La selecció, dilluns passat a l'Estadi de la República d'Armènia, dues hores abans de l'últim entrenament. Foto: R. M. S.

Avui fa una setmana que la selecció de futbol va arribar a Erevan (Armènia) per disputar un nou partit de la fase de classificació per a l’Eurocopa en què de segur no hi serà. En sortir de l’aeroport, la sensació era d’estar en el tercer món. Eren allà, al país caucàsic, les cinc de la matinada, i per les carreteres, avingudes i carrers que ens portaven cap a l’hotel per dormir (per fi), tot era fosc. Ens deia el traductor -Armen de nom- que Armènia, fa deu anys, no tenia ni fanals, i ara, en ple 2010, gairebé tampoc. Només destacaven els fosforescents dels clubs i casinos, «perquè són un símbol de modernitat», segons comentava, i els pocs vehicles que hi circulaven a aquelles hores en què hauria d’estar prohibit estar despert.

Parats en un semàfor, per la finestra s’intuïa amb dificultats les siluetes de dues dones ajupides que escombraven una vorera, totes dues vestides del color de la nit tancada. La sensació era d’estar en un país trist. Amb el pas dels dies, aquesta sensació quedava més palesa en veure l’ambient, els vehicles, els taxis i busos plens de gent, uns damunt d’altres, camionetes que no passarien una ITV per molt que ho intentessin mil vegades... Un desastre.

Tot això ens va sobtar als visitants que arribàvem d’Andorra, un país en què si puges a aquelles hores intempestives a l’esglèsia de Sant Miquel d’Engolasters i mires la vall, la veuràs plena de llum, amb els carrers marcats i alineats, amb l’avinguda Meritxell com a centre neuràlgic en què no hi ha precisament cases de barrets ni casinos. El primer món; civilització en esplendor.

Però parlant amb uns i altres, una veu va sortir aquells dies per recuperar la memòria del país que tenim, i es va escoltar la pregunta de qui és en realitat el tercermundista. Econòmicament, potser Armènia. Futbolísticament, segur que Andorra. Erevan, una capital amb un milió de persones, no es pot comparar ja no amb la nostra capital, sinó amb tot un país que no arriba ni als cent mil ciutadans (siguin de la categoria que siguin). Evident. Però per un moment ens podem intentar posar en la pell del jugador o periodista armeni que arriba al Principat i, llavors, pensar el que pensarien ells en entrar a l’Estadi Comunal. El seu petit i ben maco Estadi de la República d’Armènia, on només hi caben 15.000 persones -és el petit, en tenen un altre molt més gran-, és infinitament millor que el nostre obsolet Comunal. Des de fa anys que es diu que serà l’Estadi Nacional, que allà en tindrem un bon camp... mentre esperem (in saecula saeculorum), almenys veiem una selecció que ens porta la il·lusió, no de guanyar res, sinó de veure que creix a cada partit amb un joc que fa goig. Fins que el cos diu prou, i lluny, això sí, del tercemundisme al qual està abocada en el nostre nefast Comunal.

Per a més informació consulti l'edició en paper.