Hagos, Daniel, Aman, Tesfay i Habtom, cinc homes d’entre 17 i 38 anys, van arribar a Andorra l’estiu del 2006 enmig d’una gran expectació mediàtica. Els homes, tots de nacionalitat eritrea, havien estat rescatats d’una pastera, juntament amb una cinquantena de persones més, per un pesquer valencià que els va trobar a la deriva en alta mar, a prop de Malta, fugint de la dictadura d’Eritrea. 
 

El Govern andorrà va acceptar la demanda d’Espanya d’acollir cinc d’aquestes persones: primer, amb un visat de turista de 90 dies i, segon, amb un permís de treball i residència. A Andorra no existia la figura de refugiat polític i l’Administració va obrir una quota especial per a immigrants extracomunitaris en el sector de l’agricultura per trobar feina per als eritreus, entre els quals hi havia un psicòleg, un estudiant de secundària, un xofer, un soldat i un pagès. Amb tot, no van obtenir treball en l’agricultura i es van incorporar a l’hotel Roc Blanc d’Escaldes, a la cuina i a la bugaderia. 
 

Els cinc homes van ser molt ben rebuts i van començar a aprendre català gràcies als cursos de Política Lingüística. Ells van manifestar estar molts contents de l’acolliment i de residir en un país en pau. Però un cop regularitzada la seva situació i fent vida normal al Principat, com uns residents més al país, tots cinc van decidir marxar. Quan van fugir d’Eritrea Andorra no entrava en els seus plans, ni tan sols la coneixien. El seu objectiu eren països com Anglaterra, Alemanya i Noruega. Al Principat hi van passar uns quatre anys, però la burocràcia els impedia anar més enllà d’Andorra, Espanya i França perquè fora d’aquests països eren immigrants il·legals.
 

Amb tot, els cinc homes es van arriscar per intentar arribar als destins previstos i començar de nou lluny d’Eritrea.