El Bartumeu que ahir va comparèixer davant la premsa tenia poc a veure amb el de l’última sessió de control del Consell General. Si la setmana passada a la Casa de la Vall vam veure un Bartumeu espès i amb dificultat per pilotar un gabinet enrocat i obstinat a no donar ni aigua a l’oposició, ahir el cap de Govern estava estranyament loquaç, relaxat i fins i tot diria –i que els meus companys guardians de la fe antijaumista em perdonin– brillant. I dic estranyament perquè Bartumeu estava certificant l’estat terminal de la legislatura.

El d’ahir era un cap de Govern que feia balanç: de la feina feta i de la que, previsiblement, estarà feta en breu. Excepte les crítiques a Nomen –un recurs cada cop més estès en la classe política i que mai no passa factura– Bartumeu va ser exquisit amb el tracte a l’oposició i fins i tot va semblar que concedia als liberals allò que sempre els ha negat: el sentit d’Estat.

També hi havia reverberacions del sentit d’Estat en les seves declaracions i per un moment –¡ai!– tenia aquell deix d’excap de Govern, aquella manera de sobrevolar la realitat amb les paraules. Potser és només una sensació, però aquell posat també hi era. Algú em va dir fa temps que Oscar Ribas semblava que sempre havia volgut ser excap, més que no pas cap. ¿I si a Bartumeu li passa el mateix? Impossible. Només era una sensació.

Una pregunta va esvair dubtes: «¿Té ànims per tornar a ser candidat?». Ningú a la sala va poder reprimir el riure. ¿És blanca la neu? Doncs això. Potser és que el líder socialdemòcrata es creix amb la proximitat de les eleccions , pensant en com haurà d’afinar les tàctiques per intentar sumar RD i S21 al seu carro, per fer que els reformistes es barallin tant com puguin –¿més encara?– i per evitar que el cinquisme li mini el territori electoral.

[email protected]

Per a més informació consulti l'edició en paper.