Joan-Marc, Marc... Qui sap. El cas és que ja fa dues dècades que l’Emmanuelle Dupuich, la seva filla biològica, es troba en la seva cerca. Filla que naixia el 28 de maig de 1976 i que recorre a aquest rotatiu com a darrera opció per trobar el seu pare. Se li han esgotat les línies de cerca, les vies preses fins a l’actualitat no han donat fruit; des l’adolescència coneix de la mà de la seva mare –però ben esbiaixada– la història dels seus pares. Una dècada després de la mort de la mare, potser alleujada o, més probablement, descoratjada per no poder conferir de records el seu passat familiar, intenta localitzar el pare. No n’explicita l’interès: recuperar el temps perdut. Conèixer els seus origens. Donar sentit al que li hagi pogut arribar de les explicacions per part materna. Són tantes les possibilitats... El cas és que la fragmentada història va arribar, igualment fragmentada, a Andorra. El cas és que cal fer les puntades per a acabar de confeccionar aquesta bufanda. I m’ha estat atorgat el rol de didal.

Fins a Andorra per amor

 

Corria la dècada dels 70 quan Pascale Violle es traslladava a les valls del Principat, conduïda per l’amor vers el susdit en les primeres línies d’aquest text. Cap a l’any 75, la dona, d’esvelta figura i llarg cabell negre arrissat, es feia fotografiar tot just al costat de l’aleshores concorregut hotel Rosaleda, un establiment encampadà de luxe on la burgesia barcelonesa fugia de la ja aleshores bulliciosa ciutat. 
 

Qui sap si fou a qui d’ara en davant anomenarem Marc, l’autor de la instantània, capturada probablement una solejada tarda de diumenge, després d’unes ballades i uns martinis al majestuós saló de l’hotel. O potser un dia entre setmana, tot aprofitant la calma pròpia dels restaurants després de l’àpat del migdia fent un passeig per Encamp. Qui sap. Tot plegat són cavil·lacions d’aquella a qui li arriba a les mans una missiva redactada en francès, una carta que transmet en cada oració –és més! A través de cada mot–, l’esvaïment de l’esperança de qui, després d’una vida buscant el pare, comença a donar-se per vençuda i se sotmet a la vista pública per tal de donar trobada al familiar desconegut, per tal de precisament donar la volta a aquesta incògnita.
 

Potser la imatge que veuen a la seva dreta va ser capturada un dia en què Pascale, la mare d’Emmanuelle, es trobava lliure de l’obligació de servir taules. O de cuinar o d’ajudar a la cuina; tampoc no es matisa aquest detall sobre la vida professional de la dona. El que sí se’n sap del cert n’és la procedència: Pascale Violle era de ben al nord de França, del petit poble de Saint-Laurent-Blangy, situat a la ciutat d’Arràs, capital del departament de Pas de Calais, d’on marxava conduïda per l’amor vers el misteriós Marc. Un pas que no devia tenir un final de conte; Emmanuelle segueix avui dia sense saber qui captivava la seva mare. O, a la millor, va veure’s sotmesa a l’obligació de tornar a França per motius familiars. O bé el pare va tornar a trobar l’amor, en aquesta ocasió en una altra persona. 
 

Marc, Jean-Marc... No sé com es dius. Aparegui i aclareix-m’ho. Si us plau. Li ho prego. No és una petició personal, l’és de la seva filla. I si se’n va desentendre... Si no té interès de recuperar el contacte... faci-ho per mi. Pels lectors d’aquest text. No peco de curiositat; és... Pruïja al meu interior. He arribat a somniar amb vostè. A imaginar-lo. A donar mil voltes al que devia passar entre vostè i Pascale perquè Emmanuelle no arribés a conèixer el seu pare biològic, perquè no en sabés absolutament res fins a arribada la seva adolescència. Imagini’s –també vostè, lector–, el què suposa no poder respondre quan hom es veu interrogat sobre la seva procedència. Ai... Aparegui, per favor.
 

I si, pel que sigui, no és vostè qui respon d’aquesta demanda –d’aquesta súplica!–, que ho faci la seva altra filla, la germana que Emmanuelle tampoc coneix, a qui segur que en Marc, que tenia cura de la seva filla tot pensant en la seva altra filla, va exposar l’existència. O el germà, també desconegut. De ben segur una petita aranyeta els rossega per dins. És la consciència. És Emmanuelle pensant en la possibilitat de trobar una família a l’altre cantó dels 1.037 quilòmetres que els separa.
 

I si no va tornar a tenir fills, Marc,   –i m’hi dirigeixo amb l’esperança que em llegeixi–, espero que qui em doni resposta sigui la seva germana. De ben segur els va acompanyar en alguna tarda de passeig. Durant una vesprada a l’hotel Rosaleda, o als seus voltants. Ningú no va conèixer Pascale Violle? Una noia francesa, vinguda per amor a Jean-Marc o Marc, fill de propietaris d’un restaurant, amb qui va tenir una nena que ara el cerca, el maig de 1976. L’ha buscat per tots els restaurants del Principat. Ens envia les seves coordenades! Patint perquè només amb la direcció, no la trobem. Ella ni tan sols sap si fou la seva mare qui li ho amagà, Marc. Si, per qualsevol motiu, va decidir agafar el capdell i marxar. No sap si vostè sap que ella existeix. I per sobre de tot: que el vol conèixer. Ja ha donat tots els passos que tenia a l’abast. Ara és el seu torn. Reviure una tarda al Rosaleda. Aparegui.