Escaldes-Engordany
L’Adsaps confia donar perpetuïtat a l’acollida d’infants del Sàhara
La fundació espera trobar una via de finançament per cobrir el cost dels vols d’avió
Amb el retorn dels infants a les seves llars, ahir es va donar per clausurada «una de les etapes més dures» per a l’Associació d’Amics Solidaris amb el Poble Sahrauí (Adsaps), segons reconeixia la presidenta de la fundació, Lluïsa Hurtado; el mateix estiu en què se celebra la dècada d’ençà que s’endegaven per primera vegada les Vacances en pau –projecte que cada any porta fins al Principat nens del Sàhara que acullen famílies del país durant el període estival–, els pares acomiadaven la mainada amb la incertesa que plana sobre la continuïtat de la iniciativa. Malgrat que el desig dels voluntaris que fan possibles les Vacances en pau és el de seguir amb el projecte, no és té el convenciment de percebre, de cara a la propera edició, el recolzament econòmic que permetia fins ara adquirir els bitllets d’avió dels infants.
L’Adsaps no perd la confiança i ja encara la propera edició amb la finalitat de resoldre el principal repte a superar per donar perpetuïtat a l’acció: superar les dificultats de finançament. Lluny d’instal·lar-se en els obstacles, Hurtado es manifestava satisfeta pel transcurs de les Vacances en pau tot assegurant que «la valoració es sempre positiva».
Enguany han estat nou els infants del Sàhara que van passar els dos darrers mesos amb famílies andorranes. Per superar els 12 anys d’edat, seran tres els nens qui l’any vinent no repetiran l’experiència, tot passant el relleu a un altre nen. A més, de cara a l’any vinent l’Adsaps té l’objectiu d’incrementar aquesta xifra: «Intentarem que hi hagi famílies noves i que puguin sortir més nens dels camps de refugiats», segons manifestava la presidenta de l’associació. Per adherir-se a la iniciativa només cal enviar un correu electrònic a l’adreça [email protected]. Lluïsa Hurtado reconeix que «el primer any no és fàcil», però s’acaba convertint en una experiència inexplicable. Els requisits: «Ganes, ànims i força». La recompensa: la vivència i l’agraïment dels infants.
«Tard o d’hora tornaran a venir»
Cola-cao. Galetes farcides de maduixa. Llaminadures vàries. Tres quilograms de gespa. Llavors de meló. Són alguns dels records que els nou infants sahrauís que ahir retornaven a les seves llars s’enduien en immensos sacs, l’espai dels quals ha estat aprofitat en la seva totalitat, fins al darrer nanòmetre, assegurats amb metres i metre de cinta adhesiva.
Són records que, d’altra banda, no seran per a res equiparables amb l’experiència que s’emporten en una altra mena de sac; aquell que durant l’estiu o, en els casos dels qui repetien, diversos períodes estivals, han anat acumulant en el seu imaginari.
Mocadors en mà per eixugar ràpidament les irreprimibles llàgrimes que havien promès no vessar, el retard de l’autocar que els havia de portar fins a l’aeroport de Barcelona allargava un moment dur, d’acomiadament; allargava un moment que tant nens com pares d’acollida, no obstant i malgrat conèixer-ne l’arribada, esperaven que no arribés, desitjaven que passés ràpid però, alhora, que no acabés. Sentiments retrobats que es dissimulaven amb bromes al respecte de les llavors que un dels infants s’emportava per plantar melons al desert, tot posant en dubte el creixement de la fruita. Bromes al respecte del comportament d’una de les nenes que, de cara a l’any vinent, no podrà repetir l’experiència per superar els 12 anys d’edat: «Encara que no tornis ho sabrem tot!». Perquè malgrat tornin als seus llocs d’origen, amb les seves famílies de sang, no perden –de cap de les maneres– el contacte amb les famílies que durant dos mesos els han portat a veure el mar, imatge que mai abans no havien conegut; les famílies que han possibilitat que participessin d’activitats dels esports d’estiu. Que interactuessin amb infants d’Andorra i amb una llengua rica i d’altra banda tan desconeguda per a ells, però en la que segurament han sentit els millors desitjos: un «et trobaré a faltar», un «t’estimo», un inevitable i tipiquíssim «porta’t bé». Bromes que esclataven en abraçades i llàgrimes que demà s’hauran esvaït per donar pas a la nostàlgia sorgida de recordar els infants pujant a l’autocar.
Alguns dels familiars d’acollida es resistien a la idea que marxessin, tot acompanyant-los fins a Barcelona. Els germans temporals que es quedaven asseguraven que els trobarien a faltar. D’altres dissimulaven la tristesa assegurant que «tard o d’hora tornaran», diàleg que es repetien més per a ells mateixos que per ningú però que a la fi no va errat. Tard o d’hora tornaran.
L’Adsaps no perd la confiança i ja encara la propera edició amb la finalitat de resoldre el principal repte a superar per donar perpetuïtat a l’acció: superar les dificultats de finançament. Lluny d’instal·lar-se en els obstacles, Hurtado es manifestava satisfeta pel transcurs de les Vacances en pau tot assegurant que «la valoració es sempre positiva».
Enguany han estat nou els infants del Sàhara que van passar els dos darrers mesos amb famílies andorranes. Per superar els 12 anys d’edat, seran tres els nens qui l’any vinent no repetiran l’experiència, tot passant el relleu a un altre nen. A més, de cara a l’any vinent l’Adsaps té l’objectiu d’incrementar aquesta xifra: «Intentarem que hi hagi famílies noves i que puguin sortir més nens dels camps de refugiats», segons manifestava la presidenta de l’associació. Per adherir-se a la iniciativa només cal enviar un correu electrònic a l’adreça [email protected]. Lluïsa Hurtado reconeix que «el primer any no és fàcil», però s’acaba convertint en una experiència inexplicable. Els requisits: «Ganes, ànims i força». La recompensa: la vivència i l’agraïment dels infants.
«Tard o d’hora tornaran a venir»
Cola-cao. Galetes farcides de maduixa. Llaminadures vàries. Tres quilograms de gespa. Llavors de meló. Són alguns dels records que els nou infants sahrauís que ahir retornaven a les seves llars s’enduien en immensos sacs, l’espai dels quals ha estat aprofitat en la seva totalitat, fins al darrer nanòmetre, assegurats amb metres i metre de cinta adhesiva.
Són records que, d’altra banda, no seran per a res equiparables amb l’experiència que s’emporten en una altra mena de sac; aquell que durant l’estiu o, en els casos dels qui repetien, diversos períodes estivals, han anat acumulant en el seu imaginari.
Mocadors en mà per eixugar ràpidament les irreprimibles llàgrimes que havien promès no vessar, el retard de l’autocar que els havia de portar fins a l’aeroport de Barcelona allargava un moment dur, d’acomiadament; allargava un moment que tant nens com pares d’acollida, no obstant i malgrat conèixer-ne l’arribada, esperaven que no arribés, desitjaven que passés ràpid però, alhora, que no acabés. Sentiments retrobats que es dissimulaven amb bromes al respecte de les llavors que un dels infants s’emportava per plantar melons al desert, tot posant en dubte el creixement de la fruita. Bromes al respecte del comportament d’una de les nenes que, de cara a l’any vinent, no podrà repetir l’experiència per superar els 12 anys d’edat: «Encara que no tornis ho sabrem tot!». Perquè malgrat tornin als seus llocs d’origen, amb les seves famílies de sang, no perden –de cap de les maneres– el contacte amb les famílies que durant dos mesos els han portat a veure el mar, imatge que mai abans no havien conegut; les famílies que han possibilitat que participessin d’activitats dels esports d’estiu. Que interactuessin amb infants d’Andorra i amb una llengua rica i d’altra banda tan desconeguda per a ells, però en la que segurament han sentit els millors desitjos: un «et trobaré a faltar», un «t’estimo», un inevitable i tipiquíssim «porta’t bé». Bromes que esclataven en abraçades i llàgrimes que demà s’hauran esvaït per donar pas a la nostàlgia sorgida de recordar els infants pujant a l’autocar.
Alguns dels familiars d’acollida es resistien a la idea que marxessin, tot acompanyant-los fins a Barcelona. Els germans temporals que es quedaven asseguraven que els trobarien a faltar. D’altres dissimulaven la tristesa assegurant que «tard o d’hora tornaran», diàleg que es repetien més per a ells mateixos que per ningú però que a la fi no va errat. Tard o d’hora tornaran.