LA SEU D'URGELL
Femap: En el mapa
Enguany s’han apuntat fins a 26 municipis, entre ells el primer francès: Bourg Madame
Observar com el nombre de municipis participants en aquesta aventura musical, que és el Femap, s’ha anat estenent en el mapa per tota la serralada pirinenca, any rere any, fins arribar als vint-i-sis municipis d’enguany, porta a pensar en la gran tasca que desenvolupa l’organització. Si no n’hi hagués prou amb veure com la taca es va fent gran en el mapa, aquest any s’hi ha afegit el primer municipi francès, Bourg Madame. El Festival de música antiga dels Pirineus –com ja ho han fet els fallaires en la seva candidatura per a ser declarats patrimoni de la humanitat per la Unesco, tot aplegant a un gran nombre de municipis administrats per molt diverses sensibilitats i al marge de qualsevol frontera política– sembla tenir clar que el terme Pirineus resulta prou atractiu com a unitat geogràfica i cultural tot assenyalant un camí per treure’ns del damunt el complex d’inferioritat que massa sovint sembla encarcarar-nos.
Els dos mesos de música que ens proposa el Femap s’encetaven divendres a la Seu d’Urgell amb el concert del Quartet Casals, de conegut prestigi. La cua per entrar als claustres de la Catedral d’Urgell, amb la presència d’algunes autoritats rellevants, era prou reveladora de l’interès desvetllat per aquesta formació. Amb tot, algunes veus apuntaven que, les obres proposades, no entraven en els límits que marca la denominació ‘música antiga’ definitòria del festival –recordem que per a alguns musicòlegs la música antiga no acull obres datades més enllà del 1750, any de la mort de Johan Sebastian Bach. El programa, però, feia bona una coneguda frase –atribuïda a Newton: «Si hi he vist lluny és per què m’he assegut sobre les espatlles de gegants». No en va les cinc fugues de Mozart, que obrien el concert, eren transcripcions de la música del clavecí ben temperat de Bach i la música de Beethoven que el tancava, no s’amagava de mostrar la influència de Haydn i del mateix Mozart. De fet, el programa ens anava mostrant l’evolució d’un quartet de corda des del classicisme de Mozart, fins al romanticisme de Beethoven, convertint-se en una mena de classe pràctica al voltant d’aquesta formació musical.
Una formació que va poder disposar d’un dels millors indrets, si no el millor, que hi ha a la Seu per a aquesta mena d’espectacles, els Claustres de la Catedral. Un fet que es va veure accentuat per la transició viscuda donat que, el concert, a començar amb la plena claror del dia i, a mesura que disminuïa la llum natural i la temperatura s’anava dulcificant, la música del quartet s’anava endinsant en els viaranys del romanticisme que, tal i com va reaccionar el públic, va més que acomplir amb les seves expectatives.
Un cop fora i encara sota la màgia de les melodies escoltades, el brogit d’uns carrers de la Seu que bullien de gent feien recordar que ja tenim l’estiu a casa i, com no, molt de festival encara per poder-ne gaudir.
Els dos mesos de música que ens proposa el Femap s’encetaven divendres a la Seu d’Urgell amb el concert del Quartet Casals, de conegut prestigi. La cua per entrar als claustres de la Catedral d’Urgell, amb la presència d’algunes autoritats rellevants, era prou reveladora de l’interès desvetllat per aquesta formació. Amb tot, algunes veus apuntaven que, les obres proposades, no entraven en els límits que marca la denominació ‘música antiga’ definitòria del festival –recordem que per a alguns musicòlegs la música antiga no acull obres datades més enllà del 1750, any de la mort de Johan Sebastian Bach. El programa, però, feia bona una coneguda frase –atribuïda a Newton: «Si hi he vist lluny és per què m’he assegut sobre les espatlles de gegants». No en va les cinc fugues de Mozart, que obrien el concert, eren transcripcions de la música del clavecí ben temperat de Bach i la música de Beethoven que el tancava, no s’amagava de mostrar la influència de Haydn i del mateix Mozart. De fet, el programa ens anava mostrant l’evolució d’un quartet de corda des del classicisme de Mozart, fins al romanticisme de Beethoven, convertint-se en una mena de classe pràctica al voltant d’aquesta formació musical.
Una formació que va poder disposar d’un dels millors indrets, si no el millor, que hi ha a la Seu per a aquesta mena d’espectacles, els Claustres de la Catedral. Un fet que es va veure accentuat per la transició viscuda donat que, el concert, a començar amb la plena claror del dia i, a mesura que disminuïa la llum natural i la temperatura s’anava dulcificant, la música del quartet s’anava endinsant en els viaranys del romanticisme que, tal i com va reaccionar el públic, va més que acomplir amb les seves expectatives.
Un cop fora i encara sota la màgia de les melodies escoltades, el brogit d’uns carrers de la Seu que bullien de gent feien recordar que ja tenim l’estiu a casa i, com no, molt de festival encara per poder-ne gaudir.