El periodista Enric Canals abans de l'entrevista a EL PERIÒDIC Foto: tony lara

Periodista, guionista i productor de televisió

Recuperar la memòria històrica és una necessitat. Enric Canals ho sap i ho plasma, ara, a través de documentals. El periodista, guionista i productor de televisió ha sigut, entre d'altres, director de TV3 des del 1984 fins el 1989. Casat amb una andorrana, té una relació especial amb el Principat. En el marc de la mostra de Cinema del Centre de la Cultura Catalana d'Andorra, el centre cultural La Llacuna va ser l'escenari on ahir va presentar en primícia el darrer documental que ha dirigit: Els oblidats de la Línia Maginot. Amb el guió de Josep Maria Ràfols i el mateix Canals, produïda per Òptim TV i coproduïda per TV3 i RTVE, la cinta recull el testimoni directe o a través de familiars d'alguns dels prop de 9.000 catalans refugiats a França que van ser a la Línia Maginot, la que és considerada l'obra d'enginyeria militar més important de la Segona Guerra Mundial, però que no va resistir l'atac nazi amb la seva Guerra Llampec.

–D'on surt l'idea de recollir en un documental un fet històric com aquest?

–Fa tres anys vaig anar a veure una filla que tenia estudiant a Bèlgica i vaig decidir fer turisme amb ella i la meva dona. Vam seguir les petjades del meu pare, que va ser un dels que van ser presentes a la Línia Maginot, seguint cartes i algunes de les fotografies que tenia, i vaig baixar a les instal·lacions que encara es conserven. Aleshores vaig decidir que s'havia de buscar la història de la gent que hi havia estat, dels republicans exiliats que van apuntar-se a aquestes companyies perquè segur que tenien moltes coses a explicar i, a més, la majoria eren catalans. D'aquí va sortir l'idea, estirant el fil, de fer el documental.

–A partir d'aquí, quin és el procés que seguiu?

–El primer és buscar els supervivents. És una feina d'un equip de redactors i documentalistes. Vam començar a buscar en els arxius francesos llistes de membres d'aquestes companyies. Després, també vam anar a l'Amical de Mauthausen perquè molts dels refugiats havien passat per la Línia Maginot. Van anar a parar als camps de concentració perquè Franco no els va reconèixer com a espanyols i els va considerar apàtrides, escòria. Els nazis els van treure la condició de presoners i els van tractar com a material de rebuig i, per tant, van anar a parar als camps d'extermini. A Mathausen, entre els supervivents que tenien controlats, hi havia la relació dels que havien estat a les companyies de treballadors militaritzades de la Línia Maginot. Com era una història poc coneguda i crec que una de les funcions dels documentalistes és explicar històries que siguin inèdites, poc conegudes i que puguin aportar-nos llum sobre les històries de la història, vaig creure que podia sortir un bon documental.

–Quin record en tenen els testimonis directes o els seus familiars?

–El record principal que guarda aquesta gent, perquè és molt més dur, el dels camps de concentració. El record secundari és quant malament ho van passar en els camps d'acollida del sud de França i la millora de la seva condició que els hi va representar apuntar-se a una altra guerra, participant a la Línia Maginot. Perquè això sí, tots sabien que anaven a una altra guerra per la imminència de la invasió nazi, que era molt evident. Van preferir apuntar-se a les companyies de treball que a la legió estrangera.

–Aleshores, ho feien més per necessitat que per convicció?

–Estic convençut de que era un barreja de necessitat i convicció. La prova està en què quan els nazis envaeixen França, rodegen la línia Maginot i l'ataquen, aquesta gent agafa els fusells per defensar-se. Són gent que, en un moment determinat, lluiten contra la invasió i molts són apressats en durant el combat.

–Per què es considera tant important aquesta línia?

–Durant la Primera Guerra Mundial França estava convençuda que Alemanya tornaria a mostrar les ànsies expansionistes. Hi va haver una dura batalla, o un enfrontament dialèctic, entre postures dins l'exèrcit Francès. Va acabar sent més important la d'André Maginot, que era ministre del Govern en acabar la guerra, un home que havia agafat molta volada política perquè havia defensat molt les pagues a les vídues de la Primera Guerra Mundial. Maginot proposa fer una gran muralla defensiva, calcant el model de guerra de trinxeres que fins aleshores s'havia seguit. A l'altra cantó hi havia Charles de Gaulle, que era més partidari d'enfortir i mecanitzar l'exèrcit, modernitzar-lo. Malauradament per als francesos, de Gaulle tenia raó, perquè Alemanya precisament el que va fer va ser armar-se i, a més, defugir de la guerra de trinxeres per fer operacions d'una rapidesa enorme. Va envair França, va rodejar la Línia Maginot, i en 40 dies els nazis desfilaven per París.

–-Treballeu molt, doncs, amb la visió personal.

–La visió personal és bàsica. És gent que aconsegueix sobreviure als camps de concentració. D'altres aconsegueixen repatriar-se abans de que arribin els alemanys, però en molts d'aquests casos quan tornen a Espanya saben el que els hi espera amb la dictadura. Quan tot això s'acaba s'han de reinventar. Són apàtrides. Han servit a l'exèrcit francès però tampoc se'ls hi reconeix perquè no eren soldats. Han de superar-se. Per exemple, hi ha una història particular d'un d'ells, una història d'amor que es perllonga en el temps 17 anys abans no es torna a trobar amb la parella.

–-I quan es troben...

–Això ja us ho trobareu al documental! (riu)

–-Per què és tant important recuperar la memòria històrica? N'hi ha que encara no ho entenen...

–Hi ha la memòria històrica i la post memòria, que és allò que expliquen aquells a qui algú que va viure la història els hi ha explicat. Quan parlem de memòria històrica ens referim a la història turbulenta, sobretot, de guerra, ja sigui Guerra Civil, Mundial o franquisme. Els protagonistes de la història se'ns estan morint, i quan morin només quedarà la post memòria, però ja no l'autèntica veritat. Crec que és necessari que aprofundim. De vegades escolto gent que diu: «ja se n'ha parlat molt de la Guerra Civil». Sempre he pensat que és mentida, perquè d'històries n'hi ha moltes. I quantes n'hi ha que tenen un començament però no se'n coneix el final?

–Es podria fer també una investigació documental a Andorra.

–Aquest país va experimentar en el segle passat una gran transformació. De ser un país perdut a les muntanyes, de pagesos, va passar a ser un país important en el sector comercial i financer. Els artífexs de tot això un dia desapareixeran, i crec que és bo que la societat andorrana ho conegui. Això és aplicable a qualsevol comunitat.

Aquest any se celebra el 70è aniversari del final de la Segona Guerra Mundial i el documental és, sense dubte, un reconeixement als herois.

La situació dels republicans refugiats a França era molt difícil. Si tornaven a Espanya es trobaven a Franco i, sinó, als nazis

Els artífexs del canvi que va viure durant el segle passat Andorra desapareixeran, és bo que la societat del país en conegui la història

Per a més informació consulti l'edició en paper.