• Les mil i una formes dels imputats per referir-se a les drogues

Els vehicles en què es va traslladar els imputats des del Centre Penitenciari fins a la sala de Congressos d'Andorra la Vella Foto: TONY LARA

Menjar per als conillets, tres raïms especials, una capsa amb cinc ostres. Una xicota per a mi i la rossa i la morena que encara et quedaven ahir i demanar quatre petons i també dues abraçades. N'hi ha per a tots els gustos: des del castís i perenne pollo, emprat per totes les generacions, fins a les gambes, passant pels rovellons. Existeixen mil i una possibilitats d'al·ludir als productes estupefaents, en un intent per dissimular les activitats il·lícites que, finalment i malgrat els fins i tot enginyosos intents per defugir la llei mitjançant un vocabulari certament insòlit, van acabar conduint una vuitantena d'interlocutors d'aquesta llengua davant d'un tribunal.

Després de més d'una trentena d'hores de judici per l'operació Dalton, Mario Puzo podria escriure una altra gran novel·la, així com Pompeu Fabra podria extreure'n un nou diccionari. Però, en la pràctica, la seva empra dóna com a resultat una conversa de besucs.

Si els magistrats, durant la instrucció del cas, van tenir el gens menyspreable deure de llegir 15.000 folis, aquesta labor va veure's apaivagada per les transcripcions d'intercanvis telefònics entre presumptes traficants i consumidors de productes estupefaents; de moltes de les conversacions se'n podria treure un acudit.

Els que avui es troben a l'espera de conèixer el dictamen de la sentència per haver, suposadament, participat en una xarxa relacionada amb el tràfic i consum de droga, són persones ben transversals. Alimentació, colors, roba, tecnologia, la justícia, pintura, la família... Fins i tot l'obscenitat i la lúxuria foren temes amb què es van intentar encobrir els diàlegs relacionats amb la cocaïna i la marihuana en les interlocucions entre els seus consumidors i aquells a qui la fiscalia atribueix el seu subministrament.

«Escolta, encara tens les dues amigues de qui em vas parlar ahir?», La pregunta consegüent a una resposta afirmativa a aquesta primera qüestió, va ser: «La rossa i la morena?». O bé: «–No tens cap dominguera per a mi?». «–No, tío. Me les vaig follar totes ahir».

Aquestes només són dues de les innumerables perles extrapolables a la cocaïna, i que serveixen per a il·lustrar les molt variades maneres de designar la droga i, així, evitar aixecar possibles sospites. No ens preguntarem què haurien preferit els qui encara ara treballen en el cas, la prevalença del vici o la grolleria.

Una trucada en què es parla d'un sopar en un restaurant per a quatre persones no sobtaria a ningú si, efectivament, la trobada tingués una durada superior a deu minuts, no s'hagués produït a l'exterior del restaurant i efectivament s'hi haguessin traslladat quatre persones, en comptes d'una. Concertar reunions a l'hora dels àpats era una de les maneres més comunes de demanar una quantitat de grams de cocaïna determinada. També per avisar que la mercaderia arribaria amb retard: «Tío, fins dimarts no podrem anar a sopar». De nou, això no aixecaria cap mena de sospita si el context donés peu a aquesta situació. Però en la majoria de casos aquests missatges no concordaven amb res; si el text hagués tingut la més mínima senyal lírica, hauria estat digne de tenir lloc en alguna de les escenes absurdes de Ionesco.

Quedar per anar a sopar per no anar-hi, si bé freqüent, no era l'única manera de fer servir el menjar com a tapadora: «El bacallà era car i dolent, m'ha deixat tallat». Podria ésser que l'un li hagués recomanat a l'altre un lloc on anar a menjar bacallà, per què no. Però el context no ho donava a entendre així. Potser és més evident si fem referència a la sol·licitud de «tres raïms especials», just el dia de cap d'any, en què altres consumidors també van demanar «un parell d'abraçades» o trobar-se per fer-se «quatre petons». Tanta afectuositat podria resultar un acte de cordialitat o fins i tot entranyable si els indicis no remetessin precisament als delictes majors que durant tota la setmana passada van ser sotmesos a judici al Centre de Congressos d'Andorra la Vella. Aquestes mostres de tendresa coincidien amb l'arribada a Andorra de la jove de 29 anys que va confessar haver portat droga al país des de juliol del 2012 i, per tant, amb l'aprovisionament per part dels presumptes distribuïdors locals.

Ni la justícia va fugir de ser emprada com a llenguatge en clau per parlar sobre cocaïna. És irònic. «Quan ens podem veure perquè m'entreguis els tres papers que he de duur a la batllia?». De nou, no resultaria una pregunta sospitosa si no hagués anat continuada, entre altres coses, per la posterior demanda de 180 euros a canvi (el preu del gram de cocaïna solia estar en els 60 euros). No sempre era necessari pagar per la «pintura blanca», una més de les combinacions retòriques amb què secretament es feia referència a la cocaïna. Un dels 28 imputats va ademtre haver canviat «un polvo per un pollo», fins i tot haver-se rigut d'un altre consumidor quan, en portar-li una paperina a una meretriu li va agafar els diners en comptes d'aprofitar la visita.

Ni la família es va veure exempta d'entrar en aquest particular diccionari. Segons van reconèixer durant els interrogatoris els mateixos acusats, les constants pujades i baixades o retards de la sogra eren, en realitat, les pujades i baixades o retards de la droga. La cosina també té lloc entre els conceptes amb doble sentit. Entre els missatges de text en què el presumpte distribuïdor és qui es posa en contacte amb el consumidor, també es parla de l'«arribada d'aquella cosina que tant t'agrada». Una arribada que dóna lloc a una trobada entre els interlocutors. Només entre ells dos.

Més subtils eren les converses en què es demana un model de mòbil 3S, el preu del qual seria equivalent al cost de tres grams d'estupefaents. Menys, aquelles en què una dona demana a un home (d'evident major corpulència que la primera) els «tres vestits que et vaig deixar». És la mateixa que expressava el seu tedi: «Mai més, perquè ja porto dues palmades i n'he tingut prou». Sobre això ambdós implicats van al·legar mantenir una relació a les esquenes de la dona del cavaller. No obstant, novament el context no deixava lloc a dubtes; la balança es decantava cap a la concupiscència, que pesava sobre la sensualitat. Parlar de claus, de pintura o de vehicles no hauria estat tampoc cap misteri si aquests vehicles, pintura i claus no haguessin estat precisament de color blanc i verd, els colors de la pols i de l'herba.

Les pel·lícules infantils tanquen el bast diccionari terminològic dels qui presumptament participaren de la xarxa de tràfic i consum de droga. En una de les conversacions interceptades, dues persones adultes parlen amb plasenteria sobre quant bo era un film de dibuixos que un li va vendre a l'altre. Ni la innocència de la infantesa fuig d'aquesta lacra.

Per a més informació consulti l'edició en paper.