ESCALDES-ENGORDANY
Amoïna l’avenç comercial asiàtic?
Empresaris d’arreu del país mostren la seva preocupació vers la proliferació de basars xinesos
Qui no ha sentit a dir allò, certament xenòfob, totalment despectiu, de que «els xinesos ens estan envaint» o «compte amb els asiàtics, que pugen forts». Comentaris en moltes ocasions professats –incomprensiblement– per altres persones també arribades al Principat a la recerca d’una vida millor, més digna. Però la carrera per sortir de la recessió econòmica relega l’empatia i el record de les arrels a l’oblit.
Els darrers mesos, germinant-se la tendència amb l’obertura econòmica impulsada per Demòcrates per Andorra el 2012 amb l’aprovació de la Llei d’inversió estrangera, amb que es pretenia atraure empresaris d’arreu per al seu establiment al Principat, s’han anat implantant nous comerços asiàtics. Fins al punt de tenir presència, ara per ara, en gairebé totes les parròquies i, en alguns casos, pluralitzats: Andorra la Vella, Escaldes-Engordany, La Massana, Encamp i Sant Julià de Lòria compten cadascuna amb el seu establiment de productes de fabricació xinesa i, el que és més important per a la ciutadania –i més preocupant per als negocis locals–, a preus abastament assequibles –sense entrar en el debat tocant al tema de la qualitat–.
És aquest darrer, precisa i fonamentalment, el factor que amoïna als comerciants instal·lats d’ençà anys enrere o a aquells qui ofereixen una mateixa gama de productes però a preus no tant mòdics com els que hom pot trobar als basars. I més, en determinades zones comercials on imperen les persianes baixades i els cartells proclamant que el local «es lloga». Sant Julià i Encamp, parròquies que la darrera dècada s’han vist especialment afectades per la desaparició de negocis, han vist arribar als seus pobles aquests establiments amb productes low-cost. La competència és unànime: «Era el que ens faltava». No obstant, ningú no ha tingut en compte l’evolució dels comptes dels basars en ubicacions tant tocades, comercialment parlant, com són les dues esmentades anteriorment. «Anem fent, però no n’hi ha per tirar coets». Una arribada que a priori semblaria ser una revolució per a la vila (tot el revolucionari que pugui ésser l’obertura d’un comerç asiàtic en un poble que no supera els 12.000 habitants), «no ha resultat ser tan exitosa».
Tanmateix, l’obertura del basar encampadà, per exemple, va despertar cert recel entre els pocs comerciants que hi persisteixen. «Ara, la gent que necessita una escombra o unes pinces per a estendre la roba i que preferia apropar-se a algun dels supermercats de la parròquia en comptes d’agafar el vehicle per traslladar-se fins a les parròquies centrals, anirà a comprar al basar». Són petits detalls, «productes que els residents locals encara compraven a les superfícies d’Encamp i que, tot i que o ho sembli, ajudaven als petits comerciants», assegura una de les propietàries d’un petit negoci, membre de l’Associació de Comerciants i Empresaris d’Encamp i afectada «per la crisi i ara per tenir encara més competència i, a sobre, més barata».
Però també hi ha els qui pensen «que tothom té el dret de desenvolupar la seva activitat i la competència sempre hi ha estat». Els parers són dispars però, al final, el que acaba sent important és la connivència de tots els actors.
Els darrers mesos, germinant-se la tendència amb l’obertura econòmica impulsada per Demòcrates per Andorra el 2012 amb l’aprovació de la Llei d’inversió estrangera, amb que es pretenia atraure empresaris d’arreu per al seu establiment al Principat, s’han anat implantant nous comerços asiàtics. Fins al punt de tenir presència, ara per ara, en gairebé totes les parròquies i, en alguns casos, pluralitzats: Andorra la Vella, Escaldes-Engordany, La Massana, Encamp i Sant Julià de Lòria compten cadascuna amb el seu establiment de productes de fabricació xinesa i, el que és més important per a la ciutadania –i més preocupant per als negocis locals–, a preus abastament assequibles –sense entrar en el debat tocant al tema de la qualitat–.
És aquest darrer, precisa i fonamentalment, el factor que amoïna als comerciants instal·lats d’ençà anys enrere o a aquells qui ofereixen una mateixa gama de productes però a preus no tant mòdics com els que hom pot trobar als basars. I més, en determinades zones comercials on imperen les persianes baixades i els cartells proclamant que el local «es lloga». Sant Julià i Encamp, parròquies que la darrera dècada s’han vist especialment afectades per la desaparició de negocis, han vist arribar als seus pobles aquests establiments amb productes low-cost. La competència és unànime: «Era el que ens faltava». No obstant, ningú no ha tingut en compte l’evolució dels comptes dels basars en ubicacions tant tocades, comercialment parlant, com són les dues esmentades anteriorment. «Anem fent, però no n’hi ha per tirar coets». Una arribada que a priori semblaria ser una revolució per a la vila (tot el revolucionari que pugui ésser l’obertura d’un comerç asiàtic en un poble que no supera els 12.000 habitants), «no ha resultat ser tan exitosa».
Tanmateix, l’obertura del basar encampadà, per exemple, va despertar cert recel entre els pocs comerciants que hi persisteixen. «Ara, la gent que necessita una escombra o unes pinces per a estendre la roba i que preferia apropar-se a algun dels supermercats de la parròquia en comptes d’agafar el vehicle per traslladar-se fins a les parròquies centrals, anirà a comprar al basar». Són petits detalls, «productes que els residents locals encara compraven a les superfícies d’Encamp i que, tot i que o ho sembli, ajudaven als petits comerciants», assegura una de les propietàries d’un petit negoci, membre de l’Associació de Comerciants i Empresaris d’Encamp i afectada «per la crisi i ara per tenir encara més competència i, a sobre, més barata».
Però també hi ha els qui pensen «que tothom té el dret de desenvolupar la seva activitat i la competència sempre hi ha estat». Els parers són dispars però, al final, el que acaba sent important és la connivència de tots els actors.