ESCALDES-ENGORDANY
‘Pels Alts Pirineus’ recupera dos excursions de finals del segle XIX
Dídac Ettinghausen recull els escrits de dos pirineistes anglesos
El metge anglocatalà Dídac Ettinghausen va rescatar l’any 2008 la cinquantena de fotografies que el pirineista anglès Frederick Harold Deverell (1843-1917) va captar d’Andorra als anys 80 del segle XIX durant les seves excursions a les Valls. Ettinghausen ha continuat obstinat en recuperar els periples dels pirineistes del segle XIX i ara ha recopilat les excursions que els estius de 1896 i 1897 van realitzar pels Pirineus dos anglesos amb pedigrí: Edward Harold Spender (1864-1926) i Hubert Llewellyn Smith (1866-1945). El treball resultant és Pels Alts Pirineus (1896-1897), editat per Garsineu.
El volum s’estructura en tres parts. En les dues primeres parts, Spender narra dia a dia les excursions pirinenques que els van portar a recórrer el territori comprès entre Acs i Laruntz. L’extensió abraça l’Alta Cerdanya, les Valls d’Andorra, els Pallars, la Val d’Aran, la vall de Benasc, el Pirineu gascó (Lusihonès, Vath d’Aura i Gavarnia i Vath d’Òssau) i Bal de Tena (Alt Aragó). L’objectiu dels anglesos era ascendir els cims més alts del Pirineu, anant sempre per alta muntanya.
La tercera part de Pels Alts Pirineus correspon al capítol escrit per Smith, en què detalla aspectes d’interès general de la serralada pirinenca, aporta coneixements útils per a excursionistes i muntanyencs i explica la història i la política andorranes de la dècada del 1890.
El primer capítol dedicat a Andorra, titulat De Portè a Andorra, comença amb les següents paraules: «Avui ja no resten gaires petits estats a l’Europa occidental. Vivim una època d’imperis i ens pansim a l’ombra de principats poderosos. Mònaco és tan sols un infern internacional viciat en el joc, i San Marino no és més que una joguina i una curiositat d’Itàlia, amenaçada per la ruïna bancària en aquests moments. Però Andorra és un cas molt seriós. Té una independència autèntica i una genuïna individualitat. En el temps que escric [ho narra Spender] m’arriben rumors que pot ser que aquesta situació no duri per sempre, que la mà de l’especulador pot aterrar-hi en qualsevol instant i que aquell vestigi del medievalisme va sobreviure tant a la revolució francesa com a Napoleó, podria esdevenir presa de la civilització moderna. Tanmateix, vàrem veure una Andorra encara vestida amb la frescor d’antany, i si mai les seves barretines vermelles es muden per uns barrets de seda o els seus viaranys pedregosos cedeixen al macadam, així sia, però no caldrà, ni tornant-hi algun cop de visita, que esborrem mai de la memòria del que havia estat». Una delícia.
El volum s’estructura en tres parts. En les dues primeres parts, Spender narra dia a dia les excursions pirinenques que els van portar a recórrer el territori comprès entre Acs i Laruntz. L’extensió abraça l’Alta Cerdanya, les Valls d’Andorra, els Pallars, la Val d’Aran, la vall de Benasc, el Pirineu gascó (Lusihonès, Vath d’Aura i Gavarnia i Vath d’Òssau) i Bal de Tena (Alt Aragó). L’objectiu dels anglesos era ascendir els cims més alts del Pirineu, anant sempre per alta muntanya.
La tercera part de Pels Alts Pirineus correspon al capítol escrit per Smith, en què detalla aspectes d’interès general de la serralada pirinenca, aporta coneixements útils per a excursionistes i muntanyencs i explica la història i la política andorranes de la dècada del 1890.
El primer capítol dedicat a Andorra, titulat De Portè a Andorra, comença amb les següents paraules: «Avui ja no resten gaires petits estats a l’Europa occidental. Vivim una època d’imperis i ens pansim a l’ombra de principats poderosos. Mònaco és tan sols un infern internacional viciat en el joc, i San Marino no és més que una joguina i una curiositat d’Itàlia, amenaçada per la ruïna bancària en aquests moments. Però Andorra és un cas molt seriós. Té una independència autèntica i una genuïna individualitat. En el temps que escric [ho narra Spender] m’arriben rumors que pot ser que aquesta situació no duri per sempre, que la mà de l’especulador pot aterrar-hi en qualsevol instant i que aquell vestigi del medievalisme va sobreviure tant a la revolució francesa com a Napoleó, podria esdevenir presa de la civilització moderna. Tanmateix, vàrem veure una Andorra encara vestida amb la frescor d’antany, i si mai les seves barretines vermelles es muden per uns barrets de seda o els seus viaranys pedregosos cedeixen al macadam, així sia, però no caldrà, ni tornant-hi algun cop de visita, que esborrem mai de la memòria del que havia estat». Una delícia.