Foto:

Feia gairebé un decenni que José Luis Pascual (Barcelon, 1947) no trepitjava terra andorrana. L?última individual es remunta al 2002 a la desapareguda galeria Torrallardona. Ara torna a Art al Set amb una completíssima proposta que inclou dibuix, pintura i escultura i reunida sota el lema Déjà vu, mais pas oublié. Un epígraf que dóna una idea molt aproximada de les dèries personals de l?obra recent de l?artista, tota ella esquitxada d?un personalíssim univers simbòlic poblat per gats, gossos, xiprers i, naturalment, senyores. Atenció preferent a l?escultura, aquestes peces de xapa fina -2 mil·límetres de gruix- que Pascual doblega, tortura i finalment domina -sense rcórrer, però, a la soldadura- per crear aquesta tropa de singulars i rovellades menines picassianes que pul·lulen per la galeria.

No són Velázquez i el malagueny les úniques referències que emanen de l?obra del català: Mariscal i Alzamora comparteixen també amb ell aquesta preocupació per la distorsió formal d?arrels cubistes i que entronca directament amb el primitivisme de -posem per cas- la Dama d?Elx. Igualment interessant són les sèries Trenta personatges buscant pis (a la imatge d?aquí al costat), La función nunca sale igual, Reflexos i Dies de sol. Però on Pascual desplega probablement el seu mes original de la seva proposta és a Autorretrats de la meva música: l?artista reprèn una dèria dels anys 70 -aprofitar com a suport les caràtules de vells vinils- i hi afegeix ara una silueta masculina. Ell mateix, diu, però és igual. Som tots. Atenció, perquè hi ha autèntics incuanbles d?Errol Garner (Concert by the Sea), Pink Floyd (Atom Heat Mother) i Genesis (The land lies down on Broadway), entre d?altres. Pascual, en fi, parla de la seva música, que és el jazz; del seu paisatge, que és Sant Mori, i de les seves dones, més o menys molsudes. Un autorretrat amb vinils, gats i senyores del qual emana una innocent, despreocupada, envejable joie de vivre. La felicitat petita i domèstica de les coses quotidianes: el primer cafè, el diari a taula, els capvespres plàcids a l?Empordà. A l?obra de Pascual no hi tenen lloc les ferides del temps. Són petits contes amb final feliç. Un lloc comfortable on anar-se?n per no tornar. A Art al Set, fins al 13 de novembre.