• Pertanyia a la col·lecció del ginecòleg Pérez-Rosales

Pintura mural de Sant Ermengol. Foto: TONY LARA

L es obres d'art de les esglésies andorranes van viure la seva diàspora – tal i com podem veure en l'exposició Benvingudes a casa vostra. Les obres d'art fora d'Andorra, que aviat tancarà les seves portes –, com també ho van viure les pirinenques, entre elles, les de la catedral de la Seu d'Urgell. Aquesta catedral va patir un desmantellament del mobiliari litúrgic a partir de les restauracions de Puig i Cadafalch el 1918 i pels efectes de la Guerra Civil, i altres intervencions durant el franquisme. La capella de Sant Ermengol també va quedar repartida entre diverses col·leccions. Algunes peces van anar a parar a la col·lecció Plandiura i al Museo de Bellas Artes de Bilbao i d'altres a la col·lecció del Dr. Pérez Rosales del Museu Maricel de Sitges. Parlem de les pintures murals del segle XIII o principis del XIV on apareix Sant Ermengol.

El Museu Maricel – juntament amb el Cau Ferrat – va obrir les seves portes el passat desembre després de quatre any d'obres. Segons va explicar la directora del Patrimoni de Sitges, Vinyet Panyella, a EL PERIÒDICO, al Museu Maricel s'ha produït una revolució total. A l'edifici de l'antic hospital de Sant Joan que el filantrop Charles Deering va comprar el 1909 i que Miquel Utrillo va habilitar, és possible «recórrer la història de l'art del segle X al XX amb obres de primer nivell»: s'ha fet una selecció dràstica dels fons que el ginecòleg de Barcelona Jesús Pérez-Rosales va atresorar i va donar, el 1969, a la Diputació, i que fins ara es mostraven de forma bigarrada i sense cap criteri.

s.XIII o XIV?/ Entre aquestes joies escollides pel renovat Maricel, doncs, hi ha el Sant Ermengol de la Seu. La pintura que ens ocupa procedeixen de la catedral de Santa Maria de la Seu d'Urgell i «forrmava part de la decoració de capella que sota la seva advocació es torbava a la capçalera del temple. S'inclou dins d'un més que probable cicle dedicat a Sant Ermengol», tal i com explica el professor d'art medieval Francesc-Xavier Mingorance i Ricart al blog cARTronero.

«La tècnica emprada és la de pintura al tremp. De tot el cicle originari, només conservem aquesta representació i una de molt semblant al Museu de Belles Arts de Bilbao». L'escena, tot i que molt fragmentària, «ens presenta a Sant Ermengol dempeus, vestit amb els seus atributs episcopals en actitud de beneir a un deixeble que, com és lògic, és de menor alçada que el sant. [...] Amb la mà esquerra agafa el cap del deixeble, en tant que amb la dreta el beneeix. Aquest porta una túnica del mateix color que el sant bisbe i una casulla de color blanc, com correspon a un acòlit, i estén les seves mans vers sant Ermengol».

Mingorance també explica que aquest, juntament amb el fragment conservat a Bilbao, han estat objecte d'estudi en diverses ocasions, «tot i que en moltes ocasions amb certs malentesos i confusions quant a l'emplaçament i relació amb altres obres procedents de la mateixa catedral»; en aquest sentit, Mingorance explica que la tesis doctoral de Ana María Galilea Antón, sobre els fons de pintures espanyoles del Museu de Belles Arts de Bilbao, ha permès emplaçar definitivament ambdues obres: «Així doncs podem emplaçar aquests pintures del primer quart del segle XIV. Com indica l’autora, malgrat cert trets de primitivisme, per altra banda gens estranys en les obres del bisbat de l’Urgell, ja podem apreciar certa intenció de reflectir la sensació d’espai, de moviment i narració, així com del volum; això darrer especialment visible en els plecs de la capa del sant».

Pel que fa a la filiació estilística, tal i com explica el professor d’art en el seu article,  «podem descartar algunes propostes que la consideraven, tot i que tardana, com a romànica. Ens trobem davant d’una obra plenament gòtica, en el que podem considerar protogòtic o, fins i tot, franco-gòtic».

COL·LECCIÓ PÉREZ-ROSALES/ El 1970 Jesús Pérez Rosales (Manila, 1896 – Barcelona, 1989) va donar a Sitges la seva col·lecció d’art. El ventall d’èpoques i estils artístics representats en aquesta col·lecció és molt ampli. Hi ha mostres de pintura mural romànica com el Pantocràtor de Tredòs, gòtica com el Sant Ermengol de la Seu d’Urgell, i també pintura gòtica sobre fusta. Cal esmentar, per la seva importància, la capella dedicada a Sant Bartomeu, procedent de Villalba de Peregiles (Saragossa), una obra de l’escola aragonesa, del segle XIV. Entre les escultures del període gòtic destaca una verge d’alabastre procedent del monestir de Sant Miquel del Fai.

La col·lecció d’aquest ginecòleg barceloní  s’estén fins al Renaixement, amb el Retaule de la Verge dels Àngels del mestre Maluenda i les talles de La verge de la Pera i La verge de la Magrana, del segle XV.

El mirador del Maricel és un dels punts de referència del recorregut. Inclou una mostra d’escultura catalana moderna amb marbres de Joan Rebull (Aurora, Repòs i Gitana) i de Josep Llimona (Desconsol).

A l’antic vestíbul de la residència de Charles Deering es troben els plafons de tela pintats per Josep M. Sert, que Deering es va endur als Estats Units, el 1921, les teles al·legòriques de la primera guerra mundial que Sert va pintar per a Deering i que Pérez-Rosales va recuperar, l’any 1968, de les parets de l’Hotel Waldorf Astoria de Nova York.

Al primer pis del Museu es pot contemplar una col·lecció de mobles de diverses èpoques i estils. 

Una neteja «dràstica» de peces en exposició que permet que aflori «el bo i millor», segons Panyella, i així admirar obres tan remarcables com els dos retaules gòtics del segle XIV i la Maiestas Domini del XII que llueixen a la sala més emblemàtica del centre: la del mirador, una àmplia vidriera que dóna sobre el Mediterrani. 

Per a més informació consulti l'edició en paper.