuntat que no es pot fer, d’altres han mostrat els seus dubtes. De moment mai ningú ha optat per presentar-se més de dues vegades consecutives, postulant a un càrrec diferent.
Un exemple a destacar és el de l’actual cònsol d’Escaldes Engordany, Trini Marin, que va ser cònsol menor arran de la marxa d’Antoni Martí a les eleccions Generals del 2011, presentant-se a l’elecció com a cònsol major a final del mateix any i optant ara a la reelecció. Ho pot fer sense cap dubte, doncs la primera vegada no va ser completa.
Es pot elegir més de dos cops si no són seguits?
Sí, i s’ha donat el cas en dues ocasions, i a Encamp totes dues. El cònsol actual, Jordi Mas Torres, va ser elegit al 1995 i al 1999, deixant el mandat el 2001 quan va encapçalar la llista nacional del Partit Demòcrata. Posteriorment es va tornar a presentar i va tornar a guanyar en les darreres eleccions del desembre de 2011. Ara, segons la legislació podria tornar a presentar-se, però no opta a la reelecció.
L’altre cas és anterior i és qui té el rècord en l’era moderna dels consolats. Miquel Alís va ser elegit cònsol el 1987 i el 1991 i després es va tornar a presentar, essent també elegit el 2003 i 2007, completant així dos cicles de 8 anys cadascun.
De manera també no consecutiva opta en aquestes eleccions a repetir Josep Vila, de Sant Julià de Lòria. Va guanyar en solitari les eleccions comunals del 1995 i ara es presenta de nou encapçalant la candidatura Laurèdia en Comú.
S’han de presentar DOS COPS consecutiUs?
No, i de fet en més d’una ocasió els cònsols no repeteixen mandat. A més del ja esmentat Jordi Mas a Encamp, en aquesta ocasió tampoc opten a la reelecció els cònsols de Sant Julià de Lòria, Montserrat Gil i Manel Torrentallé. Curiosament de la llista amb que es van presentar només opten a la reelecció Maria Servat, neboda de Josep Pintat, màxim dirigent de la formació, i Eva París, que només portava uns mesos en el càrrec quan va substituir a Josep Majoral quan va ser elegit conseller general l’1 de març de 2015.
En legislatures anteriors tampoc havien optat a la reelecció d’altres possibles candidats com ara Josep Vila, del comú de Sant Julià de Lòria (1995-1999), Joan Pujal, també del de Sant Julià de Lòria (1999-2003), Conxita Mora, que en va formar part del comú d’Andorra la Vella (1999-2003), i Francesc Xavier Mora, també d’Andorra la Vella (2003-2007).
Un candidat perdedor que després guanya
Bonaventura Espot (Ordino) va perdre les eleccions el 1995, després d’un pas per l’oposició va fer un parèntesi tornant-se a presentar el 2007 per, ara sí, guanyar, circumstància que va repetir el 2011 fins a l’actualitat.
Quants consellers s’elegeixen?
Tornem a mirar què diu la llei: «Els consells de comú estaran compostos per entre deu i setze consellers de comú, sempre en nombre parell. (...) es podran modificar el nombre de consellers de comú (...) sempre que aquesta modificació sigui aprovada per 2/3 parts dels seus membres. Perquè aquest acord tingui efecte per a les eleccions següents, s’haurà d’adoptar amb un any d’antelació a la celebració d’aquestes».
Tots els comuns, excepte Canillo i Ordino, en tenen 12. Aquestes dues excepcions s’han de tractar per separat, doncs han seguit cadascuna camins ben diferents.
Pel que fa a Ordino, va decidir en la sessió dels Sants Innocents del 28 de desembre de 2010 que el nombre de consellers es reduiria a 10 a partir de les següents eleccions, a celebrar el desembre del 2011. En l’anterior mandat, s’havia decidit augmentar el nombre de consellers (de 10 a 12). En aquell moment es va argumentar que era «amb la voluntat de donar veu a la resta de grups» i ara s’argumentava que la reducció obeïa a temes econòmics.
El 28 de juny de 2014 el comú de Canillo va decidir passar, a partir del proper mandat que començarà després de les eleccions del 13 de desembre, a tenir deu consellers en compte dels 14 actuals. Fins ara la parròquia tenia 14 consellers ja que, antigament, n’hi havia d’haver un de cada veïnat més els del mateix poble de Canillo. Actualment això ja no es complia, ja que hi ha veïnats que tenen dos o tres consellers, i d’altres que cap. Aquest canvi, però, sembla que no ha agradat a la gent més gran de la parròquia.