Diu Enric Pujal, un gat vell en la política a casa nostra, que ideològicament és fàcil trobar un acord i que la cosa es complica en el moment de triar el líder. Penso que té molta raó, però que a la vegada aquest fet demostra clarament el que fa molt de temps que molts tenim més que acceptat i reconegut: no hi ha ideologia i per tant tot se centra en el personalisme. Només cal revisar la quantitat de noms i sigles dels diferents partits polítics en una dècada i, alhora, tots els que ara estan sortint per renovar els anteriors.

La política al Principat --com la moda-- és de temporada i es renova quan encara l'anterior no ha donat els seus fruits. Si els propis grups polítics --no m'atreveixo a parlar de partits amb segons qui-- no aconsegueixen trobar una coalició, ¿com es podia esperar que fos així en l'àmbit de Govern del país?

En el seu moment es va poder constatar la nul.la capacitat per al pacte entre partits, tal com ara es veu que també passa el mateix entre els propis grups de l'oposició, que diuen una cosa i en fan una altra, perquè fer el que diuen és un alt risc per a molts. Una cosa és que en circumstàncies excepcionals es busquin mesures excepcionals i una altra cosa és que l'excepcionalitat es traslladi dins de les mesures adequades a les instàncies que les han d'adaptar.

El que val és la persona i si pot ser, ser el líder. Però no és fàcil trobar en la primera els requisits de la segona. La mitjania preval i això encara fa més forta la dissensió en els corrents interns dels grups. Amb aquest panorama apareixen molts salvadors que amb la seva profecia del catastrofisme exigeix miracles com a solució.

Política i economia no van pel mateix camí. Ara, més que mai. Sobretot quan l'economia és partidista i per més que ho negui, no mira a la globalitat del país. Els vestits a mida resulten molt cars per als que al final ho paguen tot i ells van desarrapats.

[email protected]

Per a més informació consulti l'edició en paper.