«Veus coses de tots colors i sense saber gestionar els moments d’stress  i sense saber quan has de mantenir la calma per trobar una sol·lució, no es pot entendre aquesta feina». La veu de l’Òscar Santos, responsable del Grup de Rescat de Muntanya dels Bombers d’Andorra (GRM) sona ferma i contundent. 
 

El tram de 2015 que ja s’ha facturat ha deixat 105 rescats en el full de serveis del GRM, «la majoria d’ells en helicòpter, gairebé un 80 o 90%», apunta Santos. Fent una comparació amb els darrers anys es demostra que les sortides de rescat de muntanya ha incrementat el seu número i que la tendència segueix sent a l’alça. El 2014 es van registrar 112 rescats, només set més que els que portem actualment a falta de tres mesos per cloure l’any natural. Aquest repuntament de feina pels membres del GRM té una explicació tant senzilla com òbvia i no deixa de ser una conclusió matemàtica i de probabilitat: «A més presència de gent a la muntanya, més risc de patir accidents i a més accidents, més probabilitat de necessitar els nostres serveis. La muntanya esdevé cada cop més com una zona d’oci i esbarjo per a la gent i, clar, això implica més perill d’accidents».
 

 

El protocol d’actuació del grup està molt definit i estructurat. Primerament, es rep una trucada procedent del 118 o del 112  i els telefonistes de bombers comuniquen la incidència als dos efectius de rescat de muntanya que es troben en permanència a la central. Amb ajuda dels receptors de la trucada, avaluen el seu contingut, esbrinen que ha passat, quin és l’accident o quin és el parador de la persona que necessita ajuda. En aquest moment s’enceta el modus operandi de l’actuació i es decideix la sortida. «Si, per exemple, es tracta d’un desaparegut o algú que s’ha desorientat, sortim directament depenent del temps i la gravetat. Si és un ferit es passa la trucada al metge de l’hospital que s’encarrega de valorar la gravetat de l’incident i, si ho creu necessari, es desplaça amb nosaltres amb helicòpter fins el lloc del sinistre o de  l’accident», especifica Santos. Un cop arriben els efectius de GRM, que s’encarreguen de la seguretat de la zona, es fa una valoració, es treballa per evitar un sobre accident i es mobilitza i es treu la víctima del lloc. Tan mateix, l’equip metge s’encarrega de la medicació que pot necessitar la persona i, si calgués, es faria el trasllat conjunt al centre hospitalari. 
 

 

L’aparició d’aplicacions mòbils com l’Alpify o el whatsapp han jugat un paper clau en el desenvolupament de l’activitat del rescat i, sobretot, en els resultats obtinguts. Santos explica que «Alpify ens ha ajudat moltíssim. Encara crec que falta promocionar més el producte perquè s’ho descarregui més gent, però ens ha donat la vida. L’app t’informa exactament del punt on està la persona que necessita ajuda». Això facilita la recerca i a aconseguir trobar el camí correcte a l’afectat si, per exemple, es troba desorientat. Tenir localitzada amb precisió la persona permet a l’expedició del GRM decidir amb certa fiabilitat, segons la gravetat, si es desplacen per via terrestre –amb vehicle o a peu– o, per contra, han de fer el rescat amb helicòpter. 
 

El responsable del Grup de Rescat exposa, també, que «s’ha de tenir en compte si la persona que necessita ajuda és gran i no sap fer servir el whatsapp o el GPS. En aquest cas, Alpify té un botonet verd que fa el seguiment i actua a la inversa. És a dir, no és la persona qui envia l’alerta, sinó que són familiars qui ho fan. Per exemple si un padrí ha sortit a buscar bolets i s’ha perdut. Ells fan la demanda a Policia i Bombers, avisen que falta aquesta persona, s’introdueix el seu nom a l’Alpify i l’app marca tot el recorregut que ha fet fins l’últim moment de perdre la cobertura». 
 

Els casos que rep el GRM són de tipologia variada i de diferent resolució. Santos sosté que «això va per èpoques. Abans de l’estiu tractem casos de gent que es prepara per les Ultra-Trail i és fàcil rebre avisos per lesions o caigudes. Cap al juliol i agost, amb el tema de les bicis, i ara que s’ha posat molt de moda el tema de la mountain bike a les estacions, fem moltes sortides dirigides a aquell entorn i aquella activitat. Ara que el BTT comença a afluixar, tenim molts casos de boletaires que es desorienten o es perden o, també, molts casos de torçades de turmell». Óscar Santos insisteix en que «nosaltres examinen primer a la víctima i després, depenent de la gravetat, decidim si es necessita o no un desplaçament urgent. En aquest cas, el transport es fa en helicòpter. Ho acabem avaluant nosaltres perquè, per exemple, ens podem trobar amb el cas d’una persona que no pateixi una lesió d’extrema gravetat, però estigui en un lloc d’accés complicat o s’estigui fent fosc en aquell moment. Decidim, però intentem aplicar el sentit comú». 
 

 

A l’hivern es troben molts casos d’allaus i, per prevenció, explica Santos, s’ha creat l’Espai de Neu i Allaus (EDNA). Tres organismes andorrans –Cos Especial de Prevenció, Extinció d’Incendis i Salvament (Cepeis), el mateix GRM i l’EFPEM (Escola de Formació de Professions Esportives i de Muntanya)– han estat els impulsors d’aquesta iniciativa que ofereix cursos de divulgació i de prevenció d’allaus. L’objectiu és «conscienciar a la gent perquè aprengui el funcionament dels dispositius per les allaus», la pala, l’ARVA (Aparell de Recerca de Víctimes d’Allaus) i la sonda. 
 

Dins del programa d’entrenaments, el GRM té pràctiques mensuals i altres especials on tracten grans allaus on es fa l’organització  dels equips de rescat i el protocol, amb la gestió i la complicada logística que això comporta. El responsable del grup apunta que «fem la maniobra de recerca i de trobada de la víctima, però com som els responsables de les allaus fora d’un domini esquiable hem d’organitzar-nos bé». A més, el grup de muntanya fa cada tres mesos un reciclatge  d’helicòpter, cada sis mesos, un de físic i tècnic i les maniobres obligatòries. Santos, finalment, subratlla que «per estar operatius a la muntanya fem la formació francesa, avalada pel ministeri d’Interior francès i seguim la carrera professional del país veí». En definitiva, un bomber d’Andorra pot, per exemple, treballar a Chamonix amb el cos de bombers de la població situada als peus del Mont-Blanc.