• Passi el que passi, l'equilibri existent a CR està trencat

33La reunió de la junta plenària de CR celebrada ahir al vespre a la capital. Foto: ana / marta tort

Mirin-s’ho com vulguin: la bicefàlia reformista s’ha acabat. Faci el que faci el PRA, CR a partir d’ara només tindrà una ànima, la que sigui, però una. Si els impulsors del PRA no es deixen impressionar pel cop de puny a la taula de Joan Gabriel i opten per tirar pel dret, la bicefàlia s’haurà acabat: hi haurà dos caps per a dos cossos. Si el PRA s’acaba integrant a CR, seguint els consells emanats de la reunió de la junta plenària d’ahir, la bicefàlia també s’haurà acabat: quedarà clar que qui mana és Gabriel i el sector de reticents amb el nou projecte del PRA. Hi haurà un sol cap per a un sol cos.

Fa unes setmanes, quan els impulsors del PRA van anunciar que la consolidació del partit tirava endavant, ja vam constatar des d’aquestes mateixes pàgines que el delicat i imperfecte equilibri que havia regit la vida de CR durant un any i mig estava tocat de mort. Després que el PLA es resistís a dissoldre’s, els impulsors del Partit Reformista, amb el centrista Gilbert Saboya i el liberal Estanislau Sangrà al capdavant, van decidir tirar pel dret i consolidar la nova formació. Si a això hi afegim l’evident distanciament entre els dos caps de la coalició, el liberal Joan Gabriel i el centrista Ladislau Baró, la fi de la bicefàlia estava cantada.

Aleshores ja vam advertir que el desenllaç final serviria per saber qui havia guanyat la partida: Si el PRA substituïa CR, guanyaven Saboya, Sangrà, Baró i els altres impulsors del PRA. Si les dues formacions coexistien per lliure, la partida quedava en taules. Si el PRA s’acabava integrant a CR sense grans canvis, eren Gabriel i els liberals reticents els que guanyaven. Doncs bé, el dilema proposat a la reunió d’ahir és entre la segona i la tercer opció.

De fet, el mateix naixement de CR va ser un part amb dolor. El primer cap que va rodar va ser el de l’aleshores precandidat de Nou Centre, Vicenç Mateu, poc partidari d’un pacte amb uns liberals encapçalats per Gabriel. Una reunió posterior entre aquest i Baró va servir per salvar els mobles i anar a unes eleccions amb un resultat inesperadament bo: una dolça derrota. Diversos esdeveniments en una legislatura tempestuosa han anat, però, minant la convivència pacífica d’aquest matrimoni de conveniència: l’oferta frustrada de pacte d’Estat de Gabriel l’hivern passat, les reticències del PLA a dissoldre’s, els dubtes sobre qui hauria d’encapçalar el partit en cas d’eleccions...

Per a molts, la fi de la bicefàlia es veia venir; però tal vegada aquests 19 mesos no hagin estat en va: Fa un any i mig les dues ànimes de CR eren la liberal i la centrista, essent la primera molt majoritària. Ara per ara, amb el nou PRA no només hi ha els centristes, sinó també destacats membres del Partit Liberal d’Escaldes, Encamp i Canillo: els comitès escaldenc i encampadà i el sector més proper al cònsol canillenc, Enric Casadevall. Qui sap si és aquest l’inici d’aquella reestructuració del sistema de partits que ningú no ha acabat de veure mai.

Els afins a Gabriel asseguren que les seves forces continuen essent més nombroses –compten amb Andorra la Vella, la Massana, Ordino i els irreductibles lauredians–, però està clar que la cosa està més igualada ara que fa 19 mesos. Al president del Grup Reformista li dol més la presència dels liberals que no pas dels centristes al PRA. Amb les banyes dels centristes ja hi comptava: el matrimoni de conveniència duraria el que duraria; però les dels propis són sempre més difícils de portar. ¿Em permeten citar l’Enric IV de Shakespeare? Quan li diu al seu fill gran allò de: «no sé per què, Harry, et parlo dels meus enemics si tu ets el més proper i el més estimat de tots ells».

Per a més informació consulti l'edició en paper.