Tot i que no hi ha estadístiques estimatives ni oficials, Andorra compta amb una borsa  de ‘sense papers’ que en la mesura que passa el temps es fa una mica més gran. Són persones que viuen al país i el seu objectiu passa per obtenir l’autorització que els hi obri les portes per accedir al mercat laboral intern. Un col·lectiu que està format majoritàriament per grups de ciutadans procedents de l’Estat espanyol i de Portugal, vinculats principalment als sectors de l’hoteleria i de la restauració.

I el lector es pot preguntar com han aconseguit continuar vivint fins ara al Principat després d’haver exhaurit la seva estada permesa com a turistes. Les situacions personals són molt diverses. El Periòdic d’Andorra va poder contactar amb alguns testimonis, que per raons òbvies es volen mantenir en l’anonimat, els quals van expressar la seva perplexitat davant el fet que mentre hi ha una demanda important de llocs de feina per part de moltes empreses del territori, en paral·lel, la rigidesa de l’actual marc legislatiu impedeix cobrir les vacants existents. Una realitat paradoxal de la que no és aliè el govern andorrà, que ja va anunciar l’aprovació de mesures correctores que facilitin una major flexibilitat del mercat laboral i que permetin respondre les demandes empresarials.

Testimonis

Aquestes persones no formen part de la borsa de desocupats inscrits en el Servei d’Ocupació. La major part d’elles van enviar els seus currículums professionals i les empreses els hi van expressar el seu interès en reunir el perfil professional sol·licitat. Tot i així van topar amb una línia difícil de traspassar, l’obstacle de la manca del permís de treball.

Així per exemple, la Clàudia fa més de sis mesos que viu amb la seva parella, que treballa ja a Andorra, i està a la recerca de feina. Fa temps van iniciar els tràmits per fer-se ‘parella de fet’ per tenir continuïtat al país. L’administració li va informar que haurà de passar aproximadament mig any abans del reconeixement del nou estat civil. Entre la documentació demandada estan els certificats de penals, d’empadronament, de naixement i una fe de vida, tot això avalat per un notari. Un cop tingui el vist-i-plau governamental haurà de tornar a iniciar de nou tota la tramitació burocràtica-administrativa per sol·licitar la reagrupació familiar ja que la caducitat del primer procés (parella de fet) també és de sis mesos.

El cas de la Paola, de nacionalitat portuguesa, presenta un escenari també peculiar en tots els sentits. Ella va arribar al país ja fa uns quants mesos per provar sort de la mà d’uns familiars que tenen el permís de residència i amb els quals conviu. Hores d’ara no ha pogut tenir l’autorització per treballar, tot i que ‘en negre’ i sense assegurar, va cobrar per la realització de diverses feines fetes relacionades amb tasques de neteja i cura de nens petits.

I mentrestant, a l’altra banda de la frontera del riu Runer, també hi ha un gran nombre de persones esperant tenir la possibilitat de treballar a Andorra, on veuen que poden tenir cabuda com a treballadors en diferents feines. La Lluïsa, mare separada amb dos fills, va assegurar que si «a la Seu i a la comarca no hi ha feina haig de fer tot el possible per tenir el permís de treball, sinó hauré de tornar a viure a casa dels meus pares». D’altra banda, el Roger, pare de família i amb dos fills petits, comenta el seu drama «per no poder treballar en hotels d’Andorra malgrat la demanda de personal i l’ interès mostrat pel meu currículum».

Col·lectiu il·legal, però legal

D’altra banda, en Joan va arribar també fa molt de temps en recerca d’una oportunitat laboral, en aquest cas com a cambrer. Malauradament no ha estat així i ara està realitzant un curs de formació a una acadèmia privada. Es dóna la circumstància que en cap moment els responsables del centre formatiu li va demanar ni el certificat de residència ni el permís de treball. «Es tracta d’una clara hipocresia per part d’un país que hauria de ser una mica més solidari com en el seu dia ho van ser els seus veïns del sud», va assegurar.

També hi ha casos com el del  Joel que fa quasi un any que treballa a Encamp com a cambrer i no té el certificat de residència però sí el de treball. Vol regularitzar la situació però primer voldria poder aconseguir que la seva parella, que viu a Barcelona, trobés feina a Andorra per viure plegats. «Tot i les dificultats estem disposats a seguir lluitant per poder establir-nos al país», va indicar. Han estat aquests només alguns exemples de testimonis de persones que es troben vivint situacions, fins i tot dramàtiques que formen part també del dia a dia del país.