• Segueix sense aclarir-se la culpabilitat del reu afusellat com a condemna per assassinat

Corre l’any 1942. Una dona des d’anys enrere afeblida, és trobada estesa al llit, difunta. Ningú no fa preguntes; feia temps que estava afligida per una infermetat. Uns mesos més tard, el dia 15 d’octubre, el seu germà, qui per dret havia de ser hereu de les pertinències de la família, és qui apareix sense vida, novament en un catre. 

En aquesta ocasió l’escena no dóna lloc a dubtes: la mort no ha estat natural. Anton Areny Aleix va ser assassinat amb una arma de foc. Tots els indicis apunten al següent hereu per ordre de successió: Pere Areny Aleix. Sembla el més evident. A més, va confessar ambdós crims davant la policia, en ser interrogat. El tribunal va reconèixer en el seu redactat, consultable a l’Arxiu Nacional d’Andorra, que l’home  a qui és preguntava tenia «una mentalitat bastant simple». Això no obstant, no l’eximeix de la seva responsabilitat, en cas que la seva condició de consciència limitada, com els mateixos jutges van observar, li permetés ordir la maquinació que consegüentment el va dur a la mort, així com mantenir en silenci durant deu anys l’anterior suposat fratricidi comès, en aquest cas de la germana sofrent. 

El cas és que, tres dies després de l’assassinat d’Anton Areny, qui, segons la combinació d’investigacions i confabulacions publicades fins l’actualitat, havia de contraure matrimoni i per tant rebria el llegat, el germà, Pere Areny, va tancar la tràgica història, també amb la seva mort. També causada per una arma de foc amb què es pretenia fer «justícia». 

Com tot succés, existeixen dues versions. La de qui s’obstina en afirmar que és evident, que com diu la dita, qui tot ho vol, tot ho perd. Que l’avarícia el va portar al patíbul. Hi ha els escèptics, o els més indulgents, els que creuen que l’home no era capaç de tal aberració. I, ja per últim, hi ha aquells gràcies a qui la història segueix evolucionant, els qui no accepten ni la versió que l’inculpa ni la que l’absol. El desolador és que el més probable és que ja no s’hagi de conèixer el que va passar. Que ja no se coneixerà la conveniència o l’infortuni de la sentència dictada pel batlle a la plaça Benlloch, davant la casa Guillemó, on ara s’ubica la casa comuna de la capital, i després de la qual es va conduir el miserable canillenc fins el cementiri de Santa Coloma, on va ser afusellat. Que va ser sotmès a un judici públic és l’únic fet que podem asseverar, les imatges ho demostraven. I tres noves fotografies ho corroboren. 

L’aparició d’aquests documents fins ara desconeguts desvetlla la curiositat d’alguns, la indiferència d’altres. El que, malauradament, no aportarà, és llum sobre el cas, la darrera pena de mort que es va executar a Andorra. Així com, segurament, no es coneixerà el nom de l’autor de les darreres publicacions inèdites i de caràcter històric, que aporten una nova perspectiva de l’escena.

Les imatges aportades per la néta de Manuel Pomares Prat, Anna Solans Pomares, mostren la darrera víctima dels tribunals andorrans des d’un punt de vista que fins ara no havia estat vist. Potser hi apareixen els altres dos autors de les imatges existents sobre l’esdeveniment, Claverol i Bartomeu. Potser en les obres dels dos darrers, apareix un fotògraf furtiu, temorós d’ésser enxampat capturant el moment, i aleshores se’l treu de l’anonimat, i resolem com a mínim una de les mil incògnites per resoldre en aquest cas. H 

Per a més informació consulti l'edició en paper.