El vuitè cicle de xerrades Per amor a l’art va arribar ahir al final. La protagonista va ser en aquest cas l’artista mexicana Frida Kahlo (1907-1954), amb la xerrada titulada Les ales de Frida que es va fer a la Biblioteca Fundació Ràdium d’Escaldes-Engordany i que va anar a càrrec la historiadora de l’art Meri Blanco, una apassionada de la vida i obra de Kahlo. Blanco es va utilitzar els vestits que feia servir la mexicana com a fil conductor per entendre un personatge més que atípic pel seu temps, molt allunyada de qualsevol cànon de bellesa perquè, en realitat, «la seva bellesa es trobava en allò que pintava». 
 

La vida de Kahlo va estar marcada per les tragèdies que la van portar a entendre la pintura com «el reflex de la seva vida». Amb només 7 anys va contraure la polio, fet que li va deixar la cama dreta molt més prima i dèbil que l’esquerra. Però si un fet la va marca de per vida i el va arrossegar per sempre va ser l’accident que va patir quan era una adolescent. Un tramvia elèctric es va endur per davant l’autobús en el que viatjava acompanyada del seu primer amor. La columna vertebral partida en tres, més de 10 fractures a les cames, els turmells, l’ombro dislocat i una barra que la va travessar perforant-li l’úter. Els poc avenços mèdics de l’època van fer que durant mesos al principi, i durant anys posteriorment, passes gran part de la seva vida postrada al llit. 

La jova rebel, comunista, políticament activa i independent va trobar en la pintura la forma de salvar-se i de treure tota la força que la caracteritzava, «convertint tota la seva vida en una obra d’art». 
 

Es va aferrar al matrimoni amb el qui ja era aleshores un reconegut artista, Diego Rivas, vint anys més gran que ella. Un matrimoni, com no podia ser d’una altra manera, molt poc convencional, amb amants per les dues bandes, sobretot per part de Rivera, però amb un amor que va durar fins els últims dies de Kahlo. 
 

L’artista mexicana deixava veure amb orgull (tant a la seva vida real com en els seus quadres) l’entrecella i el bigoti sense depilar, i ho va convertir en un símbol de la lluita per l’alliberació de la dona. D’adolescent es vestia sovint com un home i d’adulta homenatjava a les dones mexicanes amb els seus vestits típics, molts d’ells brodats per ella mateixa i que també eren autèntiques obres d’art. Fins i tot la revista Vogue li va dedicar una portada pel que representava. 
 

Pel que fa al seu art, va ser una de les primeres artistes en portar a l’extrem l’autoretrat, «innovant amb la  representació de forma doble de la realitat». Als quadres afegia elements fantàstics o desproporcionats als reals. En ells reflectia tot el seu patiment, es buidava. Però fins al final, tot i el dolor, les més de 30 operacions i la seva relació d’amor-odi amb Rivera, va desprendre una força que l’han convertit en un mite per a la història.