Em presento a l’Espai Jovent del Comú d’Escaldes-Engordany i sis joves (tres nois i tres noies) d’entre 13 i 20 anys s’ofereixen a parlar amb mi. Els garanteixo l’anonimat perquè s’obrin durant la conversa i, després d’una certa timidesa inicial, de seguida em confessen que «a secundària hi ha friccions entre els alumnes i els professors, amb estudiants que mostren una actitud xulesca». «Recordo el cas d’una professora que va demanar la baixa durant uns mesos i va haver de rebre atenció psiquiàtrica», admet una noia.

El curs de la xerrada canvia. I els joves es van deixant anar. «Jo em vaig assabentar d’una noia que va agredir una professora. Li va encastar el cap contra la taula i després també la va refregar per la pissarra», comenta un jove de 15 anys. La més jove del grup s’uneix i relata que «un nen i una mestra van discutir i ell es va posar molt agressiu, i amb el puny va petar un vidre i un extintor. La professora no parava de plorar».

Els joves, però, són autocrítics. Una noia admet que hi ha adolescents «que es creuen per sobre dels professors, que ells tenen la raó» tot i que també hi ha docents «que es tanquen en banda», replica immediatament un company. «Però, de vegades, el professor demana que callem i ningú li fa cas, i jo ho demano a la classe», respon l’alumna. «I per això es posen amb tu», intervé una altra estudiant.

Cap dels estudiants comenta haver estat assetjat pels seus companys ni passar-ho malament quan va a l’institut, encara que la més jove admet que, una vegada, al menjador «un nen em va tirar una cadira a l’esquena i em va deixar sense respiració». «¿I te’n recordes quan un nen petit, d’uns 10 anys, li va clavar una forquilla a l’esquena a una atra nena al menjador? No se m’oblida», afageix una amiga.

Violència i agressivitat, per tant, n’hi ha. Però tots aclareixen que no és l’habitual. «La professora ens fa partes, si en tens cinc avisen els pares. I si et portes malament t’envien a convivència, que és anar a una aula a fer els deures en lloc d’enviar-te al passadís», conta la més trapella. Però d’un parte per riure o cridar a classe a trencar vidres o clavar una forquilla hi ha un món...

Els joves admeten que molts adolescents «es volen fer veure» i que, sovint, «el que més crida, és el que menys fa». També entenen que «hi ha molts pares que els donen molts privilegis o no els renyen», argumenta un. «Però també hi va haver un professor que va arrossegar un alumne pel braç!», recorda un altre.

El transport escolar també és terreny adolescent. «Sí, alguns increpen el conductor i d’altres s’aixequen del seient» i al bus lliure «de vegades la gent prefereix no pujar si està ple d’estudiants». De totes maneres, lluny queda l’època en què el transport escolar era notícia per passatgers agressius.

¿I què hi poden fer els mateixos estudiants per eradicar les conductes violentes a les aules? «Els nens que vénen a l’institut tenen molta xuleria i alguns ja porten drogues i fumen».  «Segurament tenen problemes a casa, o es rodegen de males influències o necessiten més atenció per fer-se respectar», reflexiona el grup. En tot cas, «hi ha gent que madurarà i d’altra que es quedarà així», conclou la més gran de la colla.

Abans de concloure la xerrada un dels joves, que ha estat callat gairebé tota l’estona, m’adverteix: «No hem d’exagerar. Entenc que el cas del nen  [l’alumne de Barcelona que ha matat un professor] ens faci parlar de violència a les aules però abans també passava i no es deia tant. Els mitjans de comunicació hi donen massa importància».

Potser és cert que el cas del jove de la Sagrera se’ns n’ha anat de les mans, però també és verídic que els joves presencien actes d’agressivitat i violència que cal combatre.


La majoria de l’alumnat està bé a l’escola, amb els companys i el professorat i té bons amics

«La majoria d’infants i joves enquestats es troben bé amb els seus companys, amb la seva escola, amb els seus professors, compten amb algun amic íntim en qui poden confiar (en el cas dels alumnes de segona ensenyança), etcètera, és a dir, que en general hi ha un alt grau de satisfacció dels alumnes en relació amb el seu entorn immediat». És una de les principals conclusions de l’Enquesta de convivència escolar d’Andorra. Curs 2012-2013 realitzada per Pepita Batalla i Mercè Casals per al Centre de Recerca Sociològica (CRES) de l’Institut d’Estudis Andorrans. Pagès editors l’ha publicada en format llibre.

Les sociòlogues van presentar els resultats de la primera enquesta de convivència el febrer del 2014. Tot i la conclusió global que deixa bé la conviència a les aules, un 16% dels estudiants van admetre haver patit algun tipus d’assetjament sexual, dels quals un 3% van afirmar que els hi havia passat una vegada a la setmana o més. Unes accions que, en el 82% dels casos, van tenir lloc a l’escola.

Pel que fa a la primera ensenyança, un 13,1% dels enquestats va assegurar haver patit alguna acció negativa un cop o més a la setmana i la va qualificar de bastant o molt important. A primera ensenyança, el maltractament verbal i el físic són els actes negatius més freqüents (67,8% i 55,5%), mentre que a segona ensenyança ho són el verbal i l’agressió a les pertinences (37,6% i 23,8%).

Les investigadores del CRES van subratllar que la percepció d’haver patit un maltractament no havia de ser ni real ni fonamentada, per tant, van considerar que no és significatiu el 54% de casos declarats en el cas de primera ensenyança, davant del 35% a segona ensenyança. L’actitud a l’hora d’afrontar el problema és diferent segons l’edat: els més petits tenen actituds proactives (75%) i avisen els adults, mentre que els adolescents són més passius (32%), «ja que estan més pressionats pel grup i els hi importa més el que diran».

L’enquesta es va realitzar a tot l’alumnat de primera i segona ensenyança dels tres sistemes educatius del curs 2012-2013 (7.721 qüestionaris vàlids), per avaluar la convivència i els casos d’assetjament entre iguals. Les autores de l’estudi van advertir que les dades han de servir per «donar un toc d’atenció» i iniciar abans la prevenció.