• L'actor madrileny obre aquesta tarda als Modern les II Jornades de cine espanyol

José Sacristán, a la dreta, amb Alfredo Landa i la resta de protagonistes de La vaquilla Foto: el periòdic

La pel·lícula és una obra mestra de l’esperpent hispà. Però la seqüència final és antològica. Facin-se un favor i no se la perdin: un torero nacional –franquista, s’entén– i un espontani republicà empaiten el pobre animal del títol, una esquelètica vaqueta que acaba esllomada davant la incredulitat de les dues aficions, enrocades a les respectives trinxeres. Som al front d’Aragó, durant la guerra civil espanyola. I els dos improvisats matadors es fonen en una improbable abraçada final abans de retirar-se als respectius camps. Mentre, una bandada de voltors es cruspeix el cos de l’infeliç animal, i bons i dolents –«Los hunos y los otros», en deia Unamuno– es queden sense tan substanciós àpat. La metàfora és òbvia, però recordem-la, per si un cas: la vaquilla de Berlanga és el poble espanyol –si és que n’hi ha, perquè es tracta, recordem-ho, d’un concepte discutit i discutible– devorat per la colla de vividors, oportunistes i il·luminats de torn.

Aquesta és la idea que rumiaven Rafael Azcona i Luis García Berlanga quan al 1985 van escriure i dirigir aquesta obra mestra de l’esperpent que és La vaquilla, la pel·lícula que aquesta tarda –atenció a l’horari definitiu: 19.30 hores– obre als Modern les II Jornades de cine espanyol. Ho diu José Sacrsitán (Chinchón, 1937) il·lustríssim veterà dels anys de l’espanyolada i el destape a qui la Transició va donar una segona oportunitat i que assistirà a la projecció i al cinefòrum posterior. Un petit luxe al qual convé presentar-se amb armilla antibales, perquè Sacristán conserva el verb àcid del franctirador vocacional. Diu l’actor que la metàfora berlanguiana «és encara lamentablement vigent»: «No només no ens acabem d’entendre ni som capaços de treballar junts, sinó que ens acabem convertint –els espanyols, vull dir– en poc menys que aus carronyeres».

Que ningú no s’esperi a La vaquilla una pel·lícula de tesi a la francesa. Res més lluny, diu, de l’ànim del duet Berlanga/Azcona, que «adoctrinar el personal, dir-li el que ha de pensar, que és un vici molt espanyol i molt d’avui que ells no practicaven. Abans s’haurien tallat els ous». La grandesa de La vaquilla –i també d’aquests altres frescos de l’Espanya negra que conformen Bienvenido Mr. Marshall, Calabuch, Plácido i El verdugo, el pòquer de la filmografia berlanguiana– és per a l’actor «que tot el que han de dir ho diuen els seus personatges, i és a través d’ells que ens ofereixen la seva mirada –de vegades crítica, d’altres pietosa i sempre intel·ligentíssima– sobre la nostra condició d’espanyols del segle XX».

llarga filmogragfia / A La vaquilla, Sacristán es posa en la pell del barber Broseta, tinent de l’exèrcit republicà, que maquina un molt improbable pla per capturar una vaqueta en mans de l’enemic, cruspir-se-la i treure així el ventre de pena. Un personatge «molt humà, tot i que els militars i jo no ens duem gaire bé, que no presentava grans complicacions perquè Broseta és –com tot els personatges de Berlanga i Azcona, d’altra banda–un paio d’una peça. En qualsevol cas, encarnar-lo va ser una experiència feliç».

Per a més informació consulti l'edició en paper.