Sense gaita però amb flauta i a la platja d?Ipanema, a Rio de Janeiro. Foto: DANIELA DACORSO

Torna per tercera ocasió Carlos Núñez (Vigo, 1971) al Narciso Yepes, i ho fa probablement amb la més marciana de les seves propostes musicals: un còctel improbable que combina els sons celtes amb la samba, la bossa nova, el rap, i fins i tot la versió d’un poema de la gran Rosalia de Castro, i que en les seves mans, la seva flata i les seves gaites sona sorprenentment factible. Alborada do Brasil --així és com es titula l’últim disc– té per tant poc a veure amb la factura simfònica de Cinema do mar ni amb la cartografia gaitera d’Almas de Fisterra, els espectacles amb què al 2007 i al 2004 va comparèixer al festival que patrocina la Fundació Crèdit Andorrà. El gaiter gallec ha creuat ara l’Atlàntic en una experiment que té una mica de viatge a les arrels –diu que un besavi seu, gaiter com ell, va emigrar al Brasil i se’n va perdre la pista– i un molt d’arqueologia musical. Aquesta nit a l’Auditori l’acompanyaran dos convidats d’excepció: el percussionista Allan Souza, col·lega de Carlinhos Brown, i la violinista Niamh ni Chiarra, la nova estrella de l’escena folk irlandesa. A més d’Alborada de Brasil, Núñez repassarà també la banda sonora que ell mateix ha escrit per a Puy du Fou, el parc temàtic consagrat a la història de França inaugurat al 2009.

–No és estranya aquesta tirada pel Yepes, tenint en compte la llegenda del buner d’Ordino. El que sí que és estrany és que no hi hagi buners al país de la buna, ¿no li sembla?

–És exactament el mateix cas del flautista d’Hamelín. I recorda el del Brasil, on també ha desaparegut tot i que va ser el primer instrument que hi van portar els portuguesos. Al Brasil, no s’ha conservat la gaita però sí la seva ànima, present en les melodies populars. Segurament aquesta és una de les raons profundes per què anem a tocar a Ordino. D’alguna forma despertem ecos d’una tradició clavada al subconscient de la gent.

–Així que creu que sí, que hi va haver un buner que creuant el Coll d’Ordino va espantar els llops bufant el seu sac de gemecs...

–A tot Europa et vas topant contínuament amb aquesta llegenda. Així que alguna cosa hi deu haver de cert i no seré jo qui ho qüesttioni. I jo mateix he comprovat que funciona, amb uns gossos salvatges de presència bastant inquietant: els vaig tocar una muñeira i es van amansar. La gaita emet uns utrasons que tranquil·litza els cànids. És així.

–Amansa les feres, sí, però, ¿funciona també amb l’home, que és el pitjor llop per a l’home?

–Mentre que la flauta recorda més a un amor platònic, espiritual, la gaita és més carnal, fins i tot sexual. Quan als EUA em definien –exageradament, sens dubte– com el Jimmy Hendrix de la gaita, estic convençut que era perquè l’instrument els recorda a la guitarra elèctrica. I per mi, la gaita ve a ser la guitarra elèctrica medieval. Una moda que es va imposar a tot el continent europeu, probablement a través del Camí de Santiago.

–¿Què li sembla que tocar la gaita sigui en català sinònim de tocar els pebrots?

–La gaita és molt present en moltes expressions. Per exemple, en castellà, de qui busca el consens es diu que templa gaitas, perquè afinar-la és extremadament difícil. O soplagaitas: el gaiter era sovint un marginal de vida més aviat dissoluta. Un Papa que va definir el gaiter com un animal que bufa dintre d’un altre animal. Imagina’t el concepte que en tenien. És clar que també tenim el cas de Neró, un dels primers gaiters coneguts. Per cert, el sac de les gaites romanes el fabricaven amb pel de gos.

–És a dir: o antisistema o emperador megalòman i sonat. Sense terme mig.

–El gaiter sempre ha sigut l’Altre. Per això la música celta va quedar confinada al Finisterre per la cultura oficial, la mediterrània. Ho hem heretat quasi tot de Roma, que eren els EUA de fa 2.000 anys. Menys als racons atlàntics que van quedar com els gals irreductibles d’Astèrix. La música celta sempre ha begut i viscut d’aquest imaginari atàvic, d’aquest substrat prerromà i per tant misteriós.

–¿Què tenen a veure, doncs, la música celta i el Brasil, els dos ingredients del còctel que ha preparat a Alborada?

–El gallec i el brasiler són pràcticament la mateixa llengua, fins al punt que un gallec entén més fàcilment un brasiler que no pas un portuguès, que té un accent més tancat, més meridional. Sempre m’havia demanat per què...

–Ja que el tenim aquí, ¿per què?

–Cap al 1500 Portugal eren en realitat dos països: Lusitània, al sud, i Galaecia, al nord, amb una àrea d’influència que s’estenia per l’actual Galícia i fins i tot Astúries. Els primers colonitzadors del Brasil eren portuguesos molt més galaics que no pas lusitans. Més de gaita que no pas de guitarra. I consta en algunes cròniques –per exemple, a la Carta de Pero Vaz de Caminha, datada al 1500– que en una de les primeres topades amb els indígenes, la música del gaiter va aplacar els ànims i va evitar una escabetxada.

–Vaja, que hi ha un Brasil celta...

–El cas és que hem descobert al Brasil gaiters –negres, indis i mestissos-- fins al segle XIX, quan de sobte la gaita desapareix, arraconada per l’acordió. El curiós és que, al Brasil, a l’acordió se li diu encara avui gaita. Per això a les melodies populars i ballables hi descobreixes reminiscències indiscutiblement celtes.

–Sorprenent, sens dubte.

–Encara més: fins i tot al remot interior, el sertao, t’hi trobes cantos de bueyes de clares arrels gallegues. I el curiós és que un Caetano Veloso o un Gilbero Gil et canten amb tota naturalitat un canto de bueyes i a continuació una samba. No li demanis a Alejandro Sanz un canto de bueyes perquè el públic se li riurà a la cara.

Per a més informació consulti l'edició en paper.