Carlos Solchaga, que va ser ministre d'Economia i Hisenda dels governs espanyols de Felipe González entre el 1985 i el 1993 Foto: AGUSTIN CATALÁN

Va ser categòric i ho va argumentar. La societat del benestar només serà possible amb l’esforç col·lectiu i d’acord amb les responsabilitats de la pròpia societat. L’exministre d’Economia espanyol va donar consells sense caure en receptes dogmàtiques en l’acte organitzat per Banca Privada d’Andorra sobre el futur de les pensions.

– ¿Assistim a la mort de la societat del benestar?

–Seria un error històric. Europa va aconseguir un projecte social d’importància extrema. Posava a l’abast de tots serveis públics tan importants com la salut, el règim de pensions i la igualtat d’oportunitats per a tots els ciutadans. Aquesta victòria no es pot ara enterrar, perquè va ser possible gràcies al bon enteniment de tots els països i amb l’esforç de totes les seves institucions. Els èxits són faàcilment comprovables i van ser possibles també gràcies a una ideologia progressista que va tenir una rendibilitat manifesta fins a la dècada del 1970 en què els problemes van començar amb els neoliberals, malgrat que jo prefereixo definir-los com a neoconservadors, amb uns líders com Ronald Reagan o Margaret Thacther.

-La seva llavor ens condueix a la crisi actual en què es qüestiona aquest sistema...

–Es vol perdre concepte d’Estat, però ha de quedar clar que el manteniment d’aquets avenços només és possible amb l’enteniment, per part de tots, de que s’ha de comprendre la capacitat d’esforç que això representa i que el mateix ha de venir per un control seriós de totes les inversions i un equilibri racional de totes les prestacions

–¿Perillen les pensions?

– No han de perillar si posem els remeis oportuns. El primer és entendre que és un projecte per a tota la vida i que s’ha de poder acomodar als canvis que es puguin produir en el temps. És com un matrimoni: hem de saber assimilar tots els moments. El d’ara passa per un moment delicat que hem de cuidar de forma permanent i amb un esforç comunitari que pugui contrapesar postures ultraconservadores, però també situacions que no sempre són tan dramàtiques com es diu. Incrementar les jubilacions a França, per exemple, és un procediment raonable si tenim present la situació d’altres països. En moments de crisi tots perdem algun llençol, però no tota la bugada.

–¿I la retallada també de serveis sanitaris?

–Aquesta és una lluita de tots els dies. Tres elements intervenen: els metges que dictaminen el millor, els malalts que volen la millor assistència i un tercer que és el que paga. Hem de donar el millor servei, però s’ha de saber estar vigilant davant de la despesa. Ni és justa la baixa de qui no la necessita ni és lògic que es vulguin agafar medecines per a tota la família. L’única manera de mantenir aquest sistema és una exigència per part de tots en ser responsables i solidaris en les accions i el cost que això comporta, fent el que calgui, però no més. Hem d’estar satisfets amb aquest sistema, però a la vegada vigilants amb qui es salti la norma, sigui qui sigui.

–El sistema triomfa a Europa, però Europa que en 10 anys havia de ser capdavantera, no ha aconseguit la fita. I Obama en aquets moments te problemes per aquest tema...

–El que demostra és que aquesta crisi, creada en un lloc i que ha patit un altre de forma principal, necessita una reactivació de la consciència social. És el pas de les idees socialdemòcrates cap al neoliberalisme que també ha fracassat. No és tan important buscar els culpables, com solucionar el problema. La crisi obliga als responsables polítics a adoptar solucions que ells no desitgen i que són desagradables per a tots, però que resulten necessàries. Encara més en aquells que han crescut sense fer esforços i que ara es veuen incapacitats per continuar amb les mateixes mesures.

–Donar la recepta és fàcil, però prendre la medecina és difícil

– Sobretot perquè afecta més als dèbils que als poderosos. Per això la societat del benestar ha d’estar vinculada a la idea de llibertat, per a tots i per el que sigui. També la solidaritat com a única forma d’aconseguir un equilibri que, a la vegada, faci possible que cap ciutadà quedi arraconat. L’objetiu és una societat més feliç, precisament perquè ha de ser més justa. En aquesta guerra d’idees és on s’ha de veure el progressisme o el conservadurisme i, per tant, qui aporta i qui dificulta el necessari procés per sortir del forat.

– La lluita ideològica es centra en el posicionament econòmic entre impostos sí o no, inversió o rebaixar el dèficit. Amb problemes contraposats, segons la solució que s’adopti...

–La resposta es troba en quin tipus d’accions volem que faci l’Estat i ser conseqüents amb el que es decideixi. Queda evidenciat que les millores, sobretot socials, s’han de defensar al màxim de les responsabilitats, sense per això perdre el control dels seus costos i les possibilitats per assolir-los. També és difícil mantenir llocs de treball i menys encara crear-ne de nous, sense inversions. Si s’accepta un criteri s’ha de respectar la gestió. La capacitat d’Estat per ser Estat és el gran interrogant de futur. El mercat pot influir i decantar decisions.

–Aquest és el cas de donar prioritat a rebaixar el deute més que a inversions públiques...

–L’acumulació del deute comporta una reacció immediata del mercat i un encariment dels recursos econòmics que es necessitin. Per aquest motiu es busca una rebaixa del deute perquè el mateix no s’incrementi...

– Els posicionaments dels propis economistes és dispar en aquest sentit i també resulta evident que moltes reformes laborals no augmentaran els llocs de treball, per ara.

– L’ideal seria agermanar aquets dos mons i buscar l’equilibri. Però ha de quedar clar que el moviment socialdemòcrata ha de dir la seva per aconseguir introduir nous elements de debat que, per altra part, són necessaris. Una cosa és clara: Res es pot fer sense assumir el cost. Ho dic a nivells de realitzacions, el que representa inversions. També per sanejar els dèficits públics que comparativament i en molts casos poden ser superiors als privats i també individuals

–Una societat del benestar, per tant, malaltissa i que no serà la que era...

–El món no és el que era i serà diferent en el futur. Ni podem gastar més del necessari i per damunt de les nostres possibilitats, ni oblidar que per a què els ciutadans, o una part d’ells, no quedin arraconats es fa necessari seguir amb un projecte amb molts anys d’experiència i modèlic per a molts. Això sí, si volem la seva continuïtat no tenim més remei que fer les reformes que siguin necessàries. Pensem que mantenir un pensionista a través de dos contribuents és insostenible en el futur.

– Més encara si existeix l’atur als nivells d’ara...

–La recuperació de llocs de treball en alguns casos i països serà mes llarga que en d’altres. El tema de la competitivitat és important i hem de saber practicar les oportunes polítiques de formació per reestructurar el mercat laboral i buscar la rendibilitat.

–Una mica utòpic, ara per ara.

Per a més informació consulti l'edició en paper.