Torna la Temporada al Claror amb un text de prestigi: aquest Deú salvatge que firmen a quatre mans la dramaturga Yasmina Reza i la directora Tamzin Townsend, i que Roman Polanski portarà a la pantalla gran amb Jodie Foster i Kate Winslet als papers protagonistes. Una dissecció de l’ànima humana no apta per a ànimes càndides ni progressistes, entestades a creure en la bondat innata de mes semblables, mes frères. Ramon Madaula (Sabadell, 1962) hi comparteix cartell amb Roser Camí, Vicenta Ndongo i Òscar Rabadán. Pels fans de David Estelrich: la temporada que ve el veurem (breument) a TVE a la telesèrie Gran reserva.

–Diu la crítica que Un déu salvatge sembla una comèdia, flirteja amb l’humor negre i acaba en tragèdia. ¿En què quedem?

–La directora s’hi refereix com una comèdia àcida. Hi estic d’acord. És una comèdia perquè pretén distreure, que l’espectador rigui. Però per sota hi ha una reflexió molt càustica sobre el comportament humà. Hi ha una part d’autocrítica i de crítica social. I des d’una perspectiva no precisament optimista: l’home no sembla tenir remei.

–Glups: ¿'no estarem davant d’un text amb missatge'?

–No, no. Jo diria que l’autora posa el mirall i ni dóna lliçons ni treu conclusions. Diu el que veu. El que veu, això sí, resulta patètic.

–¿És Un déu salvatge una obra densa, espessa, per a entesos?

–Una de les grans virtuts de Reza és que fa un teatre en què la gent s’hi pot reconèixer molt fàcilment. I té mèrit, perquè estem acostumats a veure a l’escenari personatges llunyans, gent d’altres èpoques, o molt radicals, o molt marginals, o molt genials. Però teatre que ens parli de nosaltres, persones del 2010, n’hi ha ben poc. Aquesta obra n’és un exemple. Jo m’hi reconec, i com jo, estic segur que la majoria dels espectadors.

–Un déu salvatge parteix d’una situació més aviat banal. ¿Cap on ens vol conduir la directora?

–El que comença com l’intent de dues parelles educades d’arreglar civilitzadament un malentès escolar ds’acaba convertint en el rosari de l’Aurora. ¿Per què? Perquè tots ens encenem a la mínima. Cal molt poc perquè oblidem el vernís de tolerància que ens adorna i ens comportem com autèntiques bèstie.

–¿S’hi inclou, entre aquests salvatges latents?

–Evidentment. Sóc el primer que, si al veí li dóna per posar de matinada música a tota pastilla, sóc ben capaç d’armar-la. I el mateix veiem cada dia en l’esport, en la política, en les discussions de trànsit: portem una bèstia a dintre. O en les manifestacions de no fa gaire a Barcelona: ¿per què es posen a cremar contenidors, si no semblen tenir motius per fer-ho? La realitat és que no ens calen grans injustícies perquè ens comportem com energúmens.

–Així que tenia raó Hobbes –«L’home és un llop per a l’home»– i no pas l’ingenu Rousseau, amb el seu bon salvatge socialdemòcrata...

–Reza ve a dir que malgrat 3.000 anys de civilització encara no hem dominat del tot la nostra part troglodita. L’anem suavitzant amb el temps i l’educació, però convé saber que hi és, i recordar-ho: no som tant humans com ens creiem.

–No és gaire encoratjador...

–És el que hi ha. M’hi sento plenament identificata, amb el plantejament de Reza. Però el millor de l’obra és que entreté, no avorreix. Estic conveçut que el teatre ha de servir –com ja deien els grecs– per emmirallar-s’hi, perquè els espectadors ens hi reconeguem. En aquest sentit, Un déu salvatge és material dramàtic de primeríssima fila. Si no agrada, és culpa dels que som a dalt de l’escenari, que l’hem desgraciat.

–Anem a Ventdelplà. ¿Comparteix la sensació que el model de telesèrie a la catalana s’esgota?

–Amb la ficció televisiva sempre he tingut una relació ambigua: d’amor, primer de tot, perquè ens dóna de menjar, i és sabut que els actors només del teatre no podem viure. La televisió és imprescindible per pagar la hipoteca, portar els fills a l’escola i totes aquestes coses que fa la gent normal. No en renegaré mai.

–Però també d’odi.

–Dit això, sí que és qüestionable la ficció que es fa. Com a totes les cadenes, d’altra banda. S’ha de reconèixer que TV3 va ser pionera, va apostar per determinats formats abans que ningú: per la producció pròpia, quan la resta de canals només comprava telesèries a fora. Després, potser sí que aquests formats els fa morir d’èxit. Aquesta seria la crítica que hi faria. Critiquem TV3, sí, però reconeguem-li també totes les virtuts, que n’ha tingut moltes.

–En la seva opinió, ¿què hauria de fer, per renovar el format de la telesèrie?

–S’ha provat de tot: sèries històriques, contemporànies, de situació.... És i serà un misteri per què el públic s’enganxa a unes i no a les altres. Aquí anem a les palpentes i es fa el que es pot. No sé el que s’ha de fer, però sí que tinc més o menys clar el que no s’ha de fer: quan una cosa funciona, no estirem tant del fill perquè tothom se n’acaba cansant, començant pels guionistes i els actors i acabant pels espectadors.

–Confessi: n’estava una mica tip, de Ventdelplà.

–No acostumo a veure sèries. Ni Ventdelplà ni cap altra. Només veia els capítols que jo hi sortia per corregir-me, però la veritat és que no l’he seguit. Però no diré que n’estic tip perquè ha sigut la meva feina durant molts anys. Al principi la vaig defensar molt perquè estava molt cuidada, el repartiment era magnífic, hi havia un ambient extraordinari al rodatge... I això s’ha mantingut tots aquests anys. Ara bé, entenc que hi hagi espectadors que en puguin estar tips. Perfectament.

–¿Es podrà desempallegar mai de l’allargada ombra de David Estelrich?

–Això no té importància. Hi ha gent que em dirà David sempre... fins que faci una altra sèrie. Els actors aquí fem el que podem. Això no és Hollywood. Difícilment li passarà a ningú com a Larry Hagman, que –aquest sí– serà pels segles dels segles J. R.

Per a més informació consulti l'edició en paper.