• La Puça reuneix una trentena de persones amb la conferència ?Rodaran caps?

Un crani amb un forat al cap, en una exposició anterior a Andorra Foto: TONY LARA

El crani i la mort han sigut sempre motiu de culte i misteri. L'andorrà Ian González, actualment desenvolupant la seva tesi doctoral a França, va ser l'encarregat de fer un recorregut històric sobre les pràctiques funeràries i mortuòries que ha practicat l'ésser humà des de temps immemorables. Des de la prehistòria fins a la Revolució francesa, passant pels Víkings o les cultures amazòniques, les pràctiques entorn el cap ocupen una posició cabdal en les creences i rituals. Prop d'una trentena de persones es van reunir al cafè llibreria La Puça per assistir a la conferència organitzada per l'empresa de serveis integrals relacionada amb l'herència cultural de les valls pirinenques Regirarocs.

Tot i que encara és un món molt desconegut amb molts misteris per resoldre, González va donar les bases per entendre algunes de les pràctiques més esteses i practicades. El crani és la part que conté el cervell, per moltes cultures la part del cos que representa l'ànima.

Tallar el cap d'un enemic era, per a moltes cultures, una demostració de força, una forma de separar l'ànima del cos, un motiu per ser temut entre els rivals. A més, servia per fer recompte dels homes vençuts. Una de les imatges més típiques és la del guerrer sobre el cavall aguantant un cap tallat, demostrant el seu poder. Els trofeus de guerra van simbolitzar la victòria i la superioritat des del neolític fins els guerrers Víkings passant pels Grecs o els Egipcis. Un costum comú que no només s'ha documentat arqueològicament, sinó que hi ha fonts literàries antigues que demostren la teoria.

N'és un exemple un dels considerats primers historiadors, Heròdot, que recollia com un dels fets que més el van marcar en els seus viatges és veure com els Escites (un poble nòmada de pastors d'origen a l'Àsia Central datat del segle VII a.C.) decapitaven els enemics vençuts per guardar record de la batalla.

Un altre dels exemple més properes és el dels cranis ibèrics i gals enclavats. Encara que no se n'ha trobat una gran quantitat, els investigadors consideren habitual durant la protohistòria la pràctica de travessar els cranis dels vençuts amb un clau des del front fins al forat occipital i exposar-los a les entrades dels habitatges dels guerrers o d'edificis públics com a símbol de victòria. De fet, Regirarocs ha patrocinat l'elaboració d'una reconstrucció digital d'un exemple de crani que va patir aquest ritual trobat a Ullastret (Baix Empordà). Aquesta pràctica, a més, demostra que calia tota una minuciosa preparació i uns coneixements previs.

En d'altres cultures anaven més enllà i veneraven els cranis d'ancestres. Un dels exemples més coneguts és el dels anomenats cranis-copa, el que significava obrir el crani dels difunts i seccionar la volta cranial. Fins i tot es creu que en ells s'hi dipositava la sang dels vençuts per veure-la i adquirir, així, la seva força i els seus coneixements. Tot i que podien servir també com a simple recordatoris de familiars o d'un personatge important per la comunitat mort. Tampoc han defugit d'aquesta pràctica les religions. Encara avui en dia en alguns monestirs ortodoxes es guarden cranis d'ancestres on s'hi pinaven les cares de les persones en vida.

Tot i això, retornar al passat i saber-ne exactament els motius d'aquestes pràctiques és, com reconeix González, una pràctica molt difícil. De teories n'hi ha moltes, complementàries i contradictòries, però de demostrables n'hi ha molt poques. Des dels cementiris de “vampirs” trobats a Polònia que s'enterraven amb el crani als peus per evitar que poguessin tornar a la vida, fins els cranis reduïts de l'Amazones que s'han convertit en una forma de negoci.

Com expliquen González i Regirarocs, «les pràctiques entorn el cap són una herència importantíssima de la història i l'arqueologia de la humanitat. Des del neolític fins el dia d'avui, els pobles treballen, guarden i veneren el crani, ja que, des dels orígens, l'home a entès que el cap és l'element més representatiu de la seva condició d'ésser viu i racional. El fet de perdre'l, constitueix la prova més aclaparadora i impactant del pas de la vida a la mort».

Per a més informació consulti l'edició en paper.